Resultats de la cerca

Collaborà assíduament a Lo Gai Saber i dirigí el Diario de Reus 1859 i l’ Eco del Centro de Lectura de Reus 1859 Com a poeta, guanyà diversos premis als jocs florals de Barcelona 1859, 1860 i fou inclòs a l’antologia Los trobadors nous , d’Antoni Bofarull 1858

Fill de Joaquim Albert de Moner i de Bardaxí A més de nombroses obres religioses i jurídiques, especialment en defensa del dret aragonès, publicà Historia de la villa ciudad de Tamarite 1876, Historia de Ribagorza 1878-80, Biblioteca de escritores ribagorzanos 1884, Diccionario del dialecto de Fonz y comarca i, anotades per ell, les obres de Francesc de Moner i de Barutell  1871

Educat a Còrdova, residí 1013-20 a Màlaga, on fou secretari del visir ibn al-'Arīf i a la mort del qual exercí el mateix càrrec a la taifa zírida de Granada Nomenat 1027 cap de les aljames jueves de la taifa —per la qual cosa és conegut també com a Šĕmuel ha-Nagid—, visir i cap de l’exèrcit, la seva tasca política fou elogiada tant pels musulmans com pels jueus, els quals protegí decididament És autor d’un divan que consta de 1 742 poemes en hebreu fortament influït per la cultura àrab, tant en la forma com en la temàtica, de tres reculls de poesies religioses i de diverses obres talmúdiques…

Orfe de pare, als set anys ingressà al seminari de les Escoles Pies de València, on feu els vots l’any 1820 Exercí la docència a Saragossa 1923 i, des del 1827, a València Exclaustrat des de l’any 1835 per malaltia, la secularització definitiva no li arribà fins el 1851 Home de múltiples interessos, fou un dels introductors del Romanticisme al País Valencià, on sembla que donà a conèixer l’obra de Lo Gaiter del Llobregat Publicà les novelles històriques La torre gótica 1831, El hombre invisible 1833, La amnistía cristiana 1833 i El panteón de Scianella 1834, influïdes per Ann Ward Radcliffe i…

La vitalitat del gènere, la seva llarga conservació i la seva qualitat folklòrica provocaren que els texts, qualsevol que fos llur procedència, es convertissin en anònims i peculiars productes poètics de la collectivitat, que els elaborà al llarg d’una transmissió oral i dins un costumari periòdicament actualitzats Els seus temes —les profecies, l’anunciació, les lloances a Maria, l’anada a Betlem, el naixement, l’anunciata i l’adoració dels pastors, els Reis, Herodes, els Innocents, etc— provenen de fonts eclesiàstiques —canòniques, apòcrifes i llegendàries— i de fonts…

Traduí al llatí i comentà parcialment el Timeu de Plató Fins al segle XII fou una de les fonts més importants de les doctrines platòniques en la tradició llatina

Adoptà l’expressió occitana per influència de Perbòsc i hi escriví poemes d’un lirisme molt pur Sorgas, 'Fonts’, 1940 i intentà, no pas sense èxit, de renovar la poesia d’inspiració albigesa Fresca, 1942

És autor de la biografia Ramón Amadeu 1927, d’un historial de l’Associació de Pessebristes de Barcelona 1954 i de diversos llibres de poesia Erròniament algunes fonts l’han considerat fill de l’escriptor  Antoni Bulbena i Tusell , del qual era nebot

Fou nomenat cardenal el 1659 per Alexandre VII Escriví nombroses i notables obres literàries, filosòfiques, teològiques i històriques Però la que li donà més fama fou la Istoria del concilio di Trento 1664, que, escrita amb intenció obertament apologètica per refutar l’obra anàloga de Paolo Sarpi, té un caràcter més polèmic que històric, no obstant la recerca acurada i diligent de les fonts

Recorregué Palestina, Egipte, Itàlia i, sobretot, Grècia, la descripció de la qual féu en els deu llibres escrits entre el 160 i el 177 dC anomenats Ελλάδος Περιήγησις ‘Descripció de Grècia’, obra escrita en una prosa aticitzant i un estil que recorre a la variatio , imitant Heròdot Bé que les fonts que utilitza són insegures, és una bona font per a l’arqueologia i la història de les religions