Resultats de la cerca
Es mostren 13953 resultats
música mensural
Música
En el seu sentit més ampli, terme utilitzat per a referir-se a la música en què el valor temporal de les notes està clarament determinat, és a dir, sotmès a mesura.
A l’origen es contraposà a la musica plana o cantus planus , això és, el cant gregorià de ritme lliure Alguns autors de l’Edat Mitjana, com Johannes de Grocheo, teòric parisenc actiu vers el 1300, es referiren a la musica mensurata com a sinònim de polifonia Vegeu notació
ars antiqua
Música
En la història de la música, denominació amb la qual és conegut el període de l'Edat Mitjana que precedeix l'ars nova (segle XIV).
El terme, utilitzat ja pels teòrics del començament del segle XIV, engloba la producció musical polifònica generada aproximadament entre el 1160 i el 1320, moment en què Johannes de Muris i Philippe de Vitry escriviren els respectius tractats Notitia artis musicae i Ars nova Jacques de Lieja es convertí en el principal defensor de l' ars antiqua davant els nous corrents, tot invocant, en el seu tractat Speculum musicae ~1323-25, l’autoritat de mestres com Franco di Colonia o Pierre de la Croix, del final del segle XIII En un sentit ampli, però, el terme inclou també l’obra dels dos…
goliard
Música
Nom donat a cadascun dels eclesiàstics i estudiants rodamons actius com a poetes i compositors errants per diverses ciutats d’Europa entre els segles XI i XIII, també coneguts com a clerici vagantes o vagantes.
El terme, l’etimologia del qual està relacionada amb la paraula llatina gula 'gola' i amb el personatge bíblic de Goliat, tenia un fort sentit pejoratiu La majoria de goliards eren individus cultes més o menys vinculats amb els centres universitaris Cultivaren unes formes de la poesia llatina inspirades tant en els models clàssics d’Horaci i Ovidi com en les formes populars i experimentaren amb nous ritmes i mètriques Les temàtiques eren preferentment profanes, amb una especial predilecció per temes com l’amor, el vi i la joventut Molt sovint, tot i la procedència eclesiàstica de…
cant siríac
Música
Música litúrgica pròpia de les esglésies de tradició siríaca, tant la sirooriental (o assíria o caldea), com la sirooccidental o la maronita.
Va estretament unit a la tradició poeticolitúrgica Així, cal esmentar, ja als segles II-III, els himnes de Bardesanes, a Edessa, compostos per a ser cantats a l’església, i, posteriorment, i per a contrarestar la doctrina poc ortodoxa de Bardesanes, els himnes de sant Efrem de Nísibis segle IV, a la mateixa Edessa Les principals formes himnòdiques cantades en les esglésies de tradició siríaca són memra , madraixa , 'onita , soguita , 'enyana i tesbohta Com en la tradició bizantina, també la música litúrgica siríaca coneix el sistema de vuit tons o modes, l' okt´oekhos , del qual, en la…
cant armeni
Música
Cant propi de l’Església Armènia.
Consta de vuit tons o modes quatre d’autèntics i quatre de plagals, com la música bizantina La notació primitiva era semiogràfica, és a dir, signes neumàtics d’origen bizantí però combinats diferentment Durant un llarg període que es prolongà ben bé fins al segle XVIII, els himnògrafs armenis aportaren, per a les celebracions litúrgiques, himnes d’una gran bellesa poètica i musical Cal destacar, entre altres Gregori Narekatsí 950-1010, Nersès Xnorhalí 1107-1173 i Nersès Lampronatsí 1153-1198 Els himnes presenten diverses formes gantz recitatiu, dagh cant sillàbic, etc Al segle XVIII es feu…
cant copte
Música
Música pròpia de l’Església Copta (el terme copte designa els cristians autòctons d’Egipte), essencialment música litúrgica.
D’origen monàstic i popular, heretà melodies de l’Egipte faraònic i grecoromà, però també rebé influències jueves, siríaques i, en menor grau, àrabs en aquest cas, la influència fou més aviat a la inversa Els cants litúrgics s’han transmès sobretot per via oral sovint els cantors eren cecs, i els manuscrits presenten una notació ecfonètica incipient, poc estudiada encara Les principals formes musicals són la litànica, la responsorial, l’antifònica sobretot en les psalies i la himnòdica especialment en les theotokia Hom distingeix entre els tons anual, festiu, penitencial, etc Cant monòdic,…
música bizantina
Música
En sentit ampli, música creada a l’imperi Bizantí.
Com que la música profana és pràcticament desconeguda, el terme designa particularment el cant litúrgic de l’Església ortodoxa grega -les Esglésies ortodoxes de tradició eslava tenen un altre sistema musical- La música bizantina és vocal, i, malgrat que l’orgue no fou desconegut a la cort imperial, el cant eclesiàstic fou sempre vocal i monòdic Només modernament, per influència occidental, ha estat introduïda la polifonia, rebutjada pels ambients restauradors del cant litúrgic tradicional Per contra, la melodia del solista protopsaltes o del cor és acompanyada per l' ison a boca closa,…
cant anglicà
Música
Repertori de fórmules musicals, harmonitzades polifònicament, utilitzades en el cant dels salms i dels càntics propis de les celebracions litúrgiques de l’Església Anglicana.
El cant dels salms anglicà, sempre en llengua anglesa, seguí, fins a la Restauració segle XVII, uns principis semblants als de la salmòdia gregoriana la melodia original gregoriana sempre a la veu del tenor utilitzant, però, acords de recitació per a declamar els versicles, a la manera de la tradició continental del fals bordó A partir de la reforma litúrgica promoguda per Thomas Cranmer, el vincle amb el cant gregorià fou cada cop més feble El repertori bàsic fou proveït, el 1550, per The Booke of Common Praier Noted , de John Merbecke, una collecció de cants adaptats o novament compostos L’…
cant gal•licà
Música
Cant litúrgic practicat als territoris francs de la Gàl·lia des del principi del segle V fins a l’època carolíngia.
Formà part de la litúrgia gallicana de l’església merovíngia i desaparegué al segle VIII quan el cant gregorià s’imposà durant els regnats de Pipí el Breu i de Carlemany La litúrgia gallicana i el seu cant presenten força elements diferents dels usos romans Així, davant de la sobrietat del ritual romà, s’ha destacat com a element molt característic de la litúrgia gallicana una forta inclinació a la fastuositat, com també la riquesa de les fórmules i un gran desenvolupament del ritual Alguns dels seus elements pervisqueren en la litúrgia romanofranca i en certes fórmules musicals del cant…