Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
duplum
Música
Un dels noms per a la veu composta sobre el tenor en els organa i les clausulae del període de Notre-Dame.
El terme aparegué al segle XIII per a designar la vox organalis de l' organum florit, del discant i de la clausula Una tercera i una quarta veu afegides al tenor i al duplum s’anomenen triplum i quadruplum respectivament Quan el duplum té un text propi diferent del text del tenor aleshores s’anomena motetus , del francès mot , és a dir, paraula
organum
Música
Denominació que es refereix a diverses formes de la polifonia vocal desenvolupades entre els segles IX i XIII.
Generalment l' organum està basat en un cantus firmus En un primer moment, sobre aquesta base, una o diverses veus improvisaven melodies a distància d’un interval consonant donat Més endavant l' organum fou el resultat d’una actitud diferent envers la música, molt més planificada i transmesa en suports escrits Els primers testimonis d’aquesta pràctica apareixen recollits en els tractats teòrics anònims coneguts com a Musica enchiriadis i Schola enchiriadis , del segle IX En el primer tipus d' organum que s’hi descriu, la segona veu es mou parallelament a la primera moviment parallel a…
hexacord
Música
En la teoria medieval, sistema compost per sis notes consecutives de l’escala diatònica creat per Guido d’Arezzo (segle XI) per a expressar el caràcter o la propietat (proprietas vocis) de les notes.
Esquema de l’aplicació dels hexacords al sistema medieval complet © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura La base de l’hexacord és l’anomenat ’tetracord dòric', format per les notes d-e-f-g actuals re-mi-fa-sol, que són les quatre finales tòniques del sistema medieval de vuit modes, a les quals s’afegeixen la nota immediatament inferior i la immediatament superior c i a, actuals do i la, de manera que l’únic interval de semitò apareix sempre al centre de l’hexacord Les quatre finales ja tenien a més del nom de nota alfabètic els noms prima vox , secunda vox , tertia vox i quarta vox…
part
Música
En un context polifònic, cadascuna de les línies melòdiques que formen el teixit contrapuntístic.
El nombre de parts serveix habitualment per a caracteritzar una peça polifònica Així, es parla d’una fuga a tres parts, d’un cànon a quatre parts, d’una invenció a dues parts, etc Cal tenir present que, en aquest context, el terme ’part’ sempre es pot substituir per la paraula ’veu', potser més freqüent en les llengües romàniques Es distingeixen diferents modalitats de part es parla de part lliure o complementària per a designar aquella veu o aquelles veus que, en un context imitatiu, com ara un cànon, no participen del principi imitatiu de part principal o part secundària, i de parts reals…
Louis Charles Elson
Música
Musicòleg, crític i professor de música nord-americà.
Estudià música als conservatoris de Boston i Leipzig Com a crític escriví en les principals publicacions especialitzades, entre les quals "Vox humana" i "Musical Herald" Fou editor del "Boston Courier" i, des del 1888, del "Boston Daily Advertiser" Fou redactor en cap de la University Encyclopaedia of Music El 1882 va ser nomenat cap del Departament de Teoria al Conservatori de Nova Anglaterra, on treballava des del 1880 Exercí la docència en diferents colleges de la mateixa ciutat El seu fill, Arthur Elson 1873-1940, escriví i edità diversos llibres sobre música i collaborà en…
George Enescu
George Enescu
© Fototeca.cat
Música
Compositor, violinista i pianista romanès.
Estudià a Viena 1888-94 i a París 1895-99 amb André Gédalge, Massenet i Fauré Esdevingut violinista de fama, féu amistat i collaborà sovint amb Pau Casals, Alfred Cortot, Jacques Thibaud, E Ysaye, etc Hom el considera el creador de l’escola romanesa i el seu compositor més universal Les seves dues Rapsòdies romaneses 1901 i 1902 han estat molt difoses, però escriví també tres simfonies, una simfonia concertant per a violoncel i orquestra 1901, un concert per a violí 1921, el poema simfònic Vox maris 1950, música de cambra i l’òpera OEdipe 1936 Fou professor de Yehudi Menuhin, de…
polifonia
Música
Música que combina diverses veus o parts vocals simultànies però independents.
El nom, a la Grècia antiga, significava un conjunt de veus o de parts instrumentals, sense jutjar la natura de llur relació En els seus inicis, la polifonia occidental era molt semblant a la practicada en les civilitzacions primitives que avui estudien els etnomusicòlegs En la seva forma culta i escrita, les primeres pràctiques musicals polifòniques daten del segle IX La primera forma musical és l' organum o diafonia En una segona etapa aparegué el discant, basat en el moviment contrari de les veus La innovació següent fou el motet, o combinació de melodies amb texts independents Una altra…
Iván Erőd

Iván Erőd
Música
Compositor i pianista austríac d’origen hongarès.
Malgrat que ell mateix i els seus pares eludiren l’extermini nazi, diversos membres de la seva família moriren en camps de concentració Incià els estudis a l’Acadèmia Franz Liszt de Budapest, però la revolta del 1956 el decidí a emigrar a Àustria, on completà la formació a l’Acadèmia de Música de Viena i es graduà el 1961 Inicialment les seves obres estigueren molt influïdes per Béla Bartók, Zoltán Kodály i el folklore magiar Posteriorment adoptà un llenguatge serial, en el qual compongué l’opereta Das Mädchen, der Matrosen und der Student ‘La donzella, el mariner i l’estudiant’, 1959-60 A…
George Enescu
Música
Compositor, violinista i director romanès.
Vida Nen prodigi, a quatre anys ja demostrà els seus dots per a la música Es formà al conservatori de la Societat d’Amics de la Música de Viena en el període 1888-94, centre on estudià violí amb JM Grün, S Bachrich i J Hellmesberger, piano amb L Ernst i harmonia, contrapunt i composició amb R Fuchs Traslladat a París el 1894, prosseguí la seva formació musical al conservatori d’aquesta ciutat sota el mestratge de J Massenet i G Fauré L’estrena a París del seu Poème roumain 1897 el donà a conèixer en els cercles musicals de la ciutat Durant tota la seva vida dugué a terme una important tasca…
baix
Música
Cantant masculí amb la veu més greu de totes, amb una extensió del fa1 al mi3, si bé pot estendre’s per ambdós extrems, particularment en composicions per a solista.
El primer ús de la veu de baix de què es té constància és en els organa del segle IX, on una veu greu havia de cantar una quinta o una octava per sota la vox principalis per a aconseguir una sonoritat més plena Fins a la segona meitat del segle XIV, les parts greus de la polifonia, de la qual molt sovint portaven el cantus firmus , corresponien a una tessitura de tenor greu, cosa que ha fet suposar un cert oblit o menyspreu de la veu de baix A partir d’aquesta data el paper de suport de l’edifici harmònic s’assignà a una sola línia, anomenada contratenor bassus En les…