Resultats de la cerca

El substrat primigeni d’Anglaterra és celta La romanització de l’illa, iniciada al segle I dC, comportà la introducció i expansió del cristianisme Més endavant, durant els segles V i VI, entre els pobles germànics que hi arribaren destacaren els saxons, la cultura dels quals tingué una gran transcendència, atès que l’anglès antic deriva directament del saxó Finalment, al segle XI, el normand Guillem el Conqueridor obrí l’illa, i, més específicament Anglaterra, a la influència cultural i lingüística francesa Música culta Vegeu Gran Bretanya Música tradicional Els…

Se’n distingeixen tres tipus El primer es caracteritza per ser una dansa solista, en què un o diversos dansaires alhora ballen independentment A Escòcia i Galles existí des d’antic, a Anglaterra almenys des del segle XVI, i a Irlanda, on no era una dansa autòctona, es desenvolupà en competicions El segon tipus, una dansa circular en parelles, predominà a Anglaterra des del segle XV fins al principi del XVII Finalment, el tercer tipus és una mena de country dance contradansa , típica de la segona meitat del segle XVII, que es ballava per parelles en filera i es…

El cant pla fou introduït a Anglaterra pel monjo Agustí de Canterbury -~ 605, enviat pel papa Gregori I Poc temps després, la música era ensenyada a Canterbury, Malmesbury, York, etc La participació anglesa en el repertori litúrgic occidental consistí a crear antífones i oficis en honor dels sants i màrtirs anglesos El cant pla anglès es troba en una gran part codificat en l' Usus Sarum , del començament del s XIII, que conté el ritu de Salysbury, que serví de base a la litúrgia anglicana El cançoner de Cambridge s XI conté la línia musical profana amb text llatí cants polítics,…

És una versió simplificada del sistema hexacordal de Guido d’Arezzo destinada a facilitar la lectura i l’aprenentatge de la música Consta només de quatre síllabes o noms de nota, fa-sol-la-mi, que en el mode major s’utilitzen seguint la seqüència fa-sol-la-fa-sol-la-mi equivalent a les notes do-re-mi-fa-sol-la-si, en do M, del solfeig modern El mode menor se solmitza seguint la seqüència la-mi-fa-sol-la-fa-sol equivalent a les notes la-si-do-re-mi-fa-sol, en la m, del solfeig modern L’única regla és utilitzar el mi per a anomenar el setè grau de l’escala major o el segon de la menor La resta…

Obra per a pocs personatges -rarament més de quatre o cinc-, combinava cançons sobre melodies molt conegudes amb antigues danses rituals i textos recitats, gairebé sempre de caràcter llicenciós o burlesc Fou especialment desenvolupat a l’Anglaterra d’Elisabet I Entre el 1590 i el 1625 esdevingué una forma típica per a ser interpretada entre els actes o com a cloenda d’una tragèdia o una obra més seriosa semblant a la burletta o l' intermezzo Sovint ha estat considerat un tipus particular de jig anomenat també farce-jig , del qual s’han popularitzat melodies, conegudes pel nom…

Designa també una peça instrumental destinada a ser interpretada per un d’aquests conjunts Bàsicament, els consorts podien ser de dues menes el whole consort , integrat per instruments d’una mateixa família només flautes, violins, violes, etc, i el broken consort , integrat per instruments de famílies diferents Les possibilitats expressives i tímbriques del whole consort el convertiren en un bon substitut dels conjunts exclusivament vocals de l’època Al final del segle XVI, el consort de violes fou una de les formacions més populars a Anglaterra Compositors com T Tallis, R…

Si bé durant l’Edat Mitjana la música ocupava un lloc important en els estudis universitaris, la Cambridge University no tingué cap professor de música fins el 1684, any del nomenament de Nicolas Staggins Durant l’Antic Règim, el centre es concentrà sobretot en els estudis de cant, inclòs el cant religiós, i de direcció coral Entre els professors més prestigiosos que es dedicaren a aquesta tasca cal esmentar Thomas Tudway segle XVIII, que recopilà una quantitat important de partitures per al seu ús a la catedral També destacaren Maurice Greene segle XVIII i Thomas Attwood Walmisley segle XIX…

Antic poblat saxó, la primera notícia d’Oxford és del 912 i se sap que al segle XII s’hi fundà la universitat, on la música tingué un paper important com a disciplina d’ensenyament -hi havia teòrics que es dedicaven a l’estudi dels seus aspectes filosòfics i matemàtics- i com a pràctica activa per als estudiants Al segle XV un llicenciat havia de conèixer els elements fonamentals de la composició i a partir del 1636 fou obligatòria, per a obtenir la llicenciatura, la composició d’una peça a cinc veus amb acompanyament instrumental Al segle XVII s’establí a la ciutat la cort de Carles I i…

El començament de la Revolució Industrial, cap a mitjan segle XVIII, significà l’inici de la història de Birmingham com a centre cultural de pes Hi nasqueren orquestres, societats musicals, grups corals, teatres i escoles de música, testimonis d’una gran vitalitat Algunes societats musicals tingueren l’objectiu de fer arribar aquesta disciplina a un públic més ampli, fins i tot a les classes populars Un bon exemple és la Birmingham Musical Association, creada durant el darrer terç del segle XIX, que organitzava concerts populars La primera societat orquestral fou la Birmingham Amateur…

Fou una tècnica estesa a la Roma antiga, on usualment l’actor, amb una màscara de llavis closos, era acompanyat per instruments i cor Al Renaixement ressorgiren diversos tipus de pantomima Durant els segles XVIII i XIX esdevingué una forma popular d’entreteniment a Europa i Anglaterra, prenent elements i personatges de la Commedia dell’Arte italiana i utilitzant notables efectes escènics a més de cançons, peces instrumentals i danses Fou introduïda al ballet i a l’òpera, com ara en els ballets d’action , de JG Noverre, i en La muette de Portici , de DFE Auber Actualment és una…