Resultats de la cerca

En l’encadenament o enllaç participen dos factors essencials la relació entre les fonamentals dels acords, d’una banda, i la morfologia i l’estat dels acords, de l’altra La successió d’encadenaments formant un gir harmònic amb sentit musical propi rep el nom de progressió Exemple 1 - WA Mozart Sonata, KV 279, I Allegro © Fototecacat/ Jesús Alises La relació entre fonamentals s’expressa amb la terminologia intervàllica habitual, però amb algunes restriccions No es consideren ni els intervals compostos més grans que l’octava ni les inversions dels intervals simples És a dir, no es…

Com en el cas del semitò, la mida de l’interval de to depèn del sistema d’afinació En l’escala diatònica pitagòrica, el to és únic i de 204 cents o 51 savarts que correspon a un interval caracteritzat per la raó 98 En l’escala justa de Zarlino, hi ha dos tons de mides diferents el to major, de 204 cents raó 98, i el to menor, de 182 cents o 45,6 savarts raó 109 L’escala mesotònica intenta regularitzar les diferències entre els dos tons de l’afinació justa per tal de facilitar la modulació d’una tonalitat a una altra Així, l’escala corresponent conté només un to, la…

Per extensió, interval de temps comprès entre dos accents del mateix tipus dinàmics, tímbrics, etc o dos canvis o discontinuïtats clarament marcats ritme harmònic En ser atacats atac , els sons "tallen", "trenquen" en fragments, articulen el continuum del temps De l’efecte que produeixen en l’oient les relacions entre aquests fragments o intervals successius de temps se’n diu ritme Si els valors que integren un fragment de música són proporcionals entre ells els uns són el doble, el triple, etc dels altres, o la meitat, un terç, etc, el temps d’aquesta música és…

Generalment són de bronze, amb un agafador a la part central externa fet de cordill, cinta o material elàstic El so es produeix per entrexoc, bé sostenint-los amb dos dits d’una mateixa mà, o bé sostenint un disc a cada mà En algunes àrees culturals orientals, l’agafador és una llarga cinta o cordill que uneix les dues parts de l’instrument, amb l’objectiu de produir el so sostenint per la cinta una de les parts mentre és colpejada amb el cantell de l’altra part Semblantment a les campanes, el gruix del metall, el diàmetre i la forma poden determinar l’afinació i producció dels…

Certs teòrics de la música J Zamacois, per exemple s’hi refereixen, per bé que indirectament, com a ’temps semifort’ i ho fan exclusivament en el compàs quaternari En aquest cas, un compàs es dividiria en dos semicompassos de dos temps cadascun O, dit a l’inrevés, els temps s’agruparien de dos en dos per a formar semicompassos, i aquests, també de dos en dos, per a formar compassos L’agrupament irregular dels temps en formar semicompassos dona origen a semicompassos asimètrics Aquest fenomen sol ser conegut amb el…

En la teoria tradicional hom anomena interval melòdic el que separa dues notes que sonen consecutivament, i harmònic el que hi ha entre dues notes que sonen alhora Hom distingeix els intervals amb un numeral, que reflecteix la quantitat de tons o graus de l’escala que abraça l’interval comptant-hi també l’inicial així, l’interval do 3 -mi 3 és un interval de tercera ascendent, i l’interval do 3 -mi 2 ho és de sexta descendent Segons el nombre de semitons que separen els dos sons, els intervals de segona, tercera, sexta i sèptima són majors o menors els de la quarta, quinta i…

Aquesta coincidència de durada pot mesurar-se en nombre de pulsacions o, també, en temps real minuts, segons, etc En aquest sentit, dos o més fragments de música molt sovint dins d’una mateixa peça es diu que són isòcrons o que mostren isocronia quan tenen una durada perceptiblement igual o bé quan tenen el mateix nombre de pulsacions

També s’anomena segona abreujat 2a la segona nota de l’escala respecte d’una nota donada La 2a M té dos semitons do 3 -re 3 , la 2a m té un semitò do 3 -re♭ 3 , la 2a aug té tres semitons do 3 -re♯ 3 i la 2a dim no en té cap do♯3-re♭ 3

La politextualitat fou un element destacat del motet dels segles XIII al XV i, amb menys freqüència, es troba en obres de música profana Encara que els textos solien estar en llatí, no falten exemples de combinacions amb altres idiomes, com per exemple el motet anònim a tres veus del segle XIII On doit fin amor/La biauté/In seculum , que combina dos textos francesos en les veus aguda i mitjana amb el llatí a la veu de tenor Els principals autors que recorregueren a la politextualitat foren G de Machaut, J Dunstable i G Dufay