Resultats de la cerca
Es mostren 54 resultats
cantiga
Música
Cançó monòdica medieval o poema compost per a ésser cantat, indistintament de caràcter religiós o profà, en llengua vulgar, sobretot galaicoportuguès, característica de la Península Ibèrica.
Les cantigues profanes solen ser de temàtica amorosa o satírica i es componen d’estrofes i versos idèntics, o bé d’estrofes de dos versos amb tornada Les religioses són una continuació de les formes del rondeau , el virelai , la ballade o el zagal Florí especialment a la segona meitat del segle XIII Els seus principals cultivadors foren Martín Codax -en el vessant profà Cantigas d’amigo - i el rei Alfons X el Savi Cantigas de Santa Maria Les cantigues contingudes en aquest darrer recull s’allunyen del caràcter popular per la utilització d’una intervàllica més complexa, un…
música profana
Música
Música no religiosa.
La distinció entre art religiós i profà pot ser purament descriptiva o comportar un matís pejoratiu per a aquest darrer En determinades èpoques, en què les característiques de la música per a l’església o de la música religiosa no litúrgica han estat fortament regulades, els àmbits de cadascun dels tipus de música són clars Però quan hi intervé la subjectivitat pròpia d’un sentiment religiós més modern, el que és profà o no pot ser molt discutible Molta música no religiosa, en teoria, del segle XIX és concebuda com a expressió d’algun tipus de religiositat, encara…
contrafactum
Música
Text musical religiós modificat per l’ús profà, o inversament.
La seva pràctica fou molt freqüent al s XIII en els motets o en els cants dels trobadors i, al s XVI, amb l’aparició del protestantisme, s’adaptaren nous textos religiosos a nombroses composicions musicals preexistents
paròdia
Música
Obra que utilitza material procedent d’una altra obra o bé de més d’una en un sentit humorístic.
Sovint es fa un ús distorsionat d’aquest material per a obtenir un resultat de caràcter satíric La simple substitució d’un text per un altre de caràcter oposat per exemple de sagrat a profà rep el nom de contrafacció
diàleg
Música
Composició vocal dels s. XVI-XVII, el text de la qual procedeix per alternança de dues veus, que poden prendre la forma de diàleg.
Hom solia emprar aquest terme com a títol, especialment en les primeres formes d’oratori, algunes cantates a dues veus, madrigals i altres composicions de caràcter tant sagrat com profà Alguns compositors aplicaren aquesta tècnica a obres corals, la més coneguda de les quals és la introducció a la Passió segons Sant Mateu , de JS Bach Hom ha emprat també aquest terme fent referència a l’alternança en una composició entre dos instruments o bé entre un instrument i l’orquestra
canzone
Música
Al Renaixement italià, breu composició vocal de caràcter profà i arrel popular.
Al segle XVII el terme feia referència a una composició instrumental que era transcripció d’una de vocal El caràcter popular de la peça s’accentuà en afegir-se al títol la regió d’origen canzone villanesca alla napolitana La senzillesa de la seva estructura feu que Mozart l’evoqués a les seves Les noces de Fígaro voi che sapete o Cajkovskij a la seva quarta simfonia al moviment lent assenyala in modo de canzone Una darrera accepció identificà el terme amb un poema líric, a la manera de Píndar, que Dante normativitzà al seu De vulgaris eloquentia , i que més tard Petrarca flexibilitzà a…
cantilena
Música
Mot emprat com a sinònim de melodia lírica i expressiva, tant vocal com instrumental.
Antigament, però, fou emprat sovint com a sinònim de càntic o carmen , en el sentit de peça cantada En el terreny profà s’aplicà a la cançó èpica, a la d’amor, als laments, etc També s’usà en el domini sacre en substitució de mots com himne, antífona o seqüència, així com per a anomenar un cant religiós en llengua profana Del segle XIII al XV indicà una cançó polifònica, sovint a tres veus, en l’estil de la chanson francesa Zarlino 1558 l’usà, més en general, com a sinònim de peça polifònica i Dante el definí com "una petita cantio "
música bizantina
Música
Repertori musical, profà i religiós, sobre texts grecs, creat a l’imperi Bizantí.
Abans del s X, hom sap poca cosa dels orígens del cant bizantí Sembla cert que rebé una influència important de la tradició musical litúrgica siríaca i palestinenca i, certament, no és pas la continuació de l’antiga música grega Fora dels salms o altres texts bíblics, les primeres mostres de peces de cant, de composició eclesiàstica, foren els troparis tropari Molts d’aquests tenien una melodia pròpia, sobre la qual eren cantats tots els altres En una sèrie de troparis, o himne, el primer tropari o estrofa és dit είφμόσ ‘sèrie’ o ‘lligam’ i és el que dóna la melodia dels troparis o estrofes…
cantus firmus
Música
Tema d’origen litúrgic o profà que serveix de base a una composició polifònica.
contrafacció
Música
Procediment pel qual se substitueix el text original d’una obra vocal per un text nou.
Aquest recurs s’ha utilitzat des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat amb la intenció d’aprofitar una melodia coneguda per a transmetre un nou text sovint de caràcter oposat a l’original Fins al segle XVII, les obres que contrafeien música profana amb textos sacres 'contrafer a l’espiritual' rebien el nom de contrafactum el participi del verb llatí contrafacere Als segles XVII i XVIII, la contrafacció s’emprà sovint en sentit contrari sagrat-profà o bé en el sentit seriós-burlesc i donà lloc a obres com la paròdia i la burlesque fou un procediment habitual en l' opéra comique…
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- Pàgina següent
- Última pàgina