Resultats de la cerca

Net de Santiago Gubern Llicenciat en dret i doctorat per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1980, on del 1983 al 2004 exercí com a catedràtic de comunicació audiovisual a la Facultat de Ciències de la Informació, de la qual fou nomenat degà 1987 i posteriorment també catedràtic emèrit Ha estat també professor invitat al Massachusetts Institute of Technology 1971-72 i d’història del cinema a la University of Southern California Los Angeles, al California Institute of Technology Pasadena 1975-77, i a la Venice International University 1998 Membre fundador de l’escola de comunicació i…

Enginyer industrial, creà i dirigí diversos cineclubs Condal, Laietà, Escola d’Enginyers, etc, associacions i institucions cinèfiles Federación Española de Cineclubs 1970-73, Institut del Cinema Català 1977-79, Setmana Internacional de Cinema de Barcelona 1969-81, Federació Catalana de Cineclubs 1982-87, Asociación Española de Historiadores del Cine 1988-90, Mediateca de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya 1994 i Grup de Recerca Cinematogràfica 1996, adscrit al Museu de la Ciència i de la Tècnica de CatalunyaExercí la crítica cinematogràfica en diaris i revistes ‘Avui’, ‘…

Vida i obra Estudià a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis de la seva ciutat i a l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat Interessat pel món del cinema, a divuit anys escriví el primer article en el Diari de Sabadell , que també fou el primer treball sobre cinema aparegut en la premsa local L’any següent entrà a treballar en la redacció d’aquest diari, on es dedicà a la crítica cinematogràfica fins el 1936, activitat que reprengué després de la guerra Des del 1928, desenvolupà una intensa labor periodística a la premsa local La Veu de Sabadell , Diari de Sabadell , Quadern  i…

Estudià dret i es llicencià en filosofia i lletres a Madrid, on es relacionà amb el cinema, com a crític i guionista, i fou també crític d’art El 1970 publicà la seva primera novella, Museo provincial de los horrores , la qual seguiren Busto 1973, premi Barral, Tres cuentos didácticos 1975, juntament amb Félix de Azúa i Javier Marías, La comunión de los atletas 1979, Los padres viudos 1984, La misa de Baroja 1995, La mujer sin cabeza 1997 i El vampiro de la calle Méjico 2002, El abrecartas premi Salambó i Premi Nacional de Narrativa, 2007 Ha publicat també el volum de narracions Con tal de no…

Doctor en dret, s’especialitzà en legislació sobre teatre i cinema Collaborà en ABC , Pueblo , Gaceta Ilustrada i altres periòdics Per al teatre escriví La senda iluminada 1949, El baile de los muñecos 1950, El escultor de sus sueños premi València 1953, Las luciérnagas 1963 i altres moltes obres En el camp del cinema publicà Derecho cinematográfico español 1952 i altres texts sobre el mateix tema, així com un Diccionario del cine español 1966 És també autor de diverses narracions i reportatges La España de la postguerra, Niñas, al salón, De camisa vieja a “chaqueta nueva" 1976,…

Vida i obra Estudià dret i filosofia i lletres, i el 1970 s’incorporà a l’Editorial Seix i Barral, de la qual fou nomenat director literari el 1981 Posteriorment, exercí funcions diverses relacionades amb l’assessorament literari en el grup Planeta És considerat un dels escriptors més originals i més ben dotats de la seva generació Sobresortí, des de molt jove, en el grup que Josep M Castellet batejà com a novísimos Nueve novísimos poetas españoles , 1970 i es revelà, doncs, com a poeta en castellà sota la influència de Vicente Aleixandre i d’Octavio Paz Mensaje del tetrarca 1963, Arde el…

Es doctorà en història a la Universitat de València el 1982, i des de llavors hi treballa com a professora d’història de l’art i del cinema Ha estat assessora de cultura de la Generalitat Valenciana El seu vessant narratiu se situa dins la novella gòtica, expressionista i de terror Entre les seves novelles i reculls de contes s’inclouen Las joyas de la serpiente 1984, Necrópolis 1985, La fase del rubí 1987, Mater Tenebrarum 1987, La pequeña pasión 1990, El gato encantado 1992, Las novias inmóviles 1994, Paisaje con reptiles 1996, Piel de sátiro 1997, Arcano 13 cuentos crueles 2000, Fantástico…

Fins el 1961 dirigí, al seu país, els Lunes de la Revolución , i l’any següent viatjà a Bèlgica com a funcionari del servei diplomàtic, càrrec al qual renuncià el 1965 i s’installà a Londres De la seva obra cal destacar els relats Así en la paz como en la guerra 1960, Delito por bailar el chachachá 1995 i Todo está hecho con espejos 1999, les novelles Vista del Amanecer en el trópico 1964, reelaborada posteriorment en Tres tristes tigres 1966, Premio Biblioteca Breve de 1967, obra de desbordant capacitat imaginativa i que el consagrà, La Habana para un infante difunto 1980 i, de…

De molt petit es traslladà a Barcelona, on es formà de manera autodidàctica Afeccionat al periodisme, ingressà, el 1931, al diari El Mundo Deportivo i després a El Noticiero Universal com a crític de cinema Posteriorment, el 1946, passà a collaborar a La Vanguardia , que, després de confiar-li treballs de crítica literària i de teatre, el 1955 el destacà com a corresponsal a Nova York, des d’on fins el 1981 collaborà també a la revista Destino de Barcelona i al diari ABC de Madrid A Nova York tingué contactes freqüents amb grups d’exiliats espanyols i una especial amistat amb el periodista i…

El 1964 hagué d’exiliar-se per motius polítics, i no tornà a l’Estat espanyol fins el 1976 Durant aquests anys visqué a França, als Estats Units, a Mèxic i al Senegal, i fou professor de literatura en diverses universitats nord-americanes Moltes de les seves obres foren censurades o bé directament prohibides pel règim franquista Abans d’exiliar-se, el 1956 guanyà el premi Sésamo pel conte Cine de barrio i el 1959 publicà la seva primera novella La piqueta , història d’una família d’immigrants a Madrid considerada una de les obres cabdals del realisme social en castellà i una…