França

Estat de l’Europa occidental que limita al N amb Bèlgica i Luxemburg, al NW amb la mar del Nord i la Mànega, a l’W amb l’Atlàntic, al S amb Espanya, Andorra i la Mediterrània, a l’E amb Suïssa i Itàlia i al NE amb Alemanya, inclou Còrsega i territoris d’ultramar; la capital és París.

La geografia física

El relleu

De forma semblant a un hexàgon, França té 950 km de Dunkerque a Perpinyà, uns 1.100 de Brest a Menton i menys de 950 de Brest a Estrasburg, i és àmpliament abocada a la mar (2.100 km de costa, és a dir, el 38% del seu perímetre).

Vista dels Alps Marítims, al departament de Var

França és sobretot un país de planes, de baixos altiplans i de serralades mitjanes; gairebé quatre cinquenes parts del territori no assoleixen els 500 m, i menys del 10% ultrapassa els 1.000 m. Segons una línia que uneix el País Basc i Alsàcia, la meitat NW és la de les terres baixes, mentre que les muntanyes i els altiplans són a l’altra meitat; aquesta disposició té una gran importància biològica, car les influències oceàniques penetren molt endins del país. En síntesi, l’armadura del relleu es constituí cap a la fi del Primari (plegament hercinià que reprèn alguns elements d’orogènia anteriors) i durant el Terciari (plegaments pirenaicoprovençal i alpí). Això permet de distingir una França herciniana i una França pirenaicoalpina a banda i banda d’una corba que uneix la Gironda amb l’emboc del Lauraguès i amb l’arrencada alsaciana dels Vosges. En la França herciniana, exceptuant-ne alguns casos de vulcanisme, els cims culminants no arriben als 1.700 m. En la França pirenaicoalpina, ben altrament, les altituds ultrapassen sovint els 3.000 m i àdhuc els 4.000 m als Alps del nord. La França herciniana comprèn uns antics massissos rejovenits (Vosges, Ardenes, massís Armoricà, Massís Central) i dues conques sedimentàries (conca de París i conca d’Aquitània, la part meridional de la qual enllaça amb el domini pirinenc). Les muntanyes hercinianes, edificades durant el Carbonífer i esdevingudes peneplans durant el Permià i el Triàsic, foren submergides per les aigües lacustres i, posteriorment, marines. Així, els sediments dipositats d’ençà del Triàsic o el Lies fossilitzaren la superfície postherciniana. A causa d’amplis moviments, produïts seguidament, aquesta fou retallada per unes superfícies més recents que, segons els llocs, els autors daten del Cretaci, de l’inici, la meitat o la fi del Terciari. Participant en l’orogènia pirenaicoalpina, els blocs foren sollevats, basculats i, ulteriorment, esqueixats per valls profundes. D’aquesta manera es rejoveniren aquests antics massissos: altituds màximes de 400 a 1.700 m, horitzons rasos, valls estretes, desnivells de 150 m (Ardenes) a més de 1.000 (SE del Massís Central). Les dislocacions més importants anaren acompanyades de vulcanisme, datat, al Massís Central, del Miocè al Quaternari antic. En les conques sedimentàries, els materials foren dipositats en el decurs del Secundari i del Terciari, mentre que migraven els ribatges i unes terres sorgien. Així es desenvoluparen unes superfícies d’aplanament, algunes de les quals són les mateixes que les que afecten els massissos antics (per exemple, la superfície oligomiocènica que retalla els altiplans lorenesos i el massís de les Ardenes). Els moviments de la segona meitat del Terciari i després l’acció de les xarxes fluvials hi possibilitaren el sorgiment de turons que dominen valls àmplies i de relleus monoclinals (costes). Al N dels pujols de l’Artois, la plana del Nord pertany a la conca flamenca; a l’E dels Vosges, la plana d’Alsàcia correspon a una fossa d’esfondrament.

Els Alps des de l’Alta Savoia

Els Pirineus i les carenes provençals apareixen des del Cretaci superior i s’edifiquen fins al començament del Miocè. Després dels moviments precursors que remunten fins al Cretaci, els Alps i el Jura s’edifiquen de l’Oligocè al Pliocè. Entre el Jura i els Alps, a l’E, i al Massís Central, a l’W, s’estira el pas Saona-Roine, enfilall de depressions i congosts fins al delta del riu. Els aspectes morfològics d’aquestes muntanyes van lligats a l’estructura (litologia, plegaments i fractures, valor del sollevament) i a la natura dels sistemes d’erosió que les han afectades. Hi ha, entre altres coses, altiplans calcaris (de més de 2.000 m) tancats per murs gegantins, de cims i valls elevades, d’amples canals o de fondalades excavades en margues i flysch; feixugues cúpules treballades per les glaceres, per ardides crestes que envolten uns circs glacials. Sobretot als Alps, les espaioses avingudes, en un altre temps elaborades per poderoses glaceres, són unes vies notables de penetració a l’interior d’uns massissos que no ofereixen a l’home sinó unes condicions de vida hostils.

El clima

Els aspectes del clima van lligats a la situació geogràfica (latitud, façana occidental del continent, façana mediterrània) i al relleu. La circulació atmosfèrica és regulada per uns centres de baixes pressions, el més constant dels quals és el mínim d’Islàndia, que dirigeix sobre França uns corrents del nord, de l’oest i del sud, i uns centres d’altes pressions, el principal dels quals és una extensió de l’anticicló de les Açores. Segons les estacions, hi actuen d’altres centres, com ara el mínim de Gènova i el màxim escandinau (hivern) o el mínim de l’Europa central (estiu). Escombren el territori diversos fronts, el més important dels quals és el front polar. Les precipitacions provenen sobretot de l’oest, llevat en el domini mediterrani (sector S i SE). Per terme mitjà, totes les regions assoleixen 500 mm l’any. El traçat de les isohietes segueix el de les corbes de nivell. Els sectors menys regats són entre l’Oise i el Loira, a Alsàcia i al Rosselló, i els més regats, a les zones muntanyoses (més de 2.000 mm l’any). Les temperatures varien amb la latitud; la mar atenua els contrasts tèrmics. En la meitat SE, el relleu influeix d’una manera notable sobre les temperatures, sobretot a l’estiu; a l’hivern, el paper de la continentalitat és més sensible. La durada del glaç és funció de l’altitud i de la continentalitat: reduïda a 40 dies als vessants marítims, dura fins a uns tres mesos en el quart NE del país, i per sobre dels 1.000 m passa del trimestre. El repartiment dels dominis climàtics pot justificar-se, d’entrada, per una oposició entre nord i sud. A la França septentrional es distingeixen tres dominis principals: l’oceànic (Finisterre), el continental (plana d’Alsàcia) i el de transició (centre de la conca de París). Al sud, com a mínim es noten quatre dominis: l’oceànic (el bordelès), més reduït des dels punts de vista pluviomètric i tèrmic que el de Finisterre, el de l’est aquità, menys marcat per la continentalitat que Alsàcia, el mediterrani, més càlid i molt reduït en precipitacions, i el de muntanya, on l’altitud, l’exposició i el relleu creen un clima original. Si, en general, França frueix d’un clima temperat, no per això és lliure d’accidents (llargues secades, hiverns molt rigorosos), i el clima d’algunes regions presenta excessos i irregularitats, sobretot a la meitat sud del país.

La hidrografia

El Sena passant pel pont del Louvre (París)

Bé que abundants, les reserves d’aigua no són, tanmateix, inexhauribles: força regions, i no pas de les menys regades, resten amenaçades de penúria. Hi ha quatre conques hidrogràfiques principals: Sena, Loira, Dordonya-Garona i Roine; al NE i al N, el drenatge s’efectua pel Rin, el Mosel·la, el Mosa i l’Escalda. Els règims hidrològics es resumeixen, en línies generals, en dos tipus, a banda i banda de la diagonal País Basc-Alsàcia. Al nord, dominen els règims moderats i regulars, no exempts, però, de crescudes (caràcter pluvial oceànic, conques de feble pendís i mantells freàtics ben alimentats). Al sud, el relleu, l’extensió dels terrenys impermeables i la natura i el repartiment estacional de les precipitacions i de l’escolament multipliquen els tipus de règims: pluvial o nivopluvial mediterrani, prealpí, etc. Els grans organismes ofereixen un règim complex, l’exemple més representatiu del qual és el cas del Roine.

Els sòls i la vegetació

Bosc de coníferes a Salève (Prealps)

El sòls es destrien en dues famílies principals: els sòls bruns forestals, la varietat dels quals s’explica pels diversos dominis climàtics (més esclarissats a l’oest oceànic que a l’est continental), i els sòls mediterranis, amb uns caràcters que es justifiquen en part per la secada estival (llur color vermellós sovint no és sinó una herència dels paleoclimes). Aquesta distinció fonamental és pertorbada pel relleu, la geologia i l’home. Hi són representades tres de les grans regions fitogeogràfiques del món: la regió eurosiberiana, de bosc de fullatge caduc, a la qual correspon la major part del territori; la regió mediterrània d’alzinars, sempre verds, i la regió boreoalpina, limitada gairebé exclusivament a l’alta muntanya dels Alps i dels Pirineus. Dins la regió eurosiberiana, l’extensa superfície que va de l’Aude, de les Cevenes, del Forez, del Morvan i de la Xampanya cap a l’oest, fins a l’oceà Atlàntic, és part de la província fitogeogràfica atlàntica, humida, temperada i verdejant. En el bosc natural predominen sobretot el roure pènol i el roure de fulla gran; i, a muntanya, el faig. En el paisatge actual, humanitzat, són freqüents les landes de brucs, gatoses, ginestells i falgueres i els prats humits. Les terres del nord-est, des de Lió a la Lorena, més continentals que les contrades atlàntiques, són part de la província centreeuropea (rouredes humides, sovint amb carpins, fagedes, etc.). Al sud de Lió, a les muntanyes de Provença i del Llenguadoc, una banda relativament estreta de boscs de roure martinenc amb boix, sovint substituïts a les terres sense calç per castanyedes, constitueix el final dels paisatges de bosc de fulla caduca (província submediterrània). La regió mediterrània ocupa la part SE del territori, entre el Pirineu oriental i la Ligúria. Els alzinars primitius han estat destruïts en gran part. La vegetació mediterrània no s’allunya gaire de la mar; l’amplada de l’àrea on predomina sol ésser compresa entre 10 i 50 km, llevat de la vall del Roine, on els paisatges mediterranis ascendeixen cap al nord fins als voltants de Montelaimar, a uns 120 km de la Mediterrània. La vegetació boreoalpina de les altes muntanyes comprèn un estatge subalpí, de bosc de coníferes, més ric als Alps que als Pirineus, i un estatge nival, gairebé inexistent fora dels Alps.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

Vinyes a Verzenay, prop de Reims

L’agricultura francesa presenta, en general, les característiques típiques d’un país desenvolupat: elevada tecnificació i, per tant, baixa proporció de la població activa ocupada en el sector (4,1% del total el 1995), forta tendència a l’especialització i rendiments molt alts. La baixa participació de la renda agrària en el conjunt del PIB (2,6%) és també típica d’un país desenvolupat. Cal dir, però, que França és la primera potència agrícola europea i un dels primers exportadors mundials de productes agraris (el 1995 aquest sector constituïa el 20% del valor total de les exportacions). La conversió de l’agricultura tradicional en una activitat econòmica d’un alt grau de competitivitat no s’acomplí fins a temps relativament recents, atès que el 1962 el camp ocupava encara prop del 20% de la població activa. La creixent racionalització també ha afavorit la reducció del nombre d’explotacions, amb una clara tendència a la desaparició de les més petites en benefici, sobretot, de les de dimensions mitjanes: de 3.960 000 el 1929, les explotacions passaren a 1.588.000 el 1970, 1.130.000 el 1983 i 734.800 el 1995. Aquest any, la superfície mitjana era de 38,5 ha, amb un clar augment respecte a la dècada anterior, que era de 27 ha. Quant als usos del sòl, el 35% és dedicat a conreus, el 20% a pastures, i el 27% és ocupat per boscos. França se situa entre els primers productors mundials de conreus i productes agraris bàsics, entre els quals els cereals i el vi ocupen el primer lloc. Els cereals, als quals és dedicat el 30% de la superfície conreada, representen el 30% de la producció total de la UE, amb el blat en una clara primera posició (quart productor mundial el 1998). Destaquen també el blat de moro (sisè) i l’ordi (quart), i el sègol. França i Itàlia s’alternen en el primer lloc quant a producció de vi, tant en l’àmbit europeu (33% el 1998) com mundial. Les principals regions vinícoles es troben a la Xampanya (especialment per als vins escumosos), el Loira baix i mitjà, el curs baix de la Garona (Bordeus), el Llenguadoc, el Rosselló i la Borgonya, resseguint bona part del Roine. Fora dels cereals i de la vinya, són també notables a producció de patates, farratge i diversos conreus industrials, com ara la bleda-rave sucrera, que converteix França en el sisè productor mundial de sucre, el lli, el gira-sol, la colza i la soja. Els conreus herbacis s’estenen sobretot per les planes i els altiplans baixos; algunes regions (muntanyes, diversos bocages de l’oest, etc.) són especialitzades en pastures. La fruita fresca, els llegums i les plantes ornamentals aporten també rendiments substancials. La ramaderia és molt important, ja que aporta aproximadament la meitat del PIB agrari. Sobresurt el boví, amb aproximadament una quarta part de la cabana europea. El porcí, bé que important, és bastant per sota de les produccions alemanya i espanyola. D’altra banda, França comparteix amb Alemanya el primer lloc de la UE en producció de carn i de llet. La producció d’aviram en granges avícoles (ous i carn) és també la primera de la UE. L’aprofitament dels recursos forestals, forneix una important indústria paperera (primera producció de fusta de la UE després de Suècia i Finlàndia), que ha esperonat la substitució de l’arbre de fulla (planifoli) per l’arbre resinós (conífera), sobretot a l’estatge montà; la principal massa forestal (de pi marítim) s’estén pel SW: a les Landes, per exemple, arriba a cobrir el 80% del territori. Finalment, la pesca forneix unes 800.000 t de peix, crustacis i mol·luscs. La part essencial prové dels ports de l’Atlàntic (An Oriant) i del Canal de la Mànega (Boulogne), i manté una indústria conservera a les costes bretona, normanda i mediterrània. Des de la segona meitat dels anys vuitanta, l’agricultura francesa ha hagut d’enfrontar-se amb diversos obstacles derivats especialment de la saturació dels mercats en productes com ara els cereals. L’ingrés aquests anys dels estats mediterranis a les Comunitats Europees comportà un augment en la concurrència de determinats productes, i, alhora, la necessitat d’anivellar els sectors agraris dels diversos estats membres de la UE ha reforçat la tendència a la disminució de determinats conreus, però també, en alguns casos, al seu sosteniment a través de subvencions. Malgrat l’entrada en vigor el 1992 de la Política Agrària Comuna destinada a harmonitzar l’agricultura de la UE, han estat recurrents els conflictes entre determinats col·lectius d’agricultors francesos i les administracions, especialment l’europea.

La mineria i la indústria

Central nuclear vora el Roine

El sector miner, tot i que és important, no arriba a cobrir les necessitats del país. Quant a les fonts d’energia, la producció de carbó arribà al màxim el 1958 (60 milions de t), i des d’aleshores ha anat minvant (13 milions el 1992 i 7,5 el 1996); és extret en un 70% de la conca de la Lorena. De la resta de jaciments, destaquen els d’Aquitània i les Cevenes. Les mines del Nord-Pas-de-Calais foren clausurades el 1991. Cal importar prop del 60% del carbó consumit. La producció de petroli és minsa (7,780 milions de t el 1997), extrets d’Aquitània, Alsàcia i de la conca parisenca), per la qual cosa hom ha d’importar el 96% del cru, especialment dels països àrabs. Té una gran importància l’oleoducte que, des de la refineria de les boques del Roine, pròxima a Marsella, arriba fins a Estrasburg i Karlsruhe, al llarg de 1.800 km. En conjunt, els hidrocarburs representen entre el 8% i el 10% del valor total de les importacions. Prop d’un sisè del gas consumit (3.400 m3 el 1995) prové dels jaciments subpirinencs d’Aquitània; la resta procedeix de les mines de carbó, dels alts forns, les refineries de petroli i, sobretot, és importat, principalment dels Països Baixos, Algèria, Rússia i la mar del Nord. França és un dels principals productors del món d’electricitat (507.582 milions de kW el 1996). La producció procedeix (1997) molt majoritàriament de centrals nuclears (80%), seguida d’instal·lacions hidroelèctriques (14%) i la resta de centrals tèrmiques. Aquest any, el nombre de reactors nuclears s’acostava a la seixantena, i el de centrals nuclears a les vint, moltes de les quals concentrades al curs mitjà i baix del Roine (Marcoule, Tricastin, Cruas, Viena del Delfinat, etc.), a més de les de Fessenheim (Alsàcia), Chinon (Vall del Loira) i Vireux (Ardenes), entre d’altres. L’urani, que alimenta en part les centrals nuclears, és extret en diversos punts de l’estat francès (Loira Atlàntic, Alta Viena, Corresa, etc.). Fora del sector energètic, altres recursos miners importants, a més dels carbons i els hidrocarburs, són els minerals metàl·lics (ferro, bauxita, zinc, plom i cobalt) i no metàl·lics (potassa —cinquè productor—, sofre i sal comuna). En general, però, la mineria és un sector en declivi. Ben desenvolupada en l’època del capitalisme liberal, la indústria experimentà una nova florida a partir dels anys seixanta, però la crisi d’energia, la lluita contra la inflació i la malversació i la reconversió industrial de la dècada de 1980 han fet problemàtiques algunes de les seves branques. Així i tot, durant el decenni 1970-80 la indústria s’incrementà en un terç. En 1980-90 el PIB industrial cresqué a una mitjana anual de l’1,1%, i del 1990 al 1998 el ritme fou d’un 1%. Comptant-hi la mineria, la construcció i els treballs públics, la indústria participa en el 29% del producte nacional brut i ocupa el 21% de la població activa (1995). França ha esdevingut la segona potència industrial d’Europa i la cinquena del món. Les branques més importants de la indústria són la siderúrgica (destaquen els ferroaliatges i l’acer, produïts sobretot al nord, a Lorena i a Provença, a partir de minerals nacionals i importats del Brasil, Suècia, Austràlia, Mauritània o el Canadà), la metal·lúrgia de l’alumini, concentrada sobretot a les valls intraalpines i als Pirineus, la del plom i el zinc i la del níquel; la construcció automobilística (2,603 milions de turismes el 1998, quart lloc mundial, i 351 139 vehicles industrials, cinquè), l’aeronàutica, els tractors, la construcció naval, la construcció elèctrica i electrònica, les indústries tèxtils (cotó, llana, lli i jute, elaborats sobretot al nord-est d’una línia Le Havre-Mulhouse —especialment en els sectors de filats de cotó, jute, llana i de lli— i seda i fibres artificials, principalment a la regió de Lió i Saint-Étienne) i les químiques, que, a partir de la sal, l’hulla, la refinació del petroli i la hidroelectricitat, forneixen adobs, cautxú i fibres sintètiques. En aquest subsector, França ocupa un dels primers lloc mundials en la producció d’àcid clorhídric, d’adobs nitrogenats, sosa càustica, àcid sulfúric i cautxú sintètic. A més, és important la indústria del ciment i del vidre, les alimentàries (vi, cervesa, sucre) i tantes d’altres. Fins a la Segona Guerra Mundial, la França industrial coincidia amb el terç septentrional de l’estat; com més va més coincideix amb el terç oriental, a l’est de la línia Sena-Roine, tendint a concentrar-se a la vall d’aquest darrer amb la conca del Rin i, com sempre, a l’Illa de França, on es genera prop del 28% del PIB. L’aglomeració de París concentra, per exemple, el 60% de la indústria d’automoció i el 75% de les grans empreses. D’aquestes, algunes es troben entre les primeres multinacionals a escala mundial. Cal destacar-ne Renault, Peugeot i Citroën en el ram de l’automoció, Aerospatiale en el de l’Aeronàutica, Elf-Aquitaine en la del petroli i France Télécom en el de les telecomunicacions. La majoria d’aquestes empreses tenen o han tingut una elevada participació de l’estat, o bé han estat directament creades per aquest, bé que des dels anys noranta la tendència és la reprivatització. Quant al pes relatiu de les diverses branques industrials, l’alimentació se situa en primer lloc, tant pel valor afegit com pel nombre d’empleats (16% en ambdós). Segueixen l’automoció (13% i 15%), l’electricitat i l’electrònica (12,5% per a ambdós), la siderúrgia (10% i 12%), la mecànica (10% i 11,5%) i el petroli (9% i 1,5%).

Els transports i les comunicacions

TGV prop de l’estació de Calais-Fréthun

Exceptuades les fluvials i les marítimes, l’orientació general de les vies de comunicació, que adopten una forma radial, reflecteix la política centralitzadora, que fa de París l’única gran metròpoli, en detriment de l’anomenat “desert francès”. Aquesta tendència ha volgut ser alterada amb programes de modernització dels transports i les comunicacions, amb el propòsit de descentralitzar l’activitat econòmica més enllà del nucli de l’Illa de França. Les principals relacions fluvials es donen entre el nord (Escala i rius costaners), Lorena (Mosel·la), Alsàcia (Rin), l’Alta Normandia i la regió parisenca (Sena); al Roine canalitzat ja es desenvolupa la navegació, però encara hi manca una relació de gran gàlib amb el Rin, projecte per al qual el 1995 hom formà una societat que preveu tenir acabada l’obra pel 2010. Pel que fa al transport de mercaderies, amb 8.500 km navegables (aproximadament la meitat dels quals en canals), la navegació fluvial té encara un cert paper. El ferrocarril disposa d’uns 32.000 km de via. La major part de les línies són controlades per la Société Nationale des Chemins de Fer (SNCF), fundada el 1938 i nacionalitzada el 1983. Hom construeix una xarxa de Trens de Gran Velocitat (TGV), de la qual l’any 2001 eren operatives les línies París-Lió, París-Bordeus i París-Calais (que connecta amb l’Eurotúnel, el qual, per sota del canal de la Mànega, uneix la Gran Bretanya amb el continent). La xarxa de carreteres és una de les més denses del món, amb un total de 812.700 km, dels quals prop de 10.000 eren autopistes el 1998. El total de vehicles era el 1995 d’uns 25 milions, el cinquè del món pels turismes. Convergent també a París, la xarxa aèria va esdevenint com més va més densa i el trànsit s’intensifica, especialment als tres aeroports parisencs d’Orly, Roissy-Charles-de-Gaulle i Le Bourget. També hi ha aeroports internacionals a Bordeus, Lilla, Lió, Marsella, Niça, Estrasburg i Tolosa. La companyia aèria més important és Air France (1933), participada en més del 60% per l’estat. A banda, hi ha sis companyies privades menors. Inversament, la navegació mercant, que té Marsella com a primer port, té un paper marginal en el transport de passatgers, però és el primer mitjà per al transport de mercaderies. Altres ports importants són Le Havre, Brest, Dunkerque, Sant Nazari i Bordeus.

Els serveis

El sector de serveis constitueix, de llarg, la principal aportació al PIB (70% el 1997) i ocupa un percentatge similar de la població activa. Una de les diferències més rellevants d’aquest sector a França (en part també aplicable als altres dos grans sectors econòmics) amb relació a altres països amb un nivell de desenvolupament comparable és el gran pes que hi té l’estat. Aquest pes es manifesta tant en un grau superior d’intervencionisme i participació en l’economia com en les dimensions de l’administració pública. L’aportació del sector públic francès al PIB total representava el 1997 entorn del 18%, i ocupava prop del 25% de la població activa.

El comerç exterior

Fins el 1993 la balança comercial francesa fou, llevat d’excepcions, moderadament deficitària. A partir d’aquest darrer any s’invertí la tendència, i els marges de beneficis han oscil·lat entre el 2% i el 5% (1993-98). La creixent liberalització i desregulació del comerç internacional ha tingut, en general, un efecte beneficiós en el comerç exterior francès, el qual, d’ençà que el 1968 hom suprimí les barreres duaneres dins la CEE, ha crescut fins a fer de França la cinquena potència comercial del món els anys noranta, darrere dels EUA, Alemanya, el Japó i la Gran Bretanya. El 1995 França importà principalment maquinària i equipament de transports (38%), productes agrícoles (11%), productes químics (8,4%) i hidrocarburs (7%). Quant a les exportacions, tenen un gran pes la maquinària i els equipaments de transport (42%), seguit dels productes agrícoles i alimentaris (15%) i els productes químics (13%). D’altra banda, França és el tercer exportador mundial d’armes (12,4% de les vendes totals el 1999), la major part de les quals són adquirides al Tercer Món. Més de la meitat dels intercanvis comercials són efectuats amb estats de la Unió Europea, dels quals Alemanya ocupa un lloc molt destacat (prop del 20% tant en exportacions com en importacions), seguida d’Itàlia (10%), la Gran Bretanya (7%-9%), Bèlgica i Luxemburg (8%) i Espanya (6%-8%). Fora de la UE, té importància el comerç amb els EUA (6%-8%). Pel que fa al comerç al detall, la seva participació en el PIB s’aproxima al 10% i, tant pels ingressos com pel nombre d’ocupats, les grans superfícies i els grans magatzems tenen una clara preponderància (63% dels ingressos i 51% dels empleats del sector el 1995).

El turisme

La torre Eiffel de París, capital cultural europea

La importància econòmica del turisme és considerable, atès que, tant pel nombre de visitants (poc menys de 70 milions el 1997) com pels ingressos (28.000 milions de $), França és la primera potència mundial del sector. Malgrat posseir una gran varietat d’atractius (paisatges, monuments, termes, mar i muntanya, etc.), la principal destinació és, amb molta diferència, París, que explota eficaçment la seva condició de capital cultural europea. Altres punts de gran atractiu turístic són la Costa Blava mediterrània, els Alps (sobretot per als esports d’hivern), Bretanya i els castells del Loira. El turisme internacional procedeix sobretot d’Alemanya, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Itàlia i els EUA. El turisme interior és també molt important i ha estat orientat amb vista a frenar l’èxode rural. Com a turistes, els francesos s’adrecen sobretot a Itàlia, la Gran Bretanya i Espanya.

La banca i les finances

Fins el 1999, que entrà en vigor el Banc Central Europeu, la Banque de France (fundada el 1800) dictà la política monetària; depengué del govern del 1946 al 1993, que esdevingué independent. La banca privada és molt àmplia, amb prop de 700 entitats (incloent-hi també les caixes d’estalvi), bé que des de la dècada dels anys noranta té lloc una clara tendència envers les fusions i la creació de grans entitats de crèdit. Entre les entitats financeres franceses més grans cal esmentar la Caisse Nationale de Crédit Agricole (1920), el Crédit Lyonnais (1863, privatitzat el 1999), la Société Générale (1864) i la Banque Nationale de Paris (creada el 1966, de titularitat estatal fins el 1993). La Borsa de París és, després de la de Frankfurt i la de Londres, la més important d’Europa i la quarta del món, i el 2000 anuncià la seva fusió amb la d’Amsterdam i Brussel·les. Hi ha altres mercats de valors a Bordeus, Lilla, Lió, Marsella, Nancy i Nantes.

L’estructura econòmica

Vista de la ciutat de Lió

L’expansió de l’economia francesa experimentà una ascensió sostinguda des del 1950, en superar el trauma ocasionat per la Segona Guerra Mundial: en el decenni 1950-60 el creixement del producte interior brut fou del 4,3% anual, en el decenni següent fou del 5,5%, en 1970-80, tot i les crisis petrolieres, del 3%, en 1980-90 del 2,3% i en 1990-97 de l’1,3%. Malgrat que França continua essent el primer país agrícola d’Europa, en aquests anys, el predomini ha passat successivament de la indústria als serveis, situació típica dels estats capitalistes avançats. Un tret característic de l’economia francesa és —tot i estar compresa en un sistema de mercat— la intervenció de l’estat, que s’inicià amb la nacionalització d’indústries estratègiques i d’algunes institucions financeres, l’any 1945, i continuà amb la creació del Commissariat Général du Plan (1946). Aquest organisme ha estat encarregat de la confecció de plans indicatius a seguir per la iniciativa privada, amb l’objecte de fer compatible l’estabilitat econòmica interior amb el creixement econòmic global. L’experiència dels plans de desenvolupament, el primer dels quals vigí del 1954 al 1957, ha estat imitada per altres estats occidentals. En aquest període d’expansió cal situar uns moments crítics —el pla d’estabilització del 1964, la crisi iniciada el 1968, que provocà la devaluació del franc (1969), i la crisi des d’un punt de vista internacional iniciada el 1973—, que poc o molt han incidit en el model francès de desenvolupament. La segona crisi petroliera, de 1978-79, és a l’origen del fracàs del vuitè pla de desenvolupament, 1981-85, rebutjat pel govern que pujà el mateix 1981. Un pla provisional, 1982-83, serví de pont al novè pla 1984-88. Més important que el canvi de pla fou l’onada nacionalitzadora duta a terme pels governs socialistes a partir del 1981, i que afectà cinc grups industrials clau, dos holdings financers i 36 bancs. Econòmicament, aquests canvis no facilitaren una expansió industrial, sinó que comportaren una reestructuració industrial que es traduí en un augment de la desocupació, la reducció de les despeses socials i un augment de les tarifes públiques i dels imposts. En 1986-88, i sobretot a partir del 1993, els governs conservadors feren marxa enrere i procediren a reprivatitzar les empreses i la banca nacionalitzades, política que ha continuat (amb interrupcions i excepcions notòries) el centreesquerra des que el 1997 accedí al poder, en concordança amb les tendències mundials de la liberalització de l’economia, bé que mantenint una accentuada tendència a l’intervencionisme, com es posà de manifest amb l’aprovació, el 1995, de la jornada laboral de 35 hores. La mesura, molt contestada per l’empresariat i vista amb prevenció per les institucions financeres internacionals, tenia com a objectiu la lluita contra l’atur, relativament elevat (12% el 1995), especialment si hom té en compte el dinamisme i el grau de desenvolupament de l’economia francesa. La moneda oficial, el franc (FF), fou substituït el 1999 per l’euro per a les transaccions per a la zona euro, i adoptat definitivament el 17 de febrer de 2002. Els canvis operats en el franc foren adoptats automàticament pels membres de la Comunitat Financera Africana (CFA) i alguns altres països, la moneda dels quals ha mantingut una cotització fixa amb el franc francès i una convertibilitat automàtica. El nivell de vida dels francesos és, generalment, elevat (26.300 $ per habitant el 1997, tercer de la UE).

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

Vista d’Annecy

A la fi de la Segona Guerra Mundial, França ultrapassava lleugerament els 40 milions d’habitants. Del 1946 al 1974 el creixement anual mitjà fou de l’1 a l’1,1‰. Si bé això era indici d’un cert dinamisme demogràfic, la progressió enregistrada no provenia solament del moviment natural, sinó que era, en una bona part, tributària de la immigració. Des del 1974, però, experimentà una desacceleració demogràfica, deguda a un saldo migratori negatiu i, sobretot, a una baixa de la natalitat (0,4% en 1975-84), amb un coeficient de natalitat del 13,8‰ (1984) i una mortalitat del 9,8‰ (1984). Una certa recuperació de la immigració els anys següents, però, ha compensat els baixos índexs de natalitat (situats entorn del 12,5‰). Així, mentre el creixement natural de la població s’ha mantingut entre el 0,3% i el 0,4% anual en 1990-2000, el creixement real de la població ha estat, en el mateix període, d’uns 3,2 milions, equivalent a un increment del 5,7%, (0,5% anual de mitjana). Dels anys quaranta ençà la mortalitat hi ha reculat força: el 1946 l’esperança de vida en néixer era de 62,6 anys per als homes i de 68 anys per a les dones, el 1982 era de 70,2 i de 78,5 anys, i el 1994 de 73,3 i 81,8 anys, respectivament. Tots aquests factors expliquen que la població francesa envelleixi: de cada 1.000 francesos empadronats el 1946, 295 tenien menys de 20 anys i 111 en tenien almenys 65; el 1962 aquestes proporcions eren de 331 i 118, respectivament (resultat del renaixement de la postguerra), el 1973, de 325 i 131, el 1982, de 299 i 135, i el 1998, de 190 i 194. La taxa de mortalitat del 9,2‰ del 1998, superior a la mitjana mundial (8,9%), cal atribuir-la a aquest envelliment de la població. La immigració, iniciada a partir dels buits causats per l’hecatombe de 1914-18, fou molt important fins a la dècada dels setanta. Fins a la meitat dels anys vuitanta, Portugal, Itàlia i Espanya foren els principals emissors d’immigrants. Darrerament, però, els contingents més importants procedeixen de les antigues colònies. Especialment, els magribins del Marroc, Algèria i Tunísia constitueixen entre el 30% i el 40% dels immigrants, i la resta correspon a orígens molt diversos, dels quals destaquen l’Àfrica subsahariana i Turquia. El nombre d’immigrants legalment admesos anualment oscil·la entre els 45.000 i els 65.000, i hom estima que la població d’origen no francès (és a dir, nascuda a l’estranger) representa al voltant del 10% de la població. El repartiment geogràfic de la població ha experimentat canvis profunds d’ençà de l’adveniment de la revolució industrial del segle XIX. El desplaçament del camp a la ciutat no ha parat d’aleshores ençà, excepte en circumstàncies excepcionals, però no fou fins el 1931 que la població urbana ultrapassà la població rural (el 51,2% contra el 48,8%). Tot i això, després del 1985, que baixà fins al 23%, el percentatge de població rural és encara relativament elevat (27% el 1996), sobretot si hom el compara a estats com Alemanya i la Gran Bretanya. Amb relació a la densitat general (108,6 h/km2 el 1999, una de les més baixes de l’Europa central occidental), les regions més despoblades són les del Llemosí (42 h/km2), Borgonya i Alvèrnia (51 h/km2 ambdues), la Xampanya (53 h/km2) i el Migdia-Pirineus (56 h/km2). Fins i tot les regions més poblades (Provença-Alps-Costa Blava, 143 h/km2 Roine-Alps, 129 h/km2 Bretanya, 106 h/km2) es troben molt per sota de la regió de l’Illa de França (921 h/km2), àrea on, en poc més del 2% del territori, es concentra prop del 20% de la població). Fora de París, amb més de 2 milions d’habitants i una aglomeració d’uns 200 municipis que sumen uns 10 milions d’habitants, només les àrees metropolitanes de Marsella i Lió superen el milió d’habitants, i tan sols les de Lió, Tolosa, Niça, Estrasburg, Nantes i Bordeus superen el mig milió d’habitants.

Els pobles i les llengües

Mapa lingüístic de França

França presenta una extraordinària varietat etnolingüística, aparentment fosa en una unitat monolítica, que és fruit tant d’una política de conquestes que ha anat incorporant regions al·lòglotes com d’un centralisme cultural i administratiu que ha provat de destruir l’ús de tota llengua altra que el francès. Un primer fet històric fou el de la substitució del gàl·lic celta pel llatí en tota la Gàl·lia antiga. Aquesta substitució era ja pràcticament consumada entre els segles IV i V. Tot amb tot, el gàl·lic pogué sobreviure més temps a la península armoricana, on fou recobert per una altra llengua celta, el bretó insular, importat de les illes britàniques per les successives onades d’invasors que s’hi establiren. D’aquesta manera, el bretó arribava, cap al segle. IX, als suburbis de Rennes. D’ençà d’aleshores ha perdut terreny. El traçat de la frontera nord al segle XVII i la constitució de l’estat belga (segle XIX) feren que unes zones de parlars francesos (el picard i el való, sobretot) restessin fora de França, mentre que l’àrea flamenca, germànica, penetrava cap a l’interior (fins als voltants de Dunkerque). La lluita, interminable, de França i l’imperi Germànic, fins a les guerres del 1870, de 1914-18 i de 1939-45, es clogué amb l’annexió per part de França de la Lorena germànica i d’Alsàcia. El domini romànic de França es compon de cinc entitats distintes, d’una importància històrica i geogràfica molt diferent. La llengua d’oïl, de primer escrita en les seves grans variants dialectals, començà d’unificar-se a partir del segle XIV entorn del francià, o parla parisenca; aquest donà origen al francès oficial, l’evolució del qual ha seguit sempre la norma de l’ús parisenc. El francoprovençal (nord del Delfinat, lionès, sud de Borgonya, Suïssa romànica), mai no ha reeixit a constituir-se com a llengua clarament autònoma. La llengua d’oc o occità, gran llengua de cultura medieval, ha anat minvant gradualment, pel fet, sobretot, de l’annexió de les terres on era parlada (s. XIII pel que fa al centre del domini, segle XV per a Aquitània i segle XVI per a Provença). El tractat dels Pirineus (1659) incorporà a França el Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya. Finalment, l’annexió de Còrsega, el 1768, vinculà a França una altra minoria lingüística, els corsos (les parles corses són itàliques —al sud molt semblants al sard—, bé que “toscanitzades”, però els corsos les senten molt vigorosament com a originals). La vinculació del petit reialme de la Baixa Navarra al final del segle XVI, que tenia per llengua oficial el bearnès, una forma de l’occità, comportà l’annexió de tres províncies d’Euzkadi, on la llengua basca havia estat escrita abans que no al sud (basc). La voluntat d’afrancesament de tot el territori s’articula en les dates del 1539 (edicte de Villers-Cotterêts) i el 1792 (política de la Convenció). S’accelerà al segle XIX amb la campanya escolar contra els “patuesos”. Quant a l’ús i la vitalitat actuals de les llengües minoritàries de França, hom no fer pot sinó aproximacions, atès que en els censos oficials i públics no s’hi inclouen estadístiques sobre aquestes llengües. La complexitat d’un cens de les llengües minoritàries augmenta en la mesura que el resultat pot variar substancialment segons el nivell d’us que hom consideri en les enquestes. Així, el grau de coneixement disminueix segons si el criteri se centra en la comprensió passiva oral, la competència en la llengua oral i en l’escrita, a més de la freqüència d’ús. Amb aquestes limitacions, hom estimava que, cap a la meitat dels anys noranta, el grau de coneixement de les diverses llengües minoritàries de França se situava, quant a comprensió passiva i competència oral, en els nivells següents: per al bretó, 450.000 i 300.000 individus, respectivament; català, 150.000 i menys de 100.000; cors, 150.000 per a ambdós; alemany, prop d’un milió per a ambdós (més uns 40.000 si hom hi inclou el luxemburguès; basc, 100.000 i 70.000; neerlandès, 80.000 per a ambdós; occità, 5,5 milions i 3,3 milions. En conjunt, al voltant d’uns 5 milions de francesos són bilingües en alguna d’aquestes llengües i en francès (3% de la població total). La resistència a l’assimilació, més o menys gran segons els casos, ha comportat la creació d’institucions per a l’ensenyament i conreu de les llengües minoritàries. Cal esmentar-ne, per a l’escola en bretó, l’associació Diwan; per al català, La Bressola i Arrels; per al basc, l’Euskal Konfederazioa, que agrupa diverses entitats culturals i, per a l’occità, l’agrupació d’escoles Calandreta. Tanmateix, aquestes i altres entitats rarament han rebut de l’estat, francès un suport efectiu. Sovint, per contra, els passos envers la protecció resulten neutralitzats per disposicions en sentit contrari o per reglamentacions que en dificulten molt la posada en pràctica. Exemples d’aquests procediments són la Llei Deixonne (1951), la reforma constitucional del 1992, per la qual el francès era declarat llengua de la República, la no ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals (signada el 1992), etc. Als mitjans de comunicació públics, els espais en llengües minoritàries són purament testimonials. El 2001, l’aprovació del projecte d’autonomia per a Còrsega, en el qual era previst l’ensenyament del cors al nivell de l’escola primària, semblà obrir noves perspectives.

La religió

França és un estat laic. Ignora, aparentment, la religió dels seus ciutadans, que en poden fer una opció individual, protegida per la llei en tant que llibertat d’opinió. Així, els diversos clericats no reben ni reconeixement oficial ni cap assignació o suport de l’estat. La realitat, però, és més subtil que la llei: el nomenament dels bisbes catòlics és fet per una mena d’acord cavallerós entre el Vaticà i el govern francès; les escoles religioses (sobretot les catòliques) reben, en algunes circumstàncies, subsidis de l’estat. A través de les instàncies oficials, l’Església catòlica té una influència gens negligible en la vida pública i, al seu torn s’ha integrat molt a l’estat francès (la seva col·laboració ha estat bàsica en l’eliminació de les llengües minoritàries). A més, els departaments del Baix Rin, de l’Alt Rin i del Mosel·la romanen sotmesos al concordat del 1801 i als diversos acords de la mateixa època referents al conjunt de cultes. Per això la universitat d’Estrasburg pot conferir el grau de doctorat en teologia, sancionat per l’estat francès i reconegut per les esglésies. Teòricament, els catòlics representaven el 1997 prop del 75% de la població (uns 46 milions d’adherents), bé que hi ha molta diferències entre els batejats i els practicants (entorn només d’un 20%). A França, l’Església catòlica és organitzada en 9 regions apostòliques, 19 arquebisbats, dos dels quals, Marsella i Estrasburg, depenen directament de la Santa Seu, 95 diòcesis (la de Metz depèn de la Santa Seu) i una prelatura. La conferència episcopal fou creada l’any 1966. El primat de França és l’arquebisbe de Lió. D’ençà del segle XVI hi ha a França esglésies protestants diverses (luteranes, reformades —que —que constitueixen la majoria— i lliures), malgrat que les guerres de religió tingueren com a corol·lari l’hegemonia del catolicisme i l’expulsió dels hugonots. El conjunt de les esglésies protestants, organitzades en la Federació Protestant de França, aplega entorn d’un milió de membres. Pel nombre d’adherents (més de 3 milions el 1997), l’islam ha esdevingut, al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i en correspondència amb la intensa immigració magribina, la segona religió de França. A causa de la incompatibilitat (real o pretesa) de certes pràctiques associades als musulmans amb el conjunt de valors i lleis de la societat francesa, de tradició laica i occidental, és també la considerada de més incidència pública. Els jueus, en nombre d’uns 700.000 (1997), frueixen d’ençà del 1789 dels mateixos drets que els altres ciutadans, però sovint ha estat manifestat contra ells un antisemitisme larvat o palès (afer Dreyfus, mesures discriminatòries del govern de Vichy, etc.).

L’ensenyament

La Sorbona de París

L’ensenyament francès és, essencialment, estatal, ja que tan sols el 17% de la població escolar correspon a l’ensenyament privat, regentat, majoritàriament, per l’Església catòlica. L’ensenyament és gratuït i obligatori per als nens i adolescents compresos entre sis i setze anys. El grau primari comprèn l’ensenyament preelemental, que va de dos a sis anys i no és obligatori, i l’elemental, que va fins a onze anys. L’ensenyament secundari comprèn quatre cursos de matèries generals, acabats els quals el jovent pot escollir un cicle, a base de dos cursos, d’estudis professionals (amb les opcions comercial, administrativa o industrial) o un altre cicle de tres cursos finalitzats els quals pot assolir, mitjançant un examen, el títol de batxiller, que és la qualificació mínima que permet l’ingrés a la universitat. L’ensenyament secundari és impartit en tres menes d’establiments: els liceus (lycées) d’ensenyament professional (creats el 1975), els liceus i els col·legis (collèges). Aquests darrers són els que reben tots els alumnes sortits de la primària i els preparen per a l’ingrés en un liceu d’ensenyament professional o tècnic. L’ensenyament superior comprèn tres nivells. El primer, que dura dos anys, procura el diploma d’estudi universitaris generals (DEUG). El primer grau, que és el de llicenciat, és assolit al cap de tres anys. El títol de mestre comporta quatre anys d’estudis, mentre que el de doctor té una durada de sis o set cursos i exigeix la composició d’una tesi. Fites històriques de l’educació a França són la divisió per la Convenció Nacional dels tres nivells bàsics (primari, secundari i superior) i la inclusió de l’educació com a competència i monopoli de l’estat (1792); la divisió del territori en académies, l’establiment de la jerarquia de les funcions i la creació dels lycées. Amb la restauració monàrquica, l’Església catòlica intentà recuperar les prerrogatives sobre l’ensenyament, però finalment, amb les lleis de 1881 i 1882 (lleis Ferry), l’escola passà a ésser gratuïta, neutra i obligatòria, si més no al nivell elemental, bé que l’ensenyament catòlic subsistí gràcies al fet que, en certa manera, fou integrat a la xarxa pública, sobretot a partir de l’any 1905, que es feu oficial la separació entre església i estat. El 1930 l’ensenyament secundari esdevingué també gratuït. L’ensenyament de primer i de segon grau és regulat actualment per la llei de 1975 (vigent des del 1978). El 1980 i el 1986 hom hi introduí modificacions per tal de descentralitzar-lo. França disposava el 1999 d’un centenar d’universitats, de les quals prop de vuitanta eren estatals i una desena dependents de l’Església catòlica. Hi ha, a més, un gran nombre d’institucions d’ensenyament superior. Les més importants són les Grandes Écoles, en algunes de les quals es formen la majoria de dirigents polítics i de l’administració del país. En matèria escolar, tot el territori francès és dividit en 27 districtes, denominats acadèmies, que en general coincideixen amb les regions administratives.

La informació

La premsa diària escrita ha experimentat a França, des del començament del segle XX, una reducció del nombre de publicacions, fruit de la concentració empresarial i la competència de la ràdio i la televisió. El 1900 eren editats a França uns 400 diaris; el 1946, 203, el 1983, 84 i el 1993, 75. D’aquests, 9 eren d’abast estatal i publicats a París, i 66 ho eren a les diverses regions franceses. Un tret característic de la premsa francesa és la concentració empresarial. Els principals grups són Amaury, Bayard Presse, Emap, Expansion, Filipacchi, Hachette i Socpresse. Els anys noranta, els principals diaris de difusió a tot el territori francès eren Le Parisien (457.244 exemplars), l’esportiu L’Équipe (408.000), Le Figaro (375.000), Le Monde (369.000) i Libération (229.000). La premsa regional era encapçalada per Ouest-France (Rennes, 786.000 exemplars), La Voix du Nord (Lilla, 357.000), Le Progrès (Lió, 300.000), La Nouvelle République du Centre-Ouest (Tours, 286.000), Le Dauphiné Libéré (Grenoble, 282.000), Nice Matin (Niça, 244.000), La Montagne (Clermont-Ferrand, 232.473), La Depêche du Midi (Tolosa, 218.000), Les Dernières Nouvelles d’Alsace (Estrasburg, 215.000) i Midi-Libre (Montpeller, 175.000). D’altra banda, la premsa vinculada directament als partits polítics pràcticament ha desaparegut; només resta L’Humanité, òrgan del Partit Comunista Francès. Pel que fa a la premsa periòdica no diària, destaquen els setmanaris de programació televisiva Téle 7 Jours (2,8 milions d’exemplars) i Télérama (600.000), el generalista Paris-Match (700.000), el satíric Le Canard Enchaîné (520.000) i els polítics Le Nouvel Observateur (433.000) i L’Express (428.000), a més de Femme Actuelle (2,1 milions), Modes et travaux (900.000) i Marie-Claire (600.000), destinades a un públic majoritàriament femení. Els mitjans audiovisuals han tingut un creixement accelerat des del final dels anys seixanta. El 1997 hi havia pràcticament un receptor de ràdio per habitant, mentre que els aparells de televisió gairebé arribaven a la unitat per persona adulta (606 per 1.000 h). L’organisme encarregat de concedir freqüències i llicències, designar els directors dels ens públics, etc. és el Conseil Supérieur de l’Audiovisuel. La ràdio pública depèn de la Société Nationale de Radiodiffusion, que, a banda de les emissores de la ràdio d’àmbit estatal i regional, emet també per a l’estranger i els territoris d’ultramar. Les emissores de ràdio ultrapassen les 2.500, i les més importants són Europe-1, Radio Monte-Carlo i RTL. France-Télévision controla els dos canals de televisió pública (France 2 i France 3). La televisió privada més important és Canal Plus, que utilitza la modalitat de pagament per visió. Des del 1988 França disposa de televisió per satèl·lit (TDF1 i TDF2), en què participen tant empreses privades com l’estat. El 1984 hom inicià el desenvolupament de la televisió per cable, que el 1995 disposava de més de deu operadors els quals emetien per 32 canals. L’any 1997 el nombre d’ordinadors personals era d’uns 180 per 1.000 h.

El govern i l’administració

El palau de Versalles

El nom de França (del llatí Francia) prové dels pobles franc que envaïren una part de l’antic territori de la Gàl·lia romanitzada. Aquesta restà, així, novament disgregada en diversos pobles sotmesos a les influències dels invasors i, bé que la cultura i la civilització llatines, afavorides per la introducció del cristianisme, s’hi imposaren, els francs sobresortiren per damunt dels altres pobles. França només era aleshores el nom d’un petit país que s’estenia entorn de París, Orleans i Tours. Més enllà del Loira hi havia Aquitània, i a l’E del Mosa i els Vosges, el país germànic. L’edificació política de França no començà fins a la fi del segle X. A partir d’aleshores, el petit regne dels francs s’anà estenent en els successius regnats dels Capets. Els nobles del país d’oïl, aprofitant l’ocasió fornida per la doctrina albigesa, intervingueren en les terres del Migdia i, després de la desfeta de Montsegur (1244), iniciaren la francesització d’Occitània. Els segles següents foren marcats per les lluites amb els anglesos (guerra dels Cent Anys), i posteriorment, amb la corona castellana (annexió del Rosselló, el 1659). Els darrers Lluïsos i, més tard, Napoleó ampliaren els dominis i enfortiren el poder francès, que, del 1815 al 1875, encara experimentà considerables modificacions territorials (annexió definitiva de la Savoia i del comtat de Niça el 1860). Les dues guerres mundials, amb la reincorporació d’Alsàcia i Lorena (1918), fixaren definitivament els seus límits actuals.

L’estat francès disposa d’una constitució, aprovada per un referèndum el 1958. Diverses lleis orgàniques completen la constitució i fixen el marc jurídic de la Cinquena República. La constitució defineix l’estat francès com una república indivisible, laica, democràtica i social. El principi que la inspira és el del govern del poble, per al poble i pel poble, i la seva divisa és “llibertat, igualtat i fraternitat”. La llei constitucional reposa damunt els principis democràtics del sufragi universal, la separació efectiva dels poders legislatiu, executiu i judicial i la responsabilitat del govern davant el Parlament. La sobirania nacional pertany al poble, el qual l’exerceix a través dels seus representants i del referèndum. Els partits i les agrupacions polítics es formen i exerceixen llur activitat lliurement, amb l’única restricció del respecte a la sobirania nacional i a la democràcia. El poder governamental és confiat al president de la república i al primer ministre. El president de la república, elegit per set anys mitjançant el sufragi universal directe, és la clau de volta del règim. Els seus poders són molt amplis: vetlla pel respecte de la constitució, i el seu arbitratge assegura el funcionament regular dels poders públics i la continuïtat de l’estat, a més de nomenar i destituir el primer ministre i els altres membres del govern, promulgar les lleis votades pel Parlament o per referèndum i presidir el consell de ministres. Té el dret d’adreçar-se a les assemblees, la possibilitat d’intervenir en l’organització de les sessions parlamentàries, el poder de pronunciar, sense contrasignatura, la dissolució de l’assemblea nacional i el de servir-se del referèndum. És el cap dels exèrcits, disposa de poder diplomàtic, té el dret de gràcia i en circumstàncies excepcionals disposa de plens poders (article 16 de la constitució). No és responsable davant el parlament, però pot ésser acusat davant l’alta cort de justícia pels actes executats en l’exercici de les seves funcions. El primer ministre és nomenat pel president de la república. Dirigeix l’acció del govern i és responsable de la defensa nacional. Assegura l’execució de les lleis i exerceix el poder reglamentari. Els ministres i secretaris d’estat són nomenats, a proposta del primer ministre, pel president de la república, davant el qual són individualment responsables. El govern és col·lectivament responsable davant l’assemblea nacional. Quan aquesta adopta una moció de censura o quan desaprova el programa o una declaració de política general del govern, el primer ministre remet la dimissió del govern al president de la república. El poder legislatiu és confiat al parlament, integrat per l’assemblea nacional (de 577 membres, dels quals 22 corresponen als territoris d’ultramar), elegida per cinc anys a través del sufragi universal directe, i pel senat, format per 321 membres elegits per nou anys (renovables per terços cada tres anys) per sufragi universal indirecte. 296 senadors ho són per la França metropolitana, 13 per als territoris d’ultramar i 12 per als francesos a l’estranger. La iniciativa de les lleis pertany, concurrentment, al primer ministre i als membres del parlament. Els projectes i les proposicions de llei són examinats per una comissió parlamentària, i després són objecte d’una deliberació en sessió. Per principi el poder constitucional pertany al Parlament i al poble, però la iniciativa de la revisió constitucional pertany concurrentment al president de la república —a proposta del primer ministre— i als membres del parlament. Mai no pot ésser objecte de revisió la forma republicana de govern. El control de la constitucionalitat de les lleis i del funcionament del poder públic és confiat a un consell constitucional, compost per antics presidents de la república i per nou membres designats per nou anys, tres pel president de la república i tres per cada president de les dues assemblees parlamentàries. L’organització administrativa a l’estat francès és molt centralitzada. L’estat assegura la majoria de les tasques administratives i controla escrupolosament les tasques confiades a les col·lectivitats descentralitzades. Després de l’aprovació de la llei de descentralització administrativa de 1982, França és estructurada en comunes, en 96 departaments metropolitans i en 21 regions. Aquesta llei transferí les competències administratives i financeres que tenien els prefectes —ara anomenats comissaris de la república— a les assemblees dels departaments (consells generals) i a les assemblees regionals, (consells regionals), elegides per sufragi universal. Còrsega, que gaudeix d’un estatus especial de col·lectivitat territorial, té assemblea legislativa pròpia. El 2001 el Parlament francès aprovà l’establiment d’un règim pròpiament autonòmic per a l’illa. L’estat francès també té quatre departaments d’ultramar (Guaiana Francesa, Guadeloupe, Martinica i Reunió), dues col·lectivitats territorials d’ultramar (Mayotte i Saint-Pierre-et- Miquelon) i quatre territoris d’ultramar (la Polinèsia Francesa, els territoris antàrtics, Nova Caledònia i Wallis i Futuna). Bé que l’autoritat judicial sigui, per principi, independent dels poders governamental i legislatiu, l’administració de la justícia s’insereix en un departament ministerial. La independència dels tribunals és garantida pel president de la república, assistit pel consell superior de la magistratura. L’estat francès disposa de tribunals judicials ordinaris, o de dret comú, i de tribunals judicials d’excepció. La cort de cassació, amb seu a París, controla la bona aplicació de la llei per part dels tribunals. Els partits polítics francesos més importants són el Rassemblement pour la République, gaullista, fundat l’any 1976, la Union pour la Démocratie Française, centredreta, fundada l’any 1978, el Parti Socialiste, fundat el 1971, el Parti Communiste Français, fundat el 1920, i l’ultradretà Front National, fundat el 1972. França és membre de l’ONU, organisme del Consell de Seguretat del qual és membre permanent, de la Unió Europea, de l’OTAN (de l’estructura militar integrada de la qual es retirà el 1966), l’OCSCE i de l’OMC, entre d’altres organitzacions internacionals.

La història

La prehistòria i el començament de la Gàl·lia

Pintura rupestre a les parets de la cova de Font de Gaume

Boucher de Perthes (primera meitat del segle XIX) fixà el punt de partida dels estudis prehistòrics al territori francès. Les terres occitanes constitueixen el centre més important de les cultures primitives. Les indústries més primitives, comparables amb la pebble culture africana, són a la cova del Vallonnet i en una terrassa alta de la Garona. El Paleolític inferior, compost per les indústries de bifacials, abbevil·liana i acheuliana, i les d’esquerdes, clactoniana i taiaciana (500.000-90.000), és representat principalment en les terrasses fluvials (les del Somme n’han estat la base de l’estudi) i en jaciments en coves (Lazaret, Las Combarèlas i la Cauna de l’Aragó, on recentment han estat descobertes les primeres restes de pitecantropoide de França). L’home de Neandertal —les restes del qual han estat descobertes en jaciments tan importants com els de La Capella dels Sants, Lo Mostièr o La Ferrassia— introdueix el Mosterià o Paleolític mitjà (90.000-33.000), que hom ha pogut estudiar dividint-lo en cinc tipus: típic, de tradició acheuliana, La Quina, La Ferrassia i de Denticulats. La irrupció de l’Homo sapiens fossilis (races de Cromanyó, de Grimaldi i de Chancelada) comportà l’aparició del Paleolític superior (33.000-9.000). Les quatre fases en què es divideix (Aurinyacià, Gravetià, Solutrià i Magdalenià) són representades a França per molts jaciments, alguns dels quals han estat bàsics per al seu estudi: L’Aujarià Nauta, Pataud, La Gravette, Châtelperron, Arcy-sur-Cure, Solutré, La Magdalena. Durant aquest període l’home desplegà una intensa activitat artística, pintant i gravant a l’interior de coves (Las Caus, La Font de Gaume, Trois-Frères) o produint obres d’art mobiliari (Venus de Lespugue, objectes d’Isturitz, Bruniquèl). Acabades les glaciacions, època en la qual es desenvoluparen les cultures esmentades, les indústries mesolítiques (Azilià, Sauveterrià, Tardenoisià, Montmorencià) (9000-5500 aC) establiren el pont per a l’aparició del Neolític. El tipus humà d’aquest moment constituí, en definitiva, el substrat directe de les poblacions actuals. La revolució neolítica a França (6000-2000 aC) és el fruit de diversos corrents culturals, entre els quals convé esmentar el mediterrani i el danubià. Es formaren diverses cultures locals, com la de la ceràmica impresa o la campinyiana. A la fi d’aquest període (2500 aC), seguint les valls del Roine i de la Garona penetrà a França la civilització megalítica, i amb ella arribà la metal·lúrgia del coure (Calcolític) i es produí una diversificació cultural molt acusada (Sena-Oise-Marne o vas campaniforme, que representà l’únic element unificador del moment). Poc temps després (1500 aC) aparegué la metal·lúrgia del bronze, moment que s’estructuraren les primeres comunitats regionals i es traçaren algunes rutes comercials. Vers l’any 1000 aC començà l’edat del ferro. Els celtes envaïren el territori de la Gàl·lia i mesclant-se amb els pobladors anteriors formaren el poble gal, que desenvolupà les civilitzacions de Hallstatt i La Tène. Al segle VI aC els grecs fundaren diverses colònies al litoral mediterrani (Massàlia). L’any 125 aC els romans, cridats pels massaliotes, ocuparen la desembocadura del Roine i el Llenguadoc i iniciaren l’ocupació de la Gàl·lia. Cèsar conquerí definitivament el territori (58-51 aC) i August el dividí en diferents províncies (25 aC). El procés de romanització fou intens i ràpid. Els gals adoptaren el llatí i s’organitzaren políticament, alhora que una xarxa de comunicacions obrí nous horitzons al territori.

La Gàl·lia franca: els merovingis (481-751)

Aplec de diversos pobles germànics, els francs aparegueren, cap al 250, a la riba dreta del Rin. Aprofitant que els vàndals havien travessat el limes, els francs salis s’instal·laren a Tournai. Aliats amb els romans, els francs combateren els altres pobles bàrbars, i posteriorment minaren fins i tot l’exèrcit romà de la Gàl·lia. Clodoveu I, un de llurs reis, ocupà la major part de la Gàl·lia després d’haver derrotat el romà Siagri i d’haver destruït el reialme visigòtic de Tolosa (derrota d’Alaric II a Vouillé, 507). Eliminà els altres reis francs i s’emparà d’una part de la Germània, però se li escaparen els països de dellà la Garona, la Narbonesa (tret de Tolosa), Borgonya i Provença. Convertit al catolicisme, rebé el suport de l’Església i de l’emperador d’Orient. Les seves conquestes (Borgonya, Provença) foren continuades pels seus fills. Els francs, però, foren incapaços de crear una monarquia estable i un reialme unit. El regnum francorum, considerat un bé de família, fou dividit en cada successió, i el poder, atomitzat, passà als grans propietaris: comtes i bisbes. La Gàl·lia passà, aleshores, per una regressió econòmica, la moneda d’or desaparegué, el comerç es paralitzà i la vida urbana declinà. Malgrat un intens esforç de cristianització, els reialmes del nord, Austràsia i Nèustria (Gallia Barbara), tingueren un retardament de civilització més fort que la Gàl·lia del sud (Gallia Romana): Borgonya, Provença i l’Aquitània semiindependent, on la civilització romana sobrevivia encara. Alguns reis, com Dagobert, intentaren, sense èxit, de reforçar llur autoritat, i el poder passà als majordoms de palau. Així, la família dels pipínids situà el centre de gravetat del regne franc a la Renània i governà en lloc dels merovingis. Carles Martell tornà a situar Borgonya i Provença sota la dominació franca, posà fi a les incursions musulmanes (Poitiers, 732) i donà el nom a la dinastia carolíngia.

La Gàl·lia en l’imperi Carolingi (751-987)

Pipí el Breu fou el protector de l’Església, i per això el papa li permeté de prendre la corona al darrer merovingi; fou la primera vegada que fou ungit un rei franc. Continuant la política d’annexió del seu pare, Pipí sotmeté Aquitània, reconquerí Narbona als sarraïns i posà fi a la independència dels reialmes visigòtics de la Septimània (759). Carles I o Carlemany (768-814) prosseguí l’expansió a la Germània, a Itàlia i a Catalunya (Marca Hispànica). Senyor de l’Occident cristià, fou coronat emperador pel papa el 800 imperi Carolingi. L’Imperi era sobretot cristià. Carlemany, un franc, no comprengué que aquest estat era fràgil. Des del 806 el repartí entre els fills, i la unitat només fou salvada amb la mort de dos d’ells. Aquest regne resultà constructiu: hom organitzà un exèrcit permanent i mantingué, d’aquesta manera, els poderosos al costat, inicià una organització administrativa nomenant comtes i inspectors de l’Imperi (missi dominici), restablí una moneda imperial, afavorí la represa del comerç, sobretot a la Renània, i finalment, desenvolupant la construcció, començà el renaixement carolingi, lligat al renovellament monàstic (Benet d’Aniana): redescoberta parcial de l’antiguitat pagana, estudi del llatí clàssic i aparició d’un art preromànic original. Amb tot, Carlemany treballà per la destrucció de la seva obra i preparà la societat feudal: es desenvoluparen els lligams de dependència entre els homes i la força dels lligams personals (pràctica del jurament i del benefici). Els grans propietaris i els bisbes esdevingueren vassalls i s’obrí un abisme entre el món clerical i el poble (reforma de l’escriptura). Aparegué, així, un bilingüisme cultural i social: l’Església decidí que fossin traduïts en llengua rústica els sermons. Finalment, Carlemany hagué de tenir en compte els problemes nacionals: des del 778, després de Roncesvalls, creà per al seu fill Lluís un reialme d’Aquitània, estat occità que el 806 incorporà Provença al seu territori. Quant a la part germanitzada de l’Imperi, aparegué com el país dels francs (França). S’insinuà, així, la dislocació de l’imperi, i l’obra de Carlemany s’enfonsà. Lluís el Piadós intentà, sense èxit, de mantenir la unitat; distribuí als seus fills una sèrie de reialmes (Aquitània, Itàlia, Baviera), i es convertí en l’objecte de les lluites entre clans: el clan francià d’un imperi unitari sostingut per clergues (Wala) i el clan occità d’un imperi federal representat per ministres d’Aquitània (Benet d’Aniana, Bernat de Septimània). La vida política esdevingué un seguit de cops d’estat, de guerres civils i d’assassinats. En morir ell, els seus fills s’enfrontaren: Carles II el Calb i Lluís II el Germànic s’aliaren (juraments d’Estrasburg) i venceren Lotari, que acceptà la divisió que posà fi a la unitat de l’Imperi (tractat de Verdun, 843). Carles el Calb passà a ésser rei de la França occidental, limitada a l’est per l’Escalda, el Mosa, el Saona, les muntanyes del Vivarès i les Cevenes. Aquest reialme fou el més poblat i el més dividit, car Aquitània i la Bretanya es negaren a sotmetre’s. Carles el Calb i Carles III el Gros intentaren per última vegada de refer la unitat. Després, els carolingis de la França occidental foren febles: els normands devastaren el país, Aquitània ja no obeí, Gascunya i Provença s’independitzaren i es formaren els grans principats al marge de l’autoritat reial (Normandia, Flandes, França). Els ducs de França no vacil·laren a usurpar la corona: Eudes, Robert, Raül. Autèntics detentors del poder, els robertins eliminaren la dinastia carolíngia (987).

Els inicis dels Capets (987-1180)

L’iniciador dels Capets, Hug Capet, i els seus successors immediats foren petits prínceps sense autoritat, possessors d’un domini exigu entorn de París: França. Reis sense importància, ningú no els disputà la corona. Els autèntics poders del regnum francorum foren els prínceps de Normandia, de Flandes, de Borgonya i, sobretot, els rics prínceps occitans (Aquitània, Tolosa) o catalans, que se separaren dels Capets. Això no obstant, el desvetllament de l’economia occidental portà a França una prosperitat innegable. L’impuls demogràfic provocà un colla de sotragades socials que permeteren la concessió de cartes i de franquícies urbanes i rurals; les artigues es multiplicaren i sorgí una agricultura especulativa (vi de Laon), que anà acompanyada d’unes millores tècniques (arada, rastell, molins de vent i d’aigua). Els intercanvis foren represos. L’economia tancada de l’època carolíngia deixà lloc a una economia monetària. Les fires de la Xampanya suposaren la reunió dels mercaders d’Occident. Les ciutats renasqueren i obtingueren llibertats. El desvetllament monàstic, anunciat per Cluny, continuà amb Cîteaux i Fontevrault, i es produí aleshores un immens moviment de construccions d’esglésies. Fou el gran període del romànic; el gòtic començà. Es propagaren un seguit d’heretgies. La vida cultural s’obrí a les influències mediterrànies, sobretot occitanes (ideal cortesà, trobadors). D’ençà de Clodoveu, l’eix de les activitats del reialme era als països renans i mosans. En endavant, aquestes regions foren ocupades per l’Imperi. Hi hagué una reconversió de la política francesa: l’extensió es feia a càrrec dels rics estats occitans, més urbanitzats i més romanitzats. Lluís VI inaugurà aquest primer imperialisme francès casant el seu fill amb l’occitana Elionor, duquessa d’Aquitània. Però Lluís VII repudià Elionor, que es casà amb Enric Plantagenet, comte d’Anjou i rei d’Anglaterra (1154). Encarat amb l’Imperi i els Plantagenet, Lluís VII no gosà fer res.

L’imperialisme Capet (1180-1314)

Mapa de formació de la corona francesa

En temps de Felip II August començà l’era de les conquestes; a més, la situació europea era favorable. Sota Joan sense Terra, l’estat Plantagenet passà per uns temps difícils. L’Imperi fou sotraguejat per una sèrie de guerres i França pogué actuar. Era pròspera i poblada, amb una agricultura progressiva (els seus rendiments eren d’entre els més elevats d’Europa). Hi havia regions especialitzades en el gran comerç (Xampanya, Picardia), i la seva prosperitat es manifestava amb la represa (1226) de l’encunyament de l’or. La xarxa urbana es reforçà: el 1300 París tenia 200.000 habitants. Les ciutats foren posades sota tutela, perquè els aldarulls urbans (Flandes) inquietaven. Nombroses revoltes camperoles i el bandolerisme endèmic demostraren que la prosperitat amb prou feines havia influït sobre les classes baixes, aclaparades per les rendes (moltes de les jacqueries es dirigiren contra l’Església i els delmes); això no obstant, aparegué una classe de pagesos rics. En resum, la situació era favorable. Felip II August desencadenà una sèrie de guerres contra Joan sense Terra i els seus aliats (Bouvines, 1214). El nord de l’imperi continental dels Plantagenet passà a França (Normandia, Maine, Anjou, Turena, Nord-Poitou). Felip II August procurà fins i tot d’ocupar Anglaterra. Alhora es descabdellà, al sud, la guerra imperialista denominada croada albigesa albigès. En les riques possessions dels comtes de Tolosa el feudalisme fou menys fort que a França, i les llibertats individuals i consulars més àmplies. La tolerància, antiquíssima, feu que, vers el 1200, el catarisme s’instal·lés còmodament en un país on l’anticlericalisme era tradicional, i aquest país perillava d’ésser perdut pel papat. D’altra banda, les lluites entre els tres poders occitans dominants (Aquitània, Tolosa i Catalunya, els drets de la qual s’estenien a Carcassona, Montpeller, el Gavaldà, Millau, el Carladès i Provença) s’apaivagaren, i el 1204, amb el tractat de Millau, foren posades les bases d’un estat panoccità que aplegava les terres de Ramon VI de Tolosa i de Pere I de Catalunya-Aragó. Aquests països perillaven d’ésser també perduts per a la corona de França. Així es produí la coalició entre el papa i els barons francesos, de primer, i amb el rei de França més tard. Després de l’assassinat del legat papal Pèire de Castelnou, la croada es desfermà sobre el Llenguadoc (1209). Es convertí en una onada de terror i un seguit de matances. Els occitans s’uniren contra el perill, i es produí la desfeta de Muret (1213), on morí Pere I. Simó de Montfort, cap de la croada, s’emparà dels béns del comte de Tolosa. El somni de la federació dels estats occitans fou desfet i l’Occitània tolosana fou espoliada i humiliada, però un alçament nacional expulsà Montfort a Tolosa. Els croats foren vençuts i Montfort morí. En aquest moment intervingué Felip August, que hi envià el fill. La resistència occitana fluixejà, i el tractat de Meaux consagrà l’apoderament a llarg termini per part de França dels dominis de Ramon VII. A desgrat d’un darrer esbatiment (Montsegur, 1244), l’Occitània tolosana fou un protectorat francès, annexat el 1271. Abans, Lluís IX havia continuat la conquesta d’Occitània casant el seu germà Carles d’Anjou amb l’hereva de Provença, separada de Catalunya el 1246. Els catalans estaven atrafegats, aleshores, en la reconquesta i en l’expansió mediterrània i renunciaren a la influència al nord dels Pirineus, llevat del Rosselló i de Montpeller, venut el 1349. Encoratjat per aquest èxit, Felip III intentà d’emparar-se de Catalunya, però fracassà, i morí a Perpinyà (1285). Aquest esforç imperialista francès tingué l’ajut del papat, que veié en el rei de França el primer príncep cristià. Aleshores el poder dels Plantagenet s’eclipsà i ja no hi havia emperador (1254-73). El papat esdevingué instrument del poder francès, dependència que fou evident quan el papat s’instal·là a Avinyó (1307). Fou l’època dels primers esforços de centralització i d’unificació de les noves conquestes (legistes). La burgesia fou sotmesa amb tot rigor. Felip IV, en convocar els estats generals, feu veure que consultava el poble. Fou igualment el gran període del gòtic, de la irradiació de la universitat de París. Es produí, però, un alentiment del dinamisme francès: es paralitzaren les artigues i les fires de la Xampanya declinaren. Les dificultats econòmiques obligaren el rei a unes mutacions monetàries desastroses i a unes mesures de terror fiscal (matances de jueus, leprosos, templers). A més, és produïren aldarulls: la Jacquerie i la revolta de les comunes flamenques. La batalla de Kortrijk (1302) preludià la davallada de la preponderància militar francesa.

França en crisi (1314-1498)

La conjuntura econòmica canvià perillosament (descens demogràfic, regressió dels conreus); les construccions d’esglésies es paralitzaren i la massa monetària disminuí. Els ingressos de molts senyors que havien rebut en feu una sèrie de rendes feudals disminuïren, i es llançaren a fer guerres. Per manca d’uns imposts regulars, les finances passaren dificultats; la crisi s’estengué al comerç (draps de luxe). El temps dels aldarulls començà amb les revoltes dels nobles, seguides per les fams i pel desfermament de la Pesta Negra (1348). L’elecció de Felip VI (1328) desencadenà les llargues guerres entre els Capets i els Plantagenet guerra dels Cent Anys (1337-1453). Fou un període ombrívol per a França, ple de revoltes camperoles i urbanes. El país restava en plena anarquia. En més d’una ocasió semblà que la victòria es decantés cap al cantó dels Plantagenet (sobretot després d’Azincourt, el 1415). Enric VI esdevingué rei de França i d’Anglaterra el 1422. La burgesia alguna vegada sostingué els anglesos, però el seu somni era una monarquia controlada, a l’estil anglès. Les temptatives d’Étienne Marcel (1358) i de Caboche (1413), poc o molt sostingudes pel partit borgonyó, donaren testimoniança del malestar provocat per la incapacitat dels ministres de Carles V o dels armanyaguesos. Però França acabà redreçant-se, primerament quan Du Guesclin bandejà el Príncep Negre, i sobretot quan el sentiment nacional, exacerbat per les desgràcies de la guerra, permeté a la monarquia de retrobar el seu prestigi (episodi de Joana d’Arc). L’estat es consolidà amb el suport de la burgesia (Jacques Coeur), que s’aprofità de la decadència de la noblesa, delmada per la guerra. El reialme cresqué amb el Delfinat, Borgonya, Provença i sobretot l’Aquitània anglesa (1453). L’endurança de Carles VII i de Lluís XI triomfà sobre les revoltes dels grans. L’annexió de Bretanya es preparà. La revolució catalana feu creure de sobte (1466) en l’establiment d’una dinastia francesa dellà els Pirineus. La represa demogràfica de la fi del s XV anà acompanyada d’un primer renaixement. Però, involucrada en les guerres d’Itàlia, França refusà tota mena de reforma institucional i encetà el poder centralitzat.

Cap a la monarquia absoluta (1498-1610)

Al començament del segle XVI França topà amb el poder occità dels Albret (Foix-Bearn-Navarra). Les guerres d’Itàlia conduïren a la conquesta de Nàpols i del Milanesat. Aquestes guerres finiren en desastre (1525). Quan l’emperador Carles V uní els béns de la monarquia hispànica amb els dels Habsburg, Francesc I procurà de trencar l’encerclament i s’alià amb els turcs. El conflicte acabà (1559) deixant el país arruïnat. Una política estrangera costosa i el luxe d’una cort itinerant portaren el rei a reforçar l’absolutisme; a partir del concordat, la clerecia restà sotmesa; els càrrecs foren venuts als burgesos, l’administració fou vigilada i la fidelitat dels nobles fou comprada (pensions). L’edicte de Villers-Cotterêts (1539) imposà el francès com a llengua administrativa, fet que inaugurà la centralització cultural. Aparegué un govern central que topà amb els parlaments. L’alça dels preus afavorí banquers i marxants i es produí el naixement d’un capitalisme financer. Les indústries de luxe es fortificaren i les fires de Bellcaire i de Lió prosperaren; fou creat el port de Le Havre i fou esbossada una política colonial (Canadà). Amb els castells del Loira, el renaixement francès assimilà les lliçons d’Itàlia. Després d’un període de pau, França s’enfonsà en les guerres de religió (1562-98). Nascuda de l’humanisme cristià, la Reforma es desfermà per França. Des del 1534 Francesc I desencadenà la repressió (extermini a les terres valdeses), però el calvinisme progressà hugonot i convencé gent de la noblesa. La repressió reprengué a instigació dels Guisa: la matança d’hugonots de Sant Bartomeu (1572) escindí el país en dos blocs. El moviment protestant, privat dels seus caps, es democratitzà. Unes províncies unides protestants s’erigiren a Occitània en un autèntic estat, amb organització militar, judicial i financera. Enric de Navarra, cap dels protestants, topà amb els extremistes catòlics organitzats en la Lliga. Enric III, amenaçat, en feu matar el cap, el duc de Guisa, però també ell acabà essent mort, i Enric III de Navarra esdevingué rei (Enric IV). Sostingut pels catòlics moderats i pels protestants, hagué de conquerir el tron contra la Lliga i la monarquia hispànica. El cansament ajudà Enric IV, convertit al catolicisme, a posar terme a la guerra. Després de la pau, l’edicte de Nantes (1598) reconegué als protestants la llibertat de consciència i de culte. Enric hagué d’aixecar un país arruïnat. El poder reial esdevingué fràgil. Sully, cap de les finances, redreçà la situació i convertí les funcions públiques en hereditàries. L’agricultura i la indústria (seda) agafaren impuls. Champlain colonitzà el Canadà. El rei volgué lluitar al costat dels protestants alemanys, però fou assassinat (1610). Així desaparegué una temptativa precoç de tolerància i, alhora, l’últim poder occità.

L’apogeu de l’absolutisme (1610-1715)

França el 1715

El 1610 s’obrí mig segle ple d’aldarulls. La regent deixà governar uns incapaços. Mancada de diners, convocà els estats generals (1614), que no adoptaren cap decisió. La política procatòlica exasperà els protestants, que es revoltaren. Lluís XIII cridà al govern Richelieu, el qual intentà d’esclafar els protestants i els nobles i de reforçar el poder reial. Els protestants perderen els últims bastions. La repressió caigué sobre les grans figures del protestantisme francès (Montmorency). Els parlaments foren emmordassats i les revoltes populars foren esclafades (Croquants). Per consolidar la seva dictadura, Richelieu desenvolupà l’exèrcit i la marina, creà colònies, nomenà intendents i encarregà l’Académie de vigilar els intel·lectuals. Abocada a la guerra contra la monarquia hispànica guerra dels Trenta Anys, la corona mirà d’utilitzar la revolta catalana guerra dels Segadors; però, desapareguts Richelieu i Lluís XIII (1643), passà per una situació crítica. Mazarino continuà la política de Richelieu i el fisc s’afeixugà; aleshores es produí l’explosió de la Fronda, que fracassà a causa de la divisió dels parlamentaris i de la por dels nobles davant els moviments populars. Mazarino restablí un poder fort, però França restà arruïnada per la guerra. La victòria permeté l’annexió d’Alsàcia, l’Artois i, al sud, les terres rosselloneses, el 1659, pel tractat dels Pirineus. En morir Mazarino (1661), començà el regnat personal de Lluís XIV, que significà el triomf de la monarquia absoluta. Exercint una autoritat indivisa, el rei s’envoltà d’un personal burgès. Els estats provincials foren reduïts al silenci; els intendents venien a ésser “el rei a la província”. L’exèrcit esdevingué un dels fonaments del règim, gràcies a Louvois. Quant a les finances, Colbert establí una comptabilitat rigorosa i imposà un dirigisme industrial i el proteccionisme. A més, foren creades arreu companyies de comerç i foren fundades colònies (Louisiana). Desitjós d’un règim de prestigi, de cara a la glòria, el rei feu construir el palau de Versalles, que arruïnà l’estat i aïllà el sobirà. Aquest regnat fou sotraguejat per una sèrie de revoltes populars, ofegades cruentament. La revocació de l’edicte de Nantes (1685) intentà d’eliminar els protestants, cosa que provocà la revolta occitana dels camisards (1702-10). El rei Sol intentà de convertir-se en l’amo d’Europa (ho prova la seva política de mecenatge), però no comprengué que el poder havia d’ésser també militar i terrestre, tant com comercial, colonial i marítim. Així, a partir del 1667 es produïren un seguit de guerres ruïnoses. Això permeté l’annexió del Franc Comtat i de Flandes, de completar la d’Alsàcia (1681) i l’ascensió d’un Borbó al tron d’Espanya (l’esperança d’una Catalunya lliure s’esvaní), però el regnat acabà amb una colla de fracassos. França restà aïllada, amb una situació econòmica desastrosa. Les revoltes es multiplicaren, igualment com les crítiques contra el règim, de manera que, en morir el rei (1715), el país se sentí més alleujat que no pas entristit.

Fases de la guerra dels Trenta Anys

La crisi de la monarquia (1715-89)

El regnat de Lluís XV trobà una França en crisi. El regent Felip d’Orleans mirà de redreçar les finances per mitjà d’expedients i confià a Law la creació d’una banca d’emissió; però es produí la bancarrota. El cardenal Fleury, prudentment, millorà la situació. En morir aquest, el rei es deixà dominar per Madame de Pompadour. El 1740 i el 1756 França entrà en guerra, i el 1763 la pau consagrà la pèrdua de l’imperi colonial (l’Índia, Amèrica). La guerra agreujà la situació, i el descontentament cresqué. Choiseul intentà de redreçar la situació, però topà amb els parlaments i la situació empitjorà. El rei, impopular, morí el 1774, i el seu successor, Lluís XVI, cridà de nou els parlaments exiliats. Turgot procurà de reformar el règim (lliure circulació dels grans, intent d’igualtat fiscal), però aquesta política liberal desplagué als privilegiats, i Turgot fou bandejat. Els seus successors (Necker, Calonne) es mantingueren gràcies als emprèstits, i els privilegiats (nobles i eclesiàstics) refusaren la igualtat fiscal. El rei convocà, doncs, els estats generals (1789). França esdevingué llavors un “agregat inconstituït de pobles desunits”. A més, les institucions restaren inadaptades a un país en plena ufana demogràfica. L’expansió econòmica fou frenada pels entrebancs del comerç i la feblesa del crèdit. Els filòsofs de la Il·lustració criticaren aquest règim, basat en la desigualtat.

La gran nació (1789-1815)

Recreació de tot el procés de la Revolució Francesa fins a l’etapa del Consolat

La reunió dels estats generals derivà cap a una onada revolucionària que posà fi a l’antic règim Revolució Francesa. El rei capitulà davant el tercer estat (assemblea nacional constituent) i la revolta del poble de París (14 de juliol). Els pagesos obtingueren (Grande Peur) la fi del règim feudal. França s’organitzà en departaments. El rei esdevingué rei dels francesos, amb la il·lusió que la revolució ja era acabada. La declaració dels drets donà la imatge d’una revolució pacífica, igualitària, universalista, que, sota una terminologia progressista, reprengué el centralisme monàrquic i amagà un nacionalisme delirant, en nom de la mística de la superioritat de la cultura burgesa francesa. El sufragi censatari revelà de fet una dictadura burgesa. L’esquerra girondí engegà contra Europa una croada imperialista, inici de vint anys de guerres. Les derrotes causaren la caiguda de la monarquia (1792) i l’execució de Lluís XVI. Els girondins, burgesos moderats, que toparen amb l’oposició dels montagnards, petits burgesos demòcrates (jacobí), aliats amb els sansculottes, foren derrotats. La Convenció Nacional, amb Robespierre, feu una política de salvació pública (el Terror), que aconseguí de vèncer els enemics exteriors, i Robespierre eliminà els seus adversaris. Privat de suport popular, fou liquidat pels moderats (1794) Reacció termidoriana, els quals reprengueren el poder, després d’haver-se alliberat de les pressions populars.

Moviments estratègics dels exèrcits que s’enfrontaren a la batalla de Waterloo

Amenaçat pels regalistes i pels jacobins, el Directori es mantingué mitjançant cops d’estat i inicià una política d’expansió (repúbliques germanes) que dreçà Europa contra França i serví per al prestigi dels generals vencedors. Un d’ells, Bonaparte, assumí el poder (1799). Convertit en primer cònsol, transformà França en un estat modern centralitzat (codi civil) i instal·là un imperi autoritari. Napoleó I, últim dèspota il·lustrat, sostingué la indústria, però començà de nou una política d’agressió bèl·lica. Una forta població, la qualitat de l’exèrcit i el geni militar de Napoleó feren possibles les victòries. El blocatge d’Anglaterra portà al domini d’Europa. França s’annexà països, i arribà a tenir 162 departaments. Els francesos lluitaren d’Espanya a Rússia. Contra l’imperialisme francès es desvetllà el sentiment nacional (guerra contra Napoleó, a Espanya). La Grande Armée fou destruïda a Rússia, i els països aliats envaïren França. Napoleó abdicà (1814), i fou restaurada la monarquia. Lluís XVIII establí un règim constitucional limitat. Tanmateix, Napoleó tornà els Cent Dies; però, vençut a Waterloo (1815), fou deportat a Santa Helena.

Monarquia i República (1815-70)

Els Borbó hagueren d’aixecar un país vençut en el qual la burgesia havia consolidat el seu poder. Després del Terror Blanc, manaven els moderats, i mort Lluís XVIII, els ultres que amenaçaven les llibertats. Carles X agreujà aquesta política a favor de l’aristocràcia, la qual cosa originà la Revolució del 1830. Lluís Felip I es convertí en rei de la burgesia. Fou duta a terme la conquesta d’Algèria, i Guizot no feu cap reforma, seguint la tàctica de l’estabilitat en la inèrcia. Amb la crisi econòmica, es produí la Revolució del 1848 i la proclamació de la Segona República, que començà amb una fase democràtica (sufragi universal, dret al treball). La burgesia, per por dels socialistes, esclafà els obrers parisencs, i el partit de l’ordre triomfà. Elegit president Lluís Napoleó Bonaparte, mitjançant un cop d’estat (1851), es proclamà emperador i basà el nou règim en l’exèrcit, l’Església i la burgesia. Napoleó III instituí el lliure canvi i procurà debades d’unir liberals i obrers (dret de vaga). La gran florida industrial, basada en el carbó, afavorí el nord del país. França disposà d’una xarxa bancària i ferroviària centralitzada. París s’embellí i la burgesia es feu rica. Després de ruïnoses guerres (Crimea, Mèxic), hom feu la guerra a Prússia: fou el desastre, la caiguda del règim (1870) i la proclamació de la tercera república francesa.

De l’una república a l’altra

La república dirigida per Gambetta procurà debades de foragitar la invasió prussiana. França capitulà i perdé Alsàcia i Lorena. Les eleccions del 1871 donaren la victòria als monàrquics, dirigits per Thiers, el qual anorreà cruentament la Comuna de París, assaig prematur de democràcia socialista sorgida arran de la caiguda de l’Imperi. La decisió dels conservadors de l’Ordre Moral d’impedir una restauració feu que els republicans guanyessin (1879). Oportunistes, i radicals després, intentaren de consolidar el poder de la burgesia (lleis escolars). Tingué lloc la centralització a ultrança i l’afrancesament forçat. Greus crisis sacsejaren el règim (boulangisme, afer Dreyfus). La florida econòmica beneficià l’alta burgesia, cosa que feu néixer un moviment obrer (socialisme, CGT). Els radicals separaren església i estat i reprimiren la revolta occitana dels vinyataires. França, que esdevingué un imperi colonial, topà amb l’imperialisme alemany, fet que a l’últim feu esclatar la Primera Guerra Mundial (1914-18): quatre anys de guerra que dessagnaren el país, el qual arribà al triomf gràcies a l’ajut dels EUA. La pau de Versalles li retornà Alsàcia i Lorena. La dreta nacionalista governà sense voler veure la feblesa francesa; però la crisi econòmica del 1929 revelà la realitat. Després de la temptativa del putsch feixista del 1934, l’esquerra formà un Front Popular, guanyà les eleccions (1936) i feu algunes reformes (vacances pagades), però no ajudà la República Espanyola. Aquests anys, França tolerà les agressions de Hitler i després, aliada amb la Gran Bretanya, s’hi oposà. Tanmateix, el 1940 capitulà davant l’atac alemany. El país restà desarmat i mig ocupat. El mariscal Pétain trabucà la República i establí, a la França no ocupada, un règim govern de Vichy que col·laborà amb els alemanys i hi feu regnar el terror, sobretot durant el gabinet Laval (1942-44). El general De Gaulle creà, a Londres, un govern francès lliure, que donà lloc a la resistència. Els maquisards i els anglo-nord-americans desembarcaren a França i l’alliberaren (1944). Restablertes les llibertats durant la Quarta República, el canvi anà acompanyat de nacionalitzacions i de reformes (Sécurité Sociale). De Gaulle dimití, en desacord amb l’esquerra. El règim s’embolicà en guerres colonials (Indoxina). La guerra d’Algèria, iniciada el 1954, comportà el retorn de De Gaulle al poder (1958). La Cinquena República confià tots els poders al president, el qual hagué de donar la independència a Algèria (1962) i intentà de donar a França un gran paper mundial. El poder era a les mans de la nova burgesia de la segona revolució industrial, cosa que provocà un seguit de contestacions. La crisi del 1968, (fets de Maig), durant la qual també aflorà una certa presa de consciència de les minories nacionals, feu trontollar el règim i De Gaulle hagué de dimitir (1969). Després de Pompidou, amb el mandat del qual acabà l’època del gaullisme, el 1974 guanyà les eleccions el conservador V. Giscard d’Estaing, el qual, bé que condicionat pel suport parlamentari de la Union des Démocrates pour la République (UDR), feu una política reformista sovint oposada als criteris de la neogaullista UDR. El 1976 el líder d’aquesta, J. Chirac, dimití com a primer ministre i fou succeït per R. Barre. Giscard impulsà la formació d’un nou partit, la Union pour la Démocratie Française (UDF), que arran de les eleccions legislatives del 1978 reforçà la posició del president al parlament. En política exterior, bé que integrada al bloc occidental, França cercà assolir una posició independent en el context mundial, cosa que motivà, entre moltes altres decisions, la seva retirada de l’estructura militar de l’OTAN. Els anys setanta les demandes d’autonomia de Còrsega, Bretanya i el País Basc s’intensificaren i a vegades es reflectiren en actes de violència. Els problemes econòmics i el desprestigi creixent de G. d’Estaing portaren al poder (1981) el líder del Partit Socialista, François Mitterrand, el qual convocà eleccions legislatives anticipades que donaren la majoria al PSF.

Dels anys de Mitterrand (1981-95) ençà

Entre el 1981 i el 1983, el govern socialista, que incloïa quatre ministres comunistes, introduí un programa de reformes: nacionalització de la banca i de diverses indústries clau, augment de les prestacions socials i aplicació, el 1982, d’algunes mesures de descentralització molt moderades. Vers el 1983 es feren sentir els efectes de la crisi econòmica en una minva del suport al govern (eleccions municipals i parcials al Senat el 1983 i al Parlament Europeu el 1984) i la dimissió del primer ministre Pierre Mauroy, que fou substituït per Laurent Fabius. Aquest imposà una tornada a l’ortodòxia econòmica que provocà la sortida dels comunistes del govern el 1984. El 1986, el centredreta (RPR) guanyà en les eleccions legislatives, i el seu líder Jacques Chirac esdevingué primer ministre. El nou govern, que topà diverses vegades amb el cap d’estat amb motiu de l’anomenada cohabitació entre cap d’estat i de govern de diferent adscripció política, impulsà la liberalització i la privatització d’alguns sectors. Arran de la victòria de Mitterrand en les eleccions presidencials del 1988, Chirac, que s’hi havia enfrontat, dimití, i forçà la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades. Celebrades al juny, foren guanyades pel Partit Socialista amb un 45% dels vots i el seu cap de llista, Michel Rocard, fou designat primer ministre. En el pla polític intern començà a mostrar la seva força el partit ultradretà Front National, liderat per Jean-Marie Le Pen, amb una influència creixent en l’àmbit local. Als anys vuitanta l’estat francès conegué importants desafiaments en territoris situats fora de l’hexàgon sota la seva administració: a Còrsega i Nova Caledònia els moviments independentistes incrementaren des del 1984 les activitats antifranceses, sovint amb actes de terrorisme. En aquest segon territori, amb l’aprovació mitjançant un referèndum celebrat simultàniament a la metròpoli i a la colònia, el 1988 els secessionistes canacs arribaren a un acord amb el govern francès, pel qual Nova Caledònia adoptava un estatut provisional a l’espera d’un referèndum d’autodeterminació el 1998. En política exterior, es produïren moments de tensió amb Nova Zelanda amb motiu de proves nuclears franceses al Pacífic el 1984. D’altra banda, aquest mateix any, amb l’extradició a Espanya d’alguns membres d’ETA, França intensificà la col·laboració amb aquest país en la lluita contra el terrorisme i, amb l’accés de Chirac al càrrec de primer ministre el 1986, les relacions amb l’OTAN milloraren considerablement, política que Rocard prosseguí. Le Pen, amb el seu FN, acaparà el protagonisme polític amb la conquesta, en les legislatives parcials del desembre del 1989, de diverses alcaldies, i arribà a un gran triomf en les cantonals del 1992, sobretot al sud del país, i tot això davant la més absoluta desorientació de la dreta tradicional. La reunificació d’Alemanya induí França a replantejar-se noves aliances comunitàries i Mitterrand s’hi acomodà proposant la creació del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament dels països de l’Est (novembre del 1989), accelerant la unió econòmica i monetària de la CEE i iniciant, amb Alemanya (primavera del 1992), la formació d’una milícia que hom pretenia convertir en el nucli d’un futur exèrcit europeu. A l’exterior, hom contemplà revoltes al departament d’Ultramar de l’illa de la Reunió (febrer del 1991), l’aprovació d’un nou estatut per a Còrsega (abril), i els aldarulls, l’estiu següent, dels harkis —natius de les colònies i excombatents a la guerra d’Algèria— al sud del país. La conflictivitat laboral i racista comportà que Mitterrand fes dimitir Rocard perquè Edith Creson ocupés el seu lloc (maig del 1991), L’èxit de les eleccions cantonals de Le Pen la primavera del 1992 i el descens de l’opció socialista induïren Mitterrand a rellevar Cresson pel nou primer ministre Pierre Bérégovoy (primavera del 1992). La policia francesa participa d’ençà d’aleshores més eficaçment amb l’espanyola, en la lluita contra ETA. En un intent de recuperar part de la popularitat perduda arran dels nombrosos escàndols i acusacions de corrupció en què s’havien vist implicats membres del seu partit (entre ells, l’ex-primer ministre Laurent Fabius o Bernard Tapie, alcalde de Marsella), al setembre del 1992 Mitterrand sotmeté a referèndum la ratificació del Tractat de Maastricht. La consulta tingué lloc e i el vot favorable guanyà per un marge molt estret. El març del 1993 Mitterrand convocà eleccions legislatives; resultà guanyadora la coalició de centredreta formada per l’RPR-UDF, i el PSF sofrí una de les pitjors derrotes de la història (passà de 276 escons el 1988 a 70 el 1993). El nou primer ministre centrista, Édouard Balladur (RPR), adoptà una política de caràcter liberal, basada en la reducció d’impostos i de la despesa pública i en la privatització d’empreses, mentre se succeïen nombrosos escàndols polítics i econòmics. Les eleccions al Parlament Europeu del juny del 1994 confirmaren el creixent escepticisme francès cap a Europa i provocaren la caiguda de Michel Rocard com a líder del Partit Socialista. En les eleccions presidencials d’abril-maig del 1995, el candidat socialista Lionel Jospin s’imposà en la primera volta gràcies, en part, a la divisió del vot de la dreta en dos candidats: Édouard Balladur i Jacques Chirac (també de l’RPR). Tot i això, en la segona volta Chirac (amb el 52,6% dels vots) guanyà Jospin (amb el 47,4%) i el 17 de maig reemplaçà Mitterrand (que morí el 8 de gener següent) en la presidència de la República. El més destacable de les eleccions municipals del juny del 1995 fou el manteniment de la línia ascendent de l’ultradretà Front National de Jean-Marie Le Pen, que aconseguí quatre alcaldies importants: Toló, Marinhana, Aurenja i Vitròlas. Al novembre, després d’una remodelació del govern, el primer ministre Juppé presentà un projecte de pla de reforma de la Seguretat Social que provocà una violenta onada de manifestacions per tot França i tres setmanes de vagues en el sector públic. Tot i el pla i l’augment de l’IVA en dos punts el juny del 1996, el govern de Juppé es mostrà incapaç de frenar el dèficit públic o les preocupants xifres d’atur (més de tres milions al final del 1996). El malestar econòmic i social se sumà a la desconfiança popular envers la classe política francesa. A més, durant el 1995, París fou objecte d’un seguit d’atemptats amb bombes per terroristes islàmics. Per la seva banda, els independentistes corsos atacaren el govern central amb nombroses accions durant el 1996 i el 1997. La influència de l’ultradretà Front National donà lloc a una dretanització de la coalició conservadora en el govern, que es plasmà en l’elaboració d’un projecte de llei molt dur contra la immigració, el febrer del 1997 (Llei Debré). El projecte fou modificat davant la pressió popular i se suprimí un article en què, recordant el control als jueus durant el govern de Vichy, s’obligava a qui allotgés un estranger a notificar a les autoritats sobre els moviments d’aquesta persona. Pel que fa a la política exterior, l’afany d’elevar el perfil de França a l’escena internacional es manifestà en nombroses tensions: la decisió de Chirac de reprendre els assaigs nuclears a la Polinèsia Francesa (entre el setembre del 1995 i el gener del 1996 se’n feren sis) comportà un esclat de violència i un augment del sentiment independentista a la zona, així com protestes de moviments ecologistes com Greenpeace i dels governs d’Austràlia, Nova Zelanda i d’alguns dels socis de França a la Unió Europea. Malgrat la bona entesa inicial entre Chirac i l’administració americana, la relació amb els EUA es veié afectada per divergències sobre diversos temes, com la constitució d’una força de pau africana, la reestructuració de l’OTAN i l’elecció del secretari general de l’ONU, entre d’altres. El maig del 1997 Jacques Chirac dissolgué l’Assemblea Nacional i convocà eleccions generals anticipades. El primer ministre, Alain Juppé, desgastat per acusacions de corrupció i les mesures de rigor que hagué d’imposar per accedir a la moneda única europea, presentà la dimissió després dels mals resultats de la coalició RPR-UDF en la primera volta, el 25 de maig. En la segona volta, l’1 de juny, el Partit Socialista guanyà les eleccions sense majoria absoluta, amb el 43,94% dels vots (274 escons), seguit de l’RPR-UDF, amb el 38,83% (256 escons), del Front National, amb el 5,68% (un escó), i del Partit Comunista, amb el 3,24% (38 escons). Lionel Jospin esdevingué el nou primer ministre, gràcies a l’aliança de govern entre socialistes, comunistes, ecologistes i altres grups d’esquerra. A partir d’aquesta derrota el centredreta francès entrà en una profunda crisi d’identitat i lideratge, amb acusacions mútues, descomposicions i recomposicions de partits, i renúncies de líders històrics. El nou govern, liderat per Lionel Jospin, es proposà com a objectius tot un seguit de mesures contràries a les receptes monetaristes que s’aplicaven a tot Europa per a complir els criteris de convergència. Així, per a lluitar contra l’atur juvenil s’incidí en el compromís de crear, abans de finalitzar l’any 1998, milers de llocs de treball d’utilitat social que havia de finançar l’Estat en el 80%; es feren propostes per a reformar la legislació d’estrangeria contra la qual s’havien produït nombroses mobilitzacions ciutadanes; se celebrà el Mundial de futbol a l’estiu del 1998 amb un equip multiracial que generà molts debats politicofilosòfics sobre el multiculturalisme, fent front als discursos xenòfobs del líder ultradretà Jean-Marie Le Pen; també es proposà l’anomenat Pacte Civil de Solidaritat per dotar les parelles d’homosexuals de garanties civils i fiscals, que no progressà per l’oposició dels partits de dreta a l’Assemblea Nacional. Les eleccions regionals del març del 1998 significaren una nova derrota per a la dreta, que, per tal de mantenir la seva representació, pactà amb el Front National de Jean-Marie Le Pen en quatre departaments. En un marc de protestes i mobilitzacions ciutadanes que consideraven insuficients les reformes del govern, aquest elaborà una ambiciosa llei que reduïa la jornada laboral a 35 hores setmanals a totes les empreses de més de 10 treballadors i que entrà en vigor el gener del 2000. El primer de gener del 1999, França entrava a formar part de la moneda única sense que les previsions econòmiques fossin del tot bones tal com anunciaven el plans governamentals. Les mobilitzacions dels transportistes per la pujada dels preus dels carburants foren la continuació de les protestes socials, que, en aquest cas, obligaren el govern a eliminar una sèrie d’impostos que gravaven el consum. El primer ministre mostrà una nova sensibilitat vers els territoris protectorats francesos, així com vers les reivindicacions d’autonomia a Còrsega. D’aquesta manera, signà un protocol de compromís amb Nova Caledònia que preveia un futur procés d’autodeterminació, i promogué un nou estatut d’autonomia per a l’illa de Còrsega, aprovat el maig del 2001 tot i l’oposició de Chirac i de l’exministre de l’Interior Jean-Pierre Chevènement. També impulsà un pla per a incloure a les escoles l’ensenyament de les llengües minoritàries, entre les quals el català. Al començament del 2001, les forces d’esquerres patiren un cert desgast en els comicis municipals, que es veié temperat per l’èxit de la seva victòria a París, que fins aleshores havia estat un feu de la dreta. Pel que fa a la política internacional, França tingué serioses desavinences amb la Gran Bretanya per la seva negativa a importar carn bovina, després de la troballa de diversos casos de patologies encefàliques anomenades “malaltia de les vaques boges”, amb efectes letals sobre les persones. D’altra banda, el govern Jospin portà a terme una política d’obertura i reformes, sobretot a l’Àfrica, on, entre altres qüestions, ordenà una retirada parcial de les tropes destinades a Ruanda-Burundi, i obrí noves vies de diàleg per a depurar la responsabilitat de l’administració francesa en el conflicte entre aquests dos països. En la guerra de Kosovo, França mantingué una posició de participació activa en l’operació Força Aliada i col·laborà en el bombardeig que l’Aliança Atlàntica dugué a terme contra Iugoslàvia, tot i algunes oposicions internes com les del Partit Comunista o el ministre de l’Interior. Amb les eleccions presidencials de l’abril del 2002 començà un nou cicle polític, que tingué com a nota més sorprenent el desbancament del Partit Socialista a la primera volta en favor del líder del Front National Jean-Marie Le Pen com a segona força, amb el 16,8% dels vots. El fort ascens de la ultradreta provocà una reacció d’alarma, de la qual resultà beneficiat Jacques Chirac, confirmat en el càrrec a la segona volta el maig amb el 82,2% dels vots. El mateix mes, Jospin dimití. En les eleccions legislatives del juny, la coalició de centredreta Unió per la Majoria Presidencial (formació creada per Chirac en ocasió de les eleccions i que integrava, sobretot, l’RPR i la UDF), obtingué una clara victòria, amb 399 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional; el Partit Socialista s’ensorrà i només n’aconseguí 147; en tercer lloc se situà el Partit Comunista, amb 21, i el Front National no obtingué representació. Chirac designà un govern encapçalat per Jean-Pierre Raffarin; al setembre, dissolgué l’RPR i dos mesos després fundà, a partir de la UMP (que dissolgué), un nou partit de dreta, la Unió per un Moviment Popular (UMP). El març del 2004 tingué lloc una crisi de govern amb la dimissió de Raffarin (que no fou acceptada per Chirac) arran de les derrotes de la UMP en les eleccions regionals. En l’àmbit econòmic, la recessió mundial dels primers anys del segle XXI (agreujada per les conseqüències dels atemptats de l’onze de setembre a Nova York) repercutí força a França i, de retop, a la Unió Europea, per la similar conjuntura negativa que patí Alemanya, l’altre gran motor econòmic de l’organització. El 2000 el creixement del PIB francès fou del 4,2%, però els anys següents el ritme es reduí a l’1,8%, l’1,2% i el 0,2% el 2001, 2002, 2003, respectivament. El gener del 2002, l’euro substituí el franc. Aquests anys, l’atur es mantingué en uns nivells (entre el 8% i el 10%) que foren motiu de preocupació. En aquest sentit, en general s’admeté que la jornada laboral de 35 hores implantada el 1998 no havia aconseguit crear ocupació. Tanmateix, el nou govern de centredreta es limità a flexibilitzar la mesura. Continuà també la política de privatitzacions de grans empreses públiques (Air France, France Télécom, Thales, Renault, etc.), sobre les quals, tanmateix, l’Estat francès manté una participació decisiva, seguint la tònica d’intervencionisme i de control que sempre l’ha caracteritzat. Amb relació a aquesta tendència, el pes de la despesa pública, del funcionariat i dels impostos segueixen essent dels més elevats al món desenvolupat, i la seva reducció, un dels principals reptes de l’economia francesa. Per tal de resoldre el dèficit, el juny del 2003 el govern anuncià una reforma de les pensions (que donà lloc a una vaga general) i el juliol del 2004 establí el copagament de la sanitat pública. El 2003 França trencà (juntament amb Alemanya) el Pacte d’Estabilitat de la UE. Les resistències franceses a l’eliminació dels subsidis de la producció agrícola francesa a través de la Política Agrària Comunitària foren un altre dels obstacles a la liberalització de l’economia, i suscitaren un agre debat l’octubre del 2002 entre Chirac i Tony Blair, i també el 2002 França es mostrà com el país de la UE més reticent en els projectes per a liberalitzar el mercat energètic. Les qüestions més debatudes en política interior giraren sobretot entorn de la immigració i, en un intent de neutralitzar el que era percebut com una amenaça a la laïcitat de l’Estat francès, el febrer del 2004 fou aprovada una controvertida llei que prohibia la presència de símbols religiosos en les escoles públiques. La mesura feia referència sobretot al vel de les dones islàmiques. En el rerefons, hi havia les creixents dificultats per a assimilar amplis sectors d’immigrants nord-africans. Poc després d’ésser promulgada aquesta llei, un grup de periodistes francesos fou segrestat a l’Iraq amb l’objectiu de fer-la derogar. La qüestió de Còrsega continuà capitalitzant la controvèrsia més àmplia sobre la descentralització de l’Estat francès, en la qual cada pas en aquesta direcció es veia contrarestat per mesures oposades, obstacles i resistències polítiques o administratives, malgrat l’aprovació, el març del 2003, d’esmenes a la constitució que permetien la transferència de determinats poders a les institucions locals i regionals. El gener del 2002, el Consell d’Estat retallà d’una manera dràstica el projecte d’estatut d’autonomia cors, tot eliminant-ne la capacitat d’adaptar les lleis franceses a la realitat de l’illa. El juliol del 2003, fou rebutjat en referèndum el pla d’autonomia enmig de fortes tensions entre els nacionalistes i l’Estat francès. També foren negatius els resultats de consultes sobre plans similars a Guadeloupe i la Martinica (desembre del 2003). D’altra banda, el desembre del 2002 el Consell d’Estat anul·là l’aplicació de la legislació que regulava la immersió lingüística en les llengües dites regionals. En política exterior, França seguí, com és habitual, una tendència a la independència amb relació als seus aliats occidentals, especialment els EUA —si més no, en el terreny de les intencions—. Aquesta tendència es posà de manifest amb la posició contrària de França a l’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn i la posterior ocupació de l’Iraq, fins al punt de vetar la participació de l’OTAN en la invasió d’aquest estat (febrer del 2003), i també al Consell de Seguretat de l’ONU per la iniciativa anglo-nord-americana (març). El posicionament francès, que encapçalà conspícuament l’oposició a la guerra de diversos estats de la UE (entre d’altres, Alemanya), donà lloc a la crisi transatlàntica més greu entre ambdós països també present en les relacions anglofranceses. A l’abril, França encapçalà una iniciativa per constituir un sistema de defensa independent de l’OTAN, que no prosperà. En política europea, França intentà rellançar l’eix francoalemany i feu avançar la integració de la UE, però les dificultats econòmiques (paleses amb el trencament del pacte d’estabilitat el 2003), les sempre difícils relacions amb la Gran Bretanya, les reticències envers els nous estats membres (que ingressaren el maig del 2004) i, en general, les resistències a cedir prerrogatives a les institucions de la UE comportaren un clima d’estancament que es volgué pal·liar amb l’elaboració d’un projecte de Constitució Europea en el qual França tingué un paper destacat (encapçalà la convenció encarregada d’elaborar-la l’expresident Valéry Giscard d’Estaing). Tanmateix, el resultat en el referèndum per a la ratificació d’aquest tractat, celebrat el maig del 2005, amb el 55,2% dels vots negatius a França, comportà una nova paràlisi del projecte europeu i una crisi institucional (una de les interpretacions més invocades per aquest resultat era el del vot de càstig), davant la qual Chirac remodelà el govern, substituint Raffarin per Dominique de Villepin (antic ministre d’Afers Estrangers) com a primer ministre. Villepin intentà novament introduir modificacions en el rígid sistema laboral i de pensions francès, amb escassos resultats: a l’octubre, el pla de privatitzacions i de reforma de les pensions del govern donà lloc a una vaga general que tingué una gran incidència. La crisi més greu esclatà al final d’aquest mes quan, arran d’un incident amb la policia que causà dos morts, s’estengueren pels barris marginals de París i de les principals ciutats franceses (habitats per immigrants, majoritàriament magribins) una sèrie de revoltes consistents en la realització d’actes vandàlics sistemàtics i a gran escala. Més enllà de la polèmica al voltant de la idoneïtat de les mesures dictades pel ministre de l’Interior Nicolas Sarkozy, les dimensions i el grau de violència d’aquesta explosió, que es perllongà més d’una setmana, plantejà interrogants al voltant de la immigració i de les polítiques d’integració. Posteriorment, amb la proposta de contracte de primera feina, que flexibilitzava de manera limitada l’acomiadament, les manifestacions i mobilitzacions massives es tornaren a reproduir al llarg del març del 2006, i finalment el govern hagué de retirar el projecte. En els afers estrangers, a banda de la confrontació amb els EUA per la intervenció a l’Iraq, França feu evident en diverses ocasions els primers anys del segle XXI els forts vincles, influències i interessos que conservava al continent africà, i el manteniment d’una relació entre la protecció i la tutela envers els estats africans francòfons sorgits de les antigues colònies. Destacaren la intervenció en el conflicte de Costa d’Ivori (especialment a partir del 2002, en què hi envià un important contingent de tropes per a garantir la seguretat dels 15.000 francesos residents en aquest país) i el trencament de relacions amb Ruanda el 2006 per les acusacions mútues en el conflicte interètnic que s’inicià el 1994. Les tropes franceses tingueren també un paper decisiu en la missió de l’ONU que intervingué en la crisi del Líban el 2006. D’altra banda, coincidint amb les discussions sobre l’acceptació de Turquia a la UE, el genocidi armeni del 1915 adquirí un fort protagonisme en els mitjans francesos, ja que el 2006 l’Assemblea Nacional francesa aprovà penalitzar Turquia pel fet de negar el genocidi, cosa que desencadenà un conflicte diplomàtic. En les eleccions del maig del 2007 el líder de la UMP Nicolas Sarkozy fou elegit nou president de França en derrotar la candidata socialista Ségolène Royal. Sarkozy nomenà un nou gabinet del qual Villepin fou rellevat com a primer ministre per François Fillon, confirmat en el càrrec després de la victòria de la UMP en les legislatives del juny (314 diputats d’un total de 577). Sarkozy inicià aleshores un mandat en molts aspectes polèmic i renovador, caracteritzat per una intervenció molt més directa en els afers de govern i la inclusió en l’executiu de ministres provinents de partits rivals, com ara el del socialista Bernard Kouchner, nou ministre d’Afers Estrangers, àmbit en el qual Sarkozy reconstruí els vincles amb els EUA (molt refredats des del 2003 amb motiu de la intervenció a l’Iraq), obrint la participació francesa a la lluita antiterrorista global, que es traduí l’any següent en un increment de les forces franceses a l’Afganistan.

En l’àmbit de la UE, França contribuí decisivament a la reactivació del projecte europeu després del fracàs de la Constitució Europea del 2005 amb el Tractat de Reforma (o de Lisboa), que, junt amb la resta de líders europeus, signà el desembre del 2007 i que ratificà el febrer del 2008. En política interior, el seu projecte de reformar el sistema de pensions dels funcionaris desencadenà un enfrontament amb els sindicats, que convocaren al novembre una sèrie de vagues massives que donaren pas a l’inici de negociacions amb el govern. Les vagues i les manifestacions, tanmateix, continuaren l’any següent. La crisi mundial iniciada el 2008 posà en primer pla l’economia, davant la urgència de la magnitud del deute i algunes qüestions estructurals controvertides, especialment el gran pes del sector públic. Directament tutelat pel president Sarkozy, el govern francès dugué a terme retallades de la despesa pública per a reduir el deute, així com altres mesures, entre les quals hi havia l’elevació de l’edat de jubilació dels 60 als 62 anys, que combinà amb forts estímuls a la inversió i la injecció de diner públic, en bona part per a rescatar entitats financeres com ara el Crédit Agricole i la Société Générale, greument afectades per la compra de deute grec en anys anteriors. En el marc europeu, Sarkozy secundà l’Alemanya liderada per la cancellera Angela Merkel en la iniciativa de reforma fiscal de la UE. El colideratge francoalemany culminà el març del 2012 amb l’aprovació del Tractat d’Estabilitat Fiscal. Altres qüestions de ressò durant el mandat de Sarkozy foren l’aprovació el juliol del 2008 de la reforma constitucional més important des del 1958 que, entre altres modificacions, atorgava nous poders al Parlament en detriment de la presidència i limitava els mandats presidencials consecutius a un màxim de dos. El nou text recollia també el primer reconeixement constitucional (si bé molt limitat) de les llengües dites regionals. A banda, foren controvertides la regulació del vel islàmic en espais públics (2009) i l’intent de repatriació dels roma (gitanos) procedents de Romania i Bulgària establerts a França, que finalment es resolgué aplicant la directiva europea sobre moviments de persones al final del 2010. El febrer del 2012 un jove proislamista assassinà nou persones en una escola jueva.

En l’àmbit internacional, Sarkozy signà amb Rússia un tractat per a la participació de França en el subministrament energètic. Més discutides foren les seves intervencions al Txad i a Colòmbia per a l’alliberament de ciutadans francesos segrestats. El novembre del 2010 França i la Gran Bretanya tancaren un acord en matèria de defensa que preveia la col·laboració en assaigs de caps nuclears. En la Primavera Àrab, el president Sarkozy fou determinant en l’establiment de la zona d’exclusió aèria sobre Líbia el març del 2011, que permeté l’enderrocament del règim de Moammar al-Gaddafi. Les relacions de França amb Turquia es tensaren el gener del 2012 a propòsit del genocidi armeni. La política francesa també fou sacsejada per l’escàndol d’assetjament sexual que provocà la dimissió del director del Fons Monetari Internacional i destacat membre del Partit Socialista, Dominique Strauss-Kahn, el maig del 2011, i per la condemna al desembre de l’expresident francès Jacques Chirac per un delicte de prevaricació comès quan era alcalde de París (primera sentència contra un cap d’estat francès des de la del mariscal Pétain el 1945).

El maig del 2012 se celebraren eleccions presidencials en les quals el socialista François Hollande derrotà Nicolas Sarkozy. Hollande formà aleshores un nou govern amb Jean-Marc Ayrault com a primer ministre, reforçat en les eleccions legislatives del juny per la victòria del Partit Socialista. Hollande defensà un programa radicalment oposat a la liberalització de Sarkozy: entre les mesures proposades, a l’inici del seu mandat, hi havia un polèmic augment d’impostos a les grans fortunes de fins el 75% i una ampliació molt substancial del nombre de mestres. El propòsit de renegociar els termes del Tractat d’Estabilitat Fiscal comportà un acusat distanciament amb Alemanya. Els mesos següents, el deteriorament persistent de l’economia francesa, amb advertiments explícits des de l’FMI i menys contundents des de la Unió Europea, comportaren un fort augment del malestar, que es reflectí en el fort retrocés socialista i l’avenç de l’extrema dreta del Front National en les eleccions municipals del març del 2014. Com a resposta a aquests resultats, Hollande remodelà el govern i substituí el primer ministre Jean-Marc Ayrault per l’antic ministre de l’Interior Manuel Valls, que impulsà un viratge molt més compromès amb la desregularització de l’economia i la reducció de la despesa pública. Aquest programa suscità nombroses mobilitzacions en contra i accentuà la divisió de l’esquerra, dificultats exemplificades a l’agost en la remodelació del govern i en l’anomenada “llei Macron”, promulgada a través d’una prerrogativa constitucional per la qual no havia de ser sotmesa a l’aprovació del Parlament. Mentrestant, l’avenç de l’FN es confirmà en les eleccions al Parlament Europeu (maig), en què amb la quarta part dels vots esdevingué el partit amb més representació, i en les eleccions parcials del setembre, en les quals obtingué el primer escó al Senat.

En política internacional, les intervencions militars de França a les excolònies de Mali (gener del 2013) i la República Centreafricana (desembre del 2013) amb el propòsit d’estabilitzar ambdós països arran de crisis associades a cops d’estat, i especialment en el primer cas, per a evitar l’hegemonia de l’islamisme fonamentalista, reberen el suport de la Unió Europea i dels Estats Units. A partir del setembre del 2015, protagonitzà diverses intervencions en la guerra civil de Síria. La creixent implicació francesa en la lluita internacional contra el terrorisme islamista radical anà paral·lel amb els atemptats més greus a França des de la Segona Guerra Mundial: el gener del 2015 dos terroristes atemptaren contra la revista satírica Charlie Hebdo en represàlia per una caricatura de Mahoma, atac que tingué com a resultat 12 morts; al novembre, una sèrie d’atacs simultanis en diferents punts de la capital causaren la mort a 130 persones. El juliol del 2016 tingué lloc a Niça un atemptat perpetrat amb un camió que envestí la multitud congregada per celebrar la festa nacional de França, atac que causà 84 morts. Tots aquests atemptats foren reivindicats per l’anomenat Estat Islàmic, però l’origen dels autors dels atacs —francesos fills d’immigrants musulmans— posà de manifest amb especial cruesa, juntament amb la creixent xenofòbia representada pel Front National, un dels problemes més greus de la societat francesa. Els atemptats suscitaren una reforma de la Constitució que, aprovada el febrer del 2016, facilitava la declaració de l’estat d’emergència i considerava la retirada de la nacionalitat en casos de terrorisme. La mesura suscità una gran controvèrsia, evidenciada amb la dimissió de la ministre de Justícia. El mateix mes es desmantellà definitivament el controvertit camp d’immigrats de Calais.

El fort descrèdit de la classe política francesa i el malestar i la desorientació d’importants sectors de la societat davant la globalització i les seves repercussions es posaren de manifest en les eleccions presidencials franceses de l’abril-maig del 2017: retirat François Hollande de la cursa electoral, per segon cop el candidat del Front National (Marine Le Pen) accedí a la segona volta, i per primera vegada els dos grans partits de dreta i esquerra en foren exclosos. Finalment fou el candidat del centreesquerra Emmanuel Macron, ministre d’Economia en el primer govern Valls però desvinculat del Partit Socialista a partir de la creació del moviment reformador En Marche! (abril del 2016), qui obtingué una clara victòria amb el 66% dels vots. L’abstenció, però, fou la més alta des del 1969 (25%).

Després d’accedir a la presidència, dos mesos després i ja convertit en partit polític, La République en Marche! (LaREM) aconseguí una victòria contundent en les eleccions legislatives, amb 314 escons a l’Assemblea Nacional, que superaven amb escreix la majoria absoluta (289). En segon lloc se situaren els Republicans, amb 100 escons. En percentatge de vots, el tercer lloc l’ocupava el Front National (8,75%), tot i que el sistema majoritari li atorgà tan sols 8 escons, menys que el Partit Comunista (10), amb l’1,2%. Seguien el centrista Mouvement Démocrate (MoDem, 42), el Partit Socialista (30) i l’esquerra radical La France Insoumise (17). L’abstenció fou de les més elevades de les darreres dècades (57,6%). Tot i l’avantatge incontestable de LaREM, Macron formà un govern que, a més de membres del seu partit, n’integrava també d’altres formacions (MoDem, socialistes i republicans) i independents, amb l’objectiu d’encarar amb el màxim consens possible les reformes en profunditat a què s’havia compromès. Encapçalat pel primer ministre Édourad Philippe, el nou govern aplicà de manera estricta el codi ètic, fet que portà a la dimissió de tres membres del MoDem, el ministre de Justícia François Bayrou i dos ministres més, per un presumpte afer de finançament il·legal del partit, i també d’un estret col·laborador del president del càrrec de ministre de Cohesió Territorial, acusat d’ús d’informació privilegiada.

En la primera volta de les eleccions presidencials celebrada el 10 de març de 2022, amb una participació del 73,69%, Macron, al capdavant de La République en Marche!, obtingué el 27,85 % del vots i Marine Le Pen, candidata del Rassemblement National —fins el 2018 anomenat Front National—, el 23,15 %. En la segona volta, de la qual novament quedaren exclosos els partits tradicionals, ambdues formacions augmentaren el percentatge de vots respecte a les eleccions del 2017. Celebrada el 24 d’abril, i amb la participació de gairebé el 72% de l’electorat, Macron revalidà el càrrec de president amb el 58,54% dels vots. Tanmateix, per primera vegada l’extrema dreta superà el 30% dels vots en uns comicis, i en aquesta segona volta Le Pen obtingué el suport del 41,46% de l’electorat.