Resultats de la cerca
Es mostren 13953 resultats
instruments electrònics
Música
Subclasse dels instruments electròfons (electròfon) integrada pels instruments que generen oscil·lacions a partir de circuits elèctrics o electrònics.
Aquestes vibracions són convenientment amplificades, i traduïdes a sons audibles mitjançant altaveus En el llenguatge popular s’anomenen també instruments electrònics, per extensió i amb certa confusió, tots aquells que funcionen amb energia elèctrica, independentment del procediment emprat en la producció del so A la manera dels instruments tradicionals, els instruments electrònics solen tenir sistemes de modulació del so, generalment teclats, i, en alguns casos, antenes electroestàtiques per a variar la capacitat del circuit oscillador També poden tenir barres de desplaçament o palanques…
deuterus
Música
Terme derivat del grec deúteros, que vol dir ’segon', utilitzat antigament per a designar el mode basat en la segona de les quatre finales o tòniques (re, mi, fa i sol) del sistema dels vuit modes eclesiàstics o gregorians.
El deuterus authenticus corresponia al tercer mode, també anomenat frigi , i el deuterus plagalis , al quart mode o mode hipofrigi
protus
Música
Derivat del grec prôtos, que vol dir ’primer', terme que antigament s’utilitzava per a designar el mode basat en la primera de les quatre finalis o tòniques (re, mi, fa i sol) en què es fonamentava el sistema dels vuit modes eclesiàstics o gregorians.
El protus authenticus corresponia al primer mode, també anomenat dòric , i el protus plagalis , al segon mode o mode hipodòric
harmolodia
Música
Teoria desenvolupada per Ornette Coleman al final dels anys setanta del segle XX per a les seves improvisacions amb la banda Prime Time.
La naturalesa i l’aplicació de la improvisació harmolòdica en la música de Coleman resta poc clara Fins on les explicacions d’aquest poden ser enteses, sembla que impliqui el so simultani, en diferents tonalitats, d’una línia melòdica El procediment produeix una mena d’heterofonia De manera general, la teoria fa seus els principis establerts pel free-jazz
tipus melòdics
Música
Fórmules o trets típics de la melodia que caracteritzen un mode.
Els modes gregorians són sovint definits pel seu àmbit i per les notes que tenen el paper de finalis i repercussa Les tendències melòdiques i les possibilitats estructurals resultants diferencien el que és un mode del que seria simplement una escala, és a dir, que el material en forma d’un grup de notes ordenades no és suficient per a constituir un mode si no es defineixen unes línies de força en les relacions d’unes notes amb les altres Igualment important per a definir la personalitat melòdica de cada mode és l’existència dels tipus melòdics, configuracions que apareixen de manera…
shake
Música
Efecte (literalment ’sacseig') produït en sacsejar un instrument de vent metall contra els llavis mentre es toca.
El resultat és semblant a un trèmolo o a un vibrato extremat, cobrint un interval sovint de fins a una 5a, i fins i tot una 8a La notació emprada per a indicar-lo és el símbol de trèmolo acompanyat de la paraula shake És un recurs emprat puntualment i que es desenvolupà amb el jazz
inflexió
Música
Variació microtonal de l’afinació, en sentit ascendent o descendent, durant l’emissió d’una nota.
També es coneix amb la paraula anglesa bend En la interpretació de música afroamericana vocal o instrumental, la inflexió és un recurs inherent d’expressió Prové de l’estreta relació que guarden les paraules i l’afinació en la música africana Posseeix valor rítmic, ja que és part fonamental del fraseig, i, per tant, de la generació de swing Les blue notes blue note , que per elles mateixes defugen l’exactitud de l’afinació temprada, són les que més sovint s’ataquen amb inflexió En els instruments de vent, la inflexió es produeix amb l’embocadura En els de corda s’empren diverses tècniques…
ritme llombard
Música
Ritme que consisteix en la successió alterna de valors breus i llargs, de manera que els breus siguin mètricament més accentuats que els llargs (sempre valors amb punt).
Cas particular de ritme contrari , el seu ús fou característic de l’anomenat estil llombard, propi dels músics del nord d’Itàlia d’aproximadament mitjan segle XVIII, especialment els compositors i intèrprets de música per a cordes La seva notació podia incloure l’ús de figures reals, és a dir, que representessin el valor real de cada nota, o, més sovint, l’ús de figures iguals que, per conveni d’interpretació, calia tocar de forma desigual -unes més breus que les altres en la manera descrita- notes inégales
ritme aksak
Música
Terme emprat per la musicologia moderna per a designar un cert tipus de ritme —associat sobretot a la música tradicional— caracteritzat per la seva asimetria o irregularitat mètriques.
Tot i que l’ús del terme turc aksak literament ’coixejant', ’entrebancant-se' així ho faci pensar, no és clar que aquesta mena de ritmes siguin d’origen exclusivament turc la influència de la mètrica grega, per exemple, no és del tot descartable En tot cas, des de Turquia s’haurien escampat ràpidament cap als Balcans i altres zones de l’Europa oriental i haurien donat origen a músiques de característiques ritmicomètriques semblants això explicaria l’ús del terme ritme búlgar com a pràcticament sinònim de ritme aksak El metre subjacent a un ritme aksak és irregular en el sentit que les unitats…
īqā'
Música
En el sistema àrab de modes rítmics, unitat o cicle bàsic definit per la successió d’accents diferents.
Cadascun d’aquests accents s’indica amb una onomatopeia distinta Les principals són dum , per als accents forts, i tek , per als febles L’execució d’un īqā' de vuit temps, com per exemple el maṣmūdī , seria DD*TD*T* D = dum T = tek * = un silenci de la mateixa durada que els accents El terme īqā' és emprat, sobretot, en la música àrab oriental, juntament amb altres termes, com ara mizān -utilitzat especialment en la música magribina d’origen andalusí-, ḍarb , etc De la mateixa manera que els modes melòdics, els modes rítmics àrabs es designen amb noms d’origen àrab o turc, com per exemple…