Resultats de la cerca

Fou professor a l’Institut Francès de Barcelona, i succeí Élie Lambert en la seva càtedra de la Sorbona Especialista en l’estudi de l’escultura i l’arquitectura romàniques, intuí la importància de Catalunya en aquest camp i detectà una influència omeia Premiers essais de sculpture monumentale en Catalogne aux X e et XI e siècles, París 1938 Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1948

El 1939 fundà a Roma l’Istituto Centrale del Restauro, que dirigí ininterrompudament fins el 1961, any en què ocupà la càtedra d’història de l’art de la Universitat de Palerm Desenvolupà una teoria sobre la restauració del patrimoni cultural adreçada sobretot als objectes mobles, especialment la pintura, però que també s’estenia al patrimoni arquitectònic, ja que considerava que a la conservació dels edificis històrics hom pot aplicar els mateixos principis teòrics que a les obres d’art

S'especialitzà en la restauració arquitectònica Fou nomenat arquitecte conservador de l’Alhambra de Granada 1923, de la qual restaurà diverses parts, com també del contigu palau de Carles V, i tècnic conservador del patrimoni arquitectònic nacional 1929 Dirigí innombrables restauracions, però quan 1931 guanyà càtedra a l’Escuela Superior de Arquitectura de Madrid es concentrà en la investigació i l’ensenyament de l’art, principalment de l’arquitectura àrab, i publicà nombrosos estudis, dispersos en monografies i revistes especialitzades

Fill de l’enginyer de camins Xavier de Salas i de Milans Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona i en dret a Salamanca i es doctorà el 1930 en història a Madrid, on fou deixeble d’Elies Tormo Amplià estudis a Viena i a Berlín Professor auxiliar a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona des del 1931, en esclatar la Guerra Civil Espanyola fugí a la zona franquista i fou secretari de Dionisio Ridruejo en el secretariat dels Servicios de Propaganda a Burgos 1937 on, amb Josep Maria Fontana fundà la revista Destino Comissari delegat de la Dirección General de Bellas Artes a la…

Fill de pare italià, estudià a Itàlia i a Barcelona Especialitzat en temes d’art, fou collaborador de La Renaixença des del 1879 i auxiliar de la càtedra de teoria estètica i històrica de les arts a Llotja El 1888 esdevingué secretari general de l’Exposició Universal Com a funcionari municipal fou l’ànima de les posteriors Exposicions de Belles Arts de Barcelona, de les quals fou també secretari general, i així mateix organitzà els concursos arquitectònics anuals del municipi, dels quals fou secretari Fou cap de la secció de museus i belles arts del municipi i acadèmic de Sant…

Estudià a les universitats de Barcelona i Complutense de Madrid, i amplià estudis a les de Bolonya Ravenna i Spoletto El 1974 es doctorà per la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi  La ornamentación en la pintura románica española Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona 1972-88, del 1978 al 1980, i del 1985 al 1988, en fou el director del Departament d’Art i l’any 1987 hi obtingué la càtedra d’art medieval Director general del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya 1988-94, des d’aquest càrrec participà en l’elaboració de diverses lleis rellevants en…

En la seva joventut formà part de grups artístics radicals, motiu pel qual li fou vetat l’ingrés en escoles oficials de l’antiga República Democràtica Alemanya, i hagué de guanyar-se la vida amb oficis diversos, que compaginà amb la pràctica artística Amb motiu de la seva candidatura al sindicat d’artistes que també li fou refusada adoptà el pseudònim d’A R Penck 1966, que utilitzà juntament amb d’altres Vigilat i perseguit per la STASI, les seves obres foren confiscades i destruïdes, sobretot des del 1975, quan guanyà el premi Will Grohmann de l’Acadèmia d’Art de Berlín Occidental El 1980…

Hom hi pot distingir tres actituds fonamentals la dels qui l’entenen com un mestratge més religiós que arquitectònic o artístic és representada pels continuadors de la Sagrada Família, la dels qui la valoren principalment com la creació d’un estil i d’una teoria de l’arquitectura personals que culmina la història de l’arquitectura ha estat elaborada teòricament per Joan Rubió i Bellvé i ha estat seguida per Cèsar Martinell , i té com a exemples pràctics més qualificats l’obra del jove JMJujol i del primer Rubió, i la dels qui la valoren bàsicament, tot reconeixent-ne la importància, pels…

És atribuït també a la divinitat i als sants, com a signe de majestat i de poder L’exemple més antic sembla que és el tron de pedra, sense braços, de Minos, a Cnossos minoic recent II A l’època clàssica solia ésser de fusta policromada o daurada, esculpida amb nombroses figures animals als braços i als petges A través de representacions de Crist i de la Mare de Déu és possible de conèixer la sumptuositat dels trons bizantins Un tron buit o amb una creu al damunt apareix, com a motiu iconogràfic anomenat també hetimasia , ‘preparació del tron' en la simbologia cristiana, per a…

Vida i obra Germà del filòleg i escriptor  Manuel Milà i Fontanals , fou un dels introductors a Catalunya de l’escola pictòrica cristiana dels natzarens Fill i hereu d’hisendats de l’Alt Penedès, assistí durant cinc anys 1820-25 a les classes organitzades per la Junta de Comerç a la Llotja de Barcelona Pensionat per l’Escola de Nobles Arts, s’establí a Roma entre el 1831 i el 1841 per continuar la seva formació pictòrica Deixeble de Tommaso Minardi, a Roma adoptà les bases teòriques del purisme dels natzarens, al qual respon la seva escassa obra pictòrica i els nombrosos dibuixos conservats …