Resultats de la cerca

L’ús del terme és freqüent des del principi del segle XIX, tot i que també ha estat aplicat a algunes obres per a teclat amb títols descriptius del final del segle XVIII o anteriors F Couperin, CPE Bach, JPh Rameau, etc La seva imprecisa utilització pràcticament no distingia entre peça de caràcter i música programàtica , i s’aplicava a simfonies de batalla, obertures de caça i qualsevol altre exemple de pintura sonora petites peces instrumentals amb títols descriptius La majoria de les peces de caràcter romàntiques apareixien en colleccions anomenades Handstücke 'Peces de mà', Kinderszenen '…

Pensament molt estès entre els teòrics de la Grècia antiga segons el qual cada element bàsic de la música afinacions, registres, ritmes, instruments posseeix un determinat caràcter que explica els efectes que una música produeix en l’oient El que més tard, sota el nom d’expressió, es volgué considerar com el fruit del treball de composició i, per tant, com la principal aportació del bon compositor, els grecs ho consideraven un aspecte del mateix material musical, que el músic simplement havia de saber utilitzar d’acord amb la funció que, en cada cas, la música havia d’acomplir fer plorar, fer…

En les suites barroques era habitual incloure aquest tipus de peça, allunyat del caràcter de dansa, per contrast amb la resta de les peces

Molt popular a partir del segle XI, es caracteritzà per la seva forma rimada i rítmica Sovint amb estructura estròfica, la música era de caràcter monòdic, però ben aviat començaren a compondre’s també versus polifònics Els principals centres de producció foren els monestirs de Sankt Gallen i de Sant Marçal de Llemotges El terme, però, pot ser utilitzat en diferents contextos amb significació diferent En els manuscrits aquitans sovint es confon amb les denominacions ritmus , carmen , planctus , hymnus o prosa En certa manera, el versus pot ser considerat com una mena de contrapunt sacre al…

Al segle XVII el terme feia referència a una composició instrumental que era transcripció d’una de vocal El caràcter popular de la peça s’accentuà en afegir-se al títol la regió d’origen canzone villanesca alla napolitana La senzillesa de la seva estructura feu que Mozart l’evoqués a les seves Les noces de Fígaro voi che sapete o Cajkovskij a la seva quarta simfonia al moviment lent assenyala in modo de canzone Una darrera accepció identificà el terme amb un poema líric, a la manera de Píndar, que Dante normativitzà al seu De vulgaris eloquentia , i que més tard Petrarca flexibilitzà a…

Adquirí una gran importància als s XV i XVI Molts dels autors barrocs en compongueren, especialment a França i a Alemanya Al s XIX adoptà la forma d’una àmplia composició musical de caràcter religiós en la qual una massa coral és acompanyada per orgue o orquestra

Apareguda al s XVI, probablement com a preludi d’orgue en ocasió d’una funció litúrgica, als s XVIII i XIX s’accentuà el seu caràcter de virtuosisme, basat en una successió molt ràpida de valors iguals que es manté durant tota la composició

El seu tret principal és, doncs, el caràcter, de tipus líric, evocat per una melodia com a element preponderant sobre qualsevol altre Tot i que, com a peça de caràcter que és, no té una estructura fixa determinada, la seva forma acostuma a ser la d’una cançó estròfica, un rondó, unes variacions o la d’una peça ternària reexpositiva El tempo sol ser lent Es troben exemples de romances vocals en l’obra de G Rossini, G Donizetti i G Verdi, entre d’altres En l’òpera, la romança sovint va precedida del recitatiu, igual que l’ària, la qual substitueix en ocasions En la música instrumental també hi…

En un primer moment foren arranjaments de chansons , frottole o madrigals, però més tard la forma s’emancipà i arribà a considerar-se, pel seu caràcter imitatiu, com una de les precursores de la fuga Els Gabrieli i sobretot G Frescobaldi i C Merulo foren els grans cultivadors de la forma, tant en el seu apartat solista com per a diferents conjunts Entre el 1615 i el 1635 Frescobaldi publicà una gran quantitat de música per a tecla on es podien trobar nombroses canzone amb un gran domini de la variació, la derivació i el cromatisme També a la primera meitat del segle XVII Merulo compongué,…

Els termes tono , tonada i sonada foren utilitzats indistintament en contraposició al de villancico Inicialment es tractava generalment d’una cançó per a una sola veu, però al llarg dels segles XVII i XVIII esdevingueren populars els tonos i tonadas per a dues o més veus Durant la primera meitat del segle XVII, afegint un adjectiu a la paraula tono es crearen diverses fórmules per a caracteritzar una cançó tono nuevo oposat a tono viejo per a assenyalar la popularitat d’una cançó, tono humano davant tono divino per a distingir el seu caràcter secular o sacre, tono a lo divino per a anomenar…