Resultats de la cerca
Es mostren 24 resultats
abat mitrat
Cristianisme
Abat que usa insígnies pontificals.
Els primers foren els abats de Saint Denis de París al segle IX pràcticament ja ho ren tots a partir del segle XIV El primer que obtingué el privilegi d’usar totes les insígnies pontificals fou l’abat de Montserrat Miquel Muntadas
Viśvakarman
Mitologia
Personificació del poder creador (‘autor de l’univers’) en el Rig-veda, que correspon al Prajāpati del Brāhmana i al qual hom transfereix la concepció vèdica del Puruṣa suprem que immola el seu propi cos per tal de crear l’univers.
Hom el concep com un artesà que modela els déus i llurs insígnies i armes Com a tal, li és atribuïda la revelació del Sthāpatya-veda ‘ciència de les construccions’
abadessa
Cristianisme
Superiora d’un monestir o convent d’orde monàstic o canonical femení.
El títol, bé que ja existia probablement al segle V, no apareix fins al començament del segle VI amb la Regla per a les verges de Cesari d’Arle Les seves atribucions jurídiques, excloses les derivades del sacerdoci, són anàlogues a les de l'abat Les insígnies són generalment el bàcul, el pectoral i l’anell
ric home
Història
Nom o títol donat als regnes de Castella i Lleó als comtes, barons i grans vassalls d’il·lustre i antic llinatge que gaudien d’ampli ascendent sobre el rei.
Tenia annex el tractament de don , que a l’edat mitjana només era donat als reis, infants i prelats No podien ésser acusats sense llicència dels reis i seien davant i entre els jutges S'hostatjaven on volien mentre no fos a casa d’un hidalgo Podien armar cavallers, firmaven els privilegis reials i portaven com a insígnies de llur qualitat un penó i una caldera Aquesta denominació acabà en desuetud i fou substituïda per la de gran del regne i després per la de gran d’Espanya gran
Tribunal del Subsidi de Quarta
Història
Institució encarregada de recollir la quarta part de les rendes o fruits eclesiàstics d’un any, concedida pels papes als reis dels regnes hispànics.
Creat per butlla papal del 1523, la seva finalitat era contribuir a la defensa armada de la fe catòlica contra els heretges o infidels El 1532 s’estengué també als dominis hispànics d’ultramar S'estenia sobre totes les esglésies, monestirs, bisbats i capítols El 1560 fou substituït pel subsidi de galeres o contribució anual que el clericat hispànic havia de fer al rei de 420 000 ducats per a construir i armar 50 galeres o Esquadra del Clericat d’Espanya, que havia de portar les insígnies eclesiàstiques Aquest subsidi es recollia per quinquennis, i perdurà fins al principi del s…
auxiliar
Dret internacional
Dit de les tropes que combaten al costat de les regulars d’un o més estats en situació bèl·lica formal, generalment formades sobre la base de voluntaris.
El reglament annex a les convencions de la Haia del 1899 i del 1907 les assimila als combatents regulars sempre que operin sota un cap responsable, amb insígnies distintives i respectant les regles de la guerra Són designades també auxiliars les unitats de reclutament voluntari o mercenari, provinents d’estats neutrals, autoritzades o no per llur govern, i també les tropes al servei de les potències colonials formades per poblacions indígenes no organitzades en estat Les dues guerres mundials, especialment la segona, han desdibuixat el concepte de tropa auxiliar per la seva…
setge de Cambrils
Militar
Acció militar de la guerra dels Segadors, entre l’exèrcit castellà, manat pel marquès de Los Vélez, i les forces catalanes que defensaven Cambrils (desembre del 1640).
Els atacants 2 500 homes, 3 000 cavalls i 25 canons iniciaren el bombardeig de la població el dia 13 els defensors 4 000 homes, la majoria pagesos, dirigits per Antoni d’Armengol, baró de Rocafort, capitularen el dia 15 Les tropes ocupants, mancant a la paraula donada, saquejaren la vila i exterminaren la major part dels defensors i, després d’un consell de guerra sumaríssim, donaren garrot a Antoni d’Armengol, Jacint Vilosa, governador militar del Camp de Tarragona, Carles Bertrolà, sergent major, el batlle i els jurats de la vila, revestits de les insígnies de llurs càrrecs, i…
túnica
Indumentària
Vestit interior romà, corresponent al quitó dels grecs, amb mànigues o sense, curt fins a genoll en els homes i més llarg en les dones, que hom duia tot sol per a estar per casa, però en públic hom hi posava al damunt la toga o el pal·li; per als servents i la gent humil era el vestit únic.
Solia ésser de lli, però hom en duia també de llana, sobretot a l’hivern Normalment hom en portava dues una d’interior interula o subucula , cenyida, i una altra d’exterior indusium o supparus Els senadors la duien adornada de dalt a baix amb una franja de porpra latus clavus , i els de l’ordre eqüestre amb una o dues franges més estretes angustus clavus Una túnica llarga fins als peus, a la manera oriental, de lli blanc, sovint adornada amb bandes de porpra o clavi tunica clavata esdevingué pròpia dels eclesiàstics, damunt la qual diaques, preveres i bisbes duien els altres ornaments…
Odoacre
Història
Príncep bàrbar, d’origen obscur, potser rugi o escita, fill d’Edicó, que sembla haver estat conseller d’Àtila.
Al servei de l’imperi Romà, el 476 reclamà el terç de les terres d’Itàlia per installar-s’hi Havent-s’hi oposat Orestes, que tutelava l’emperador infant Ròmul Augústul, es proclamà rei d’Itàlia després d’haver incendiat Pavia al capdavant d’un exèrcit integrat principalment pels hèruls i els turcilingis Féu morir Orestes i el seu germà Pau, deposà Ròmul Augústul i envià les insígnies imperials a Zenó, emperador d’Orient, amb la qual cosa posà fi a l’imperi d’Occident Zenó en certa manera reconegué els fets consumats i li donà el tractament de patrici Governà en pau i moderació, i…
signífer
Història
El qui portava les insígnies de les cohorts i de les centúries.
Jeràrquicament anava al darrere del centurió