Resultats de la cerca
Es mostren 101 resultats
cànon per tons
Música
Cànon infinit en què cada repetició té lloc una 2a M més aguda, i que es repeteix fins a tornar al to inicial.
En aquest tipus de cànons, de notable dificultat tècnica, el dux és modulant En el cas del cànon per tons de L’ofrena musical , BWV 1079, de JS Bach, l’ascensió modulant simbolitza l’ascensió de la glòria del rei Ascendente Modulatione ascendat Gloria Regis La imitació entre el dux i el comes a la 5a J és rigorosa Un altre exemple de cànon per tons és l’obra coral de J Brahms Mir lächelt kein Frühling 'No em somriu cap primavera', WoO 25
música turca
Música
Art musical conreat pels diversos pobles turcs.
Hom no coneix res de la primitiva música turca anterior a la conquesta musulmana i a l’arribada dels seljúcides a Anatòlia Teòrics com al-Fārābī i Avicenna s IX-XI estudiaren la música grega i bizantina i l’adaptaren als usos de l’islam Gràcies a ells hom coneix nombrosos instruments antics, com el kanūn instrument de corda, el mizmar mena d’oboè, etc A partir del s XIII, per influència de Safieddin Abdul Mumin, es generalitzà l’ús de l’octava l’escala pentatònica grega, tot i ésser reconeguda com a tradicional, pràcticament desaparegué, que hom dividí primer en 17 graus i després en 24 Hi…
música popular eivissenca
Música
Dansa i ball
Música i danses característiques de la pagesia de l’illa d’Eivissa.
Llur origen és poc conegut La dansa més típica és el ball pagès, amb dos temps, anomenats la curta i la llarga És un ball de parella, tret del que es diu de filera Mentre la dona amb passos menuts llisca executant cercles, més amplis en la part llarga, l’home, sovint amb acompanyament de castanyola, executa saltirons amb els braços baixos en la curta i grans salts i voltes ràpides, movent els braços i arribant a alçar-los sobre el cap de la parella, en la llarga En certes solemnitats aquesta dansa es completa amb el ball de ses dotze rodades i el de filera Els instruments que acompanyen el…
soprano
Música
Nom donat a la veu humana, sobretot femenina (la de noi és anomenada preferentment tiple i la d’home, sopranista), de tessitura més aguda.
Correspon a l’antic discant Hom distingeix les veus de soprano, per la qualitat de llur registre o timbre, en dramàtiques, líriques, lleugeres o d’agilitat o de coloratura , etc En general la tessitura de soprano s’estén del do 3 al do 5 , llevat la de soprano lleugera, que sol estendre's del fa 3 al fa 5 o sol 5 El caràcter brillant d’aquesta tessitura ha fet que tostemps s’hagi valorat especialment, tant en la música escènica com en la religiosa
chanson
Música
Cançó polifònica profana, de caràcter líric, cantada bàsicament en francès, que es desenvolupà al llarg de l’Edat Mitjana i el Renaixement.
Més en general, pot incloure també la cançó monòdica de trobadors i trouveurs chanson de geste Sovint, però, el terme designa exclusivament la cançó polifònica francoflamenca -amb text profà, allunyat de les formes fixes - de final dels segles XV i XVI Les primeres obres a les quals el terme pot ser aplicat són els catorze rondeaux a tres veus d’Adam de la Halle final del segle XIII Basades en les formes fixes , la seva textura és bàsicament homofònica i la veu principal és la central La primera meitat del segle XIV fou dominada per la figura de Guillaume de Machaut, que establí les bases…
corneta
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de vent consistent en un tub, de fusta o ocasionalment d’ivori, de secció cònica i amb forats.
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna tipus trompeta natural amb broquet El so és generat per la vibració dels llavis recollida per un broquet d’ivori, d’os o de fusta que generalment pot separar-se del cos de l’instrument Depenent de la seva tessitura pot fer entre 40 i 120 cm de llargada En els instruments més aguts és recte o lleugerament corbat Els instruments més greus tenen forma sinuosa Tots ells solen ser de perfil hexagonal, de vegades octogonal, i sense pavelló La llargària de la columna d’aire a l’interior del tub és modificada amb forats, generalment set, un per…
scordatura
Música
En els instruments de corda, especialment els de corda amb mànec, accordatura o afinació anòmala —d’una o més cordes— respecte a l’habitual de l’instrument, que fa possible o més fàcil l’execució d’alguns passos o acords, i també permet obtenir un timbre especial en certes notes o passatges.
A la partitura, s’indica al començament de la peça o el fragment que la utilitza Com en el cas dels instruments transpositors intrument transpositor , i a excepció de la guitarra, les notes escrites a la partitura corresponen a les posicions dels dits sobre el batedor —d’acord amb l' accordatura habitual— i no als sons que, efectivament, es produiran en ser tocades En la Suite núm 5 per a violoncel sol, en do m, BWV 1011, JS Bach emprà la scordatura do 1 -sol 1 -re 2 -sol 2 en lloc de l’afinació habitual del violoncel do 1 -sol 1 -re 2 -la 2 La corda més aguda de l’instrument…
creuament
Música
Inversió momentània de la posició entre dues parts de manera que, per exemple, la part del baix passa a ser més aguda que la part del tenor.
Els tractats de contrapunt i harmonia toleren el creuament sempre que sigui breu, es produeixi per moviment contrari o oblic i el moviment melòdic de les veus implicades sigui correcte i percebut sense dificultats L’execució de cada part amb instruments diferents pot facilitar el seguiment de la trajectòria melòdica
castrat
Història
Música
Cantor privat dels testicles abans de la pubertat, per tal de conservar-li la veu infantil aguda (de soprano o de contralt), reforçada per la capacitat pulmonar adulta.
Se n’estengué l’ús a Itàlia segles XVII-XIX, motivat per la prohibició papal que les dones cantessin a l’església i, als Estats Pontificis, que actuessin en escenaris Alhora, el gust musical barroc pel virtuosisme vocal més exacerbat n’estengué l’ús per tot Europa, especialment en l’òpera, on perdurà fins a mitjan segle XIX En el cant sacre fou prohibit pel papa Pius X el 1903 Un dels castrats més celebrats fou Carlo Broschi , anomenat Farinelli 1705-82
transposició
Música
Acció i efecte d’interpretar una música en una alçada diferent de la representada per les notes escrites, apujant-les o abaixant-les totes exactament un mateix interval.
També s’anomena així la notació musical dels sons en una tessitura diferent de l’original, tot mantenint-se invariable la distància relativa entre els sons En la música tonal, aquesta acció permet reproduir la música en una altra tonalitat L’origen de la transposició es troba en l’adaptació d’una mateixa melodia a les diferents tessitures de les veus que la interpreten Com que una veu més aguda sol cantar entre una cinquena i una octava per sobre de la més greu, per a acomodar-la al seu registre haurà de cantar la melodia a la distància d’un d’aquests intervals respecte de la…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina