Resultats de la cerca

Juntament amb els pares Joan Graner, Bernat Baretja, Pere de Vilagrasa, Joan Marc i Miquel Villalba, és un dels pocs monjos músics de la darreria del segle XVI de qui es té notícia Ingressà a l’Escolania de Montserrat, on rebé la seva formació musical, i el 1586 entrà a formar part de la comunitat monàstica El Catálogo de los Monges que siendo niños sirvieron de Escolanes segles XVI-XVIII l’anomena destríssim en la música i gran organista del monestir de Montserrat i també del de San Martín de Madrid A Montserrat, a més, exercí els oficis de cantor major i de mestre de novicis La pèrdua de l’…

Pertanyia a l’orde dominicà i era actiu al convent de Saint-Jacques de París Tan sols es coneix una obra seva, el Tractatus de musica , de caràcter enciclopèdic i una de les més extenses del segle XIII Tot i que la seva finalitat era bàsicament servir de manual per a la interpretació del cant litúrgic, hi són estudiats molts altres aspectes referits a la teoria i a la pràctica musicals, fet que la converteix en una mena de summa dels coneixements musicals de l’època Hi apareixen compilades les teories dels més destacats autors anteriors Boeci, Al-Farabi, Guido d’Arezzo, Joan de Garlàndia,…

Fou organista ajudant des del 1645 a la catedral de València, on era mestre de capella Diego de Pontac i més tard ho fou Urbán de Vargas El 1654 fou nomenat organista titular, càrrec que exercí fins el 1665, any en què fou substituït per Joan B Cabanilles Es traslladà a Saragossa, on treballà com a organista des del 1677 i com a mestre de capella des del 1695 Les seves composicions es troben a l’arxiu del Pilar de Saragossa Missa 7 toni i Missa 8 toni , a la Biblioteca Nacional de Madrid 12 tonos profanos , Tonadillas y Letrillas i a la Biblioteca de Catalunya Gozos de las virtudes y…

Fou organista de la seu de València del 1645 al 1665 El succeí Joan Cabanilles, i impulsà l’escola musical valenciana Després actuà a Saragossa i a Madrid És autor de misses, tonos, tonadillas i goigs

L’associació de les expressions referides a les flors i els ornaments melòdics tenen l’origen al segle XIII, època en què Jeroni de Moràvia desig nà aquests procediments com a " flos harmonicus " D’altra banda, s’anomena ’estil florit’ la 5a espècie de les espècies de Fux

A set anys entrà d’escolà al monestir de Sant Jeroni de Barcelona, on estudià sota el mestratge del pare Marsal, mestre d’orgue i contrapunt Poc temps després fou organista a Martorell, i després a Badalona Concursà contra Parera i Gotós per a la plaça d’organista i mestre de capella de Vinaròs, mostrant un gran coneixement en contrapunt, composició i també en el domini del violí i l’orgue De Vinaròs estant compongué abundant repertori religiós, en el qual destaquen nou lamentacions, diverses misses, misses pastorils, misses de glòria, repertori instrumental i peces ballables

Provinent de la seu de Tarragona, obtingué la plaça d’organista de la catedral de Barcelona el 20 de novembre de 1636, ciutat on residí fins el 1642 Posteriorment anà a la seu de València, on obtingué la plaça de segon organista, com a ajudant d’Andreu Peris, el 1645 exercí aquest càrrec fins el 1665, any en què demanà la jubilació a causa del seu mal estat de salut Fou substituït per Joan B Cabanilles al juliol del mateix any Morí a València el 20 o el 21 de juliol de 1672, i fou enterrat a la seu d’aquesta ciutat Cal no confondre’l amb un altre Jeroni de la Torre que actuà…

Treballaren, al llarg d’un segle -de mitjan segle XVI a mitjan segle XVII-, en tot l’àmbit dels Països Catalans, i contribuïren al desenvolupament i la consolidació de l’orgue renaixentista català en el període més brillant de l’orgueneria catalana flautats de 16 i 24 peus en façana, cadiretes, musetes, etc El primer d’ells, Salvador mort a Barcelona el 1599, possiblement originari de València, treballà conjuntament amb altres mestres orgueners com Perris Bordons, Perris Rabassa i Josep Bordons en els grans instruments de les seus de Barcelona 1559, Tarragona 1565, Girona 1566, València 1575…

Al llarg del temps aquesta escola musical —que es pot lligar estretament amb l’Escolania de Montserrat— ha viscut les diferents circumstàncies i vicissituds històriques de Catalunya i del monestir mateix I té la peculiaritat d’haver mantingut, malgrat la pèrdua dels arxius del monestir —concretament l’arxiu musical, a causa de l’incendi i la destrucció dels anys 1811 i 1812—, una trajectòria gairebé ininterrompuda fins l’actualitat És una escola de cant, certament, però també forma instrumentistes, sobretot organistes Una altra peculiaritat és que la major part de personatges monjos de l’…

Al llarg del temps aquesta escola musical —que es pot lligar estretament amb l’Escolania de Montserrat— ha viscut les diferents circumstàncies i vicissituds històriques de Catalunya i del monestir mateix I té la peculiaritat d’haver mantingut, malgrat la pèrdua dels arxius del monestir —concretament l’arxiu musical, a causa de l’incendi i la destrucció dels anys 1811 i 1812—, una trajectòria gairebé ininterrompuda fins l’actualitat És una escola de cant, certament, però també forma instrumentistes, sobretot organistes Una altra peculiaritat és que la major part de personatges monjos…