Resultats de la cerca
Es mostren 143 resultats
síl·laba
Lingüística i sociolingüística
Tradicionalment, element mínim d’articulació i la unitat natural que conforma els significants dels signes lingüístics.
Com a tal, la síllaba mai no té significat i sempre és formada per un conjunt de fonemes jeràrquicament relacionats, tot i que hi ha signes d’una sola síllaba i síllabes d’un sol fonema La identificació i el reconeixement de la síllaba, malgrat la seva simplicitat intuïtiva en el cant i en la poesia, no ha rebut fins fa poc temps una confirmació experimental Durant molts anys, alguns, com G Panconzelli, P Menzerath i A de Lacerda, havien arribat a negar-li una existència determinable Altres, com E Sievers, W Viëtor i O Jespersen, la definien com un màxim de perceptibilitat entre dos mínims…
síl·laba lliure
Lingüística i sociolingüística
Síl·laba que acaba en vocal (cadira), per oposició a síl·laba travada, que acaba en consonant (martell).
síl·laba mixta
Gramàtica
Segons la gramàtica tradicional, síl·laba començada i acabada amb consonants.
síl·laba feble
Fonètica i fonologia
Síl·laba que presenta una intensitat articulatòria poc forta; són febles les síl·labes inicials àtones i les àtones en general (veremar).
compensació entre versos
Literatura
En la versificació, enllaç de la síl·laba inicial, sobrant en un vers, amb la síl·laba final del vers precedent.
Cal que la síllaba inicial sigui àtona o que comenci per vocal i sigui possible l’elisió o la sinalefa amb la vocal final del vers precedent
accent
Fonètica i fonologia
Major intensitat, elevació de la veu o augment de durada amb què és pronunciada una síl·laba o un fragment d’una síl·laba anomenat mora (d’un mot o grup de mots) i que li dóna prominència sobre les síl·labes o mores adjacents.
Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues menes…
àton | àtona
Fonètica i fonologia
Dit del fonema vocàlic, síl·laba o mot relativament mancat d’intensitat acústica, o de freqüència tonal, respecte a algun altre que presenti un grau superior en aquests dos factors.
Es tracta d’un concepte essencialment relatiu, puix que les seves realitzacions requereixen, almenys virtualment, la presència d’algun segment fonemàtic en oposició No és possible de pronunciar una vocal o una síllaba aïllades com a tònica o àtona Altrament, és àtona la síllaba, monofonemàtica, u , enfront de mà , tònica, en “humà”
quantitat
Fonètica i fonologia
Durada d’un so o d’un conjunt de sons que formen síl·laba.
La quantitat té en determinades llengües pertinència fonològica, generalment dins la síllaba Entre les clàssiques cal destacar el sànscrit, el grec i el llatí, on hi havia un desdoblament total o parcial del sistema vocàlic en distingir-se les vocals breus de les llargues, aquestes últimes equivalents, en durada, a dues de breus En llatí, per exemple, s’oposaven les síllabes breus a les llargues, que ho podien ésser per natura o per posició Eren breus o llargues segons la qualitat de llur nucli vocàlic pŏpŭlus , ‘poble’, enfront de pōpŭlus , ‘poll’ Això no obstant, una vocal breu seguida de…
virga
Música
Neuma d’una sola nota, amb valor de temps-síl·laba, derivat de l’accent agut i que, en oposició al punctum, indica un so més agut que no el precedent.
En notació gregoriana quadrada esdevé, com el punctum , el punctum quadratum La successió de dues o de tres virgae en una síllaba originà els neumes anomenats bivirga i trivirga , respectivament, que probablement indicaven que els sons havien d’ésser repercutits
decasíl·lab
Literatura
Vers compost de deu síl·labes (comptades fins la darrera de les accentuades).
Era ja emprat pels trobadors provençals i pels antics poetes italians, que en feren el vers preferit Apareix en Ramon Llull i és habitual en els poetes catalans del s XV, Ausiàs Marc i en tots els successius A causa de la seva extensió, s’ajusta a les frases i als ritmes de la prosòdia habitual Modernament l’han conreat tots els poetes, en composicions rimades o en versos blancs, o estramps, sense rima El vers decasíllab comporta dos accents principals, un a la síllaba desena i un altre a la quarta, seguida o no de cesura si no hi ha cesura, demana un altre accent secundari a la vuitena La…
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina