Resultats de la cerca
Es mostren 17 resultats
quartet
Literatura
Combinació mètrica regular de versos llargs, en particular decasíl·labs italians.
En la mètrica italiana se singularitza el quartet-lira , que combina versos de deu síllabes i de sis, rimats, i les seves variants, en versos blancs, dites estròfica sàfica tres decasíllabs sàfics i un quadrisíllab i de la Torre tres decasíllabs i un hexasíllab
Stijn Streuvels
Literatura
Nom amb el qual és conegut Frank Lateur, escriptor flamenc.
Les seves primeres obres palesen influències naturalistes i neoromàntiques Situa els personatges éssers primitius, dominats per les forces de la natura en les regions del sud-oest de Flandes, emprant les variants lingüístiques del neerlandès parlat en la regió flamenca occidental Entre les seves obres cal destacar Dodendans ‘Dansa de la mort’, 1901, De Vlaschaard ‘Camp de lli’, 1907, Werkmensen ‘Obrers’, 1926, De teleurgang van de Waterhoek ‘La ruïna del Waterhoek’, 1927, etc
ègloga
Literatura
Composició del gènere bucòlic que idealitza la vida dels pastors i, en general, la vida camperola.
Tot i que solen ésser líriques, les èglogues poden incloure una possible interpretació dramàtica, car sovint es desenvolupen en forma de diàleg Els exemples més interessants de la poesia antiga són els Idillis pastorals de Teòcrit i les Bucòliques de Virgili Conrearen aquest gènere Dant, Boccaccio i Petrarca, que prenunciaven d’alguna manera les tendències renaixentistes El Renaixement fou l’època de gran difusió del gènere, en les seves variants lírica i dramàtica el conrearen Ronsard, Poliziano, Juan del Encina, Lucas Fernández i Gil Vicente Als s XVI i XVII compongueren…
Hans Arp
Escultura
Pintura
Literatura
Escultor, pintor i poeta alsacià.
Passà l’aprenentatge a Weimar i a París Definí el seu art com a art concret Exposà tant amb els abstractes com amb els superrealistes Participà en el moviment dadà a Zuric, 1915, però sempre mantingué la seva independència El seu art, depurat, d’una simplicitat plàstica orgànica, amb títols d’equivalència poètica, creà una abstracció biomorfa i donà origen, posteriorment, a una sèrie de variants plàstiques La seva escultura, relacionada íntimament amb la pintura, transformà els mitjans tradicionals d’expressió Són obra seva diversos relleus per a la Universitat de Harvard 1950,…
Francesc Cambouliu
Historiografia
Literatura
Historiador de la literatura.
Fou professor de literatures clàssiques a les universitats d’Estrasburg 1859-62 i Montpeller 1862-69 Publicà diversos treballs sobre literatura grega, civilització cèltica i diferents llengües i literatures romàniques medievals entre d’altres, Renaissance de la poésie provençale à Toulouse au XIVe siècle , 1861 Romans Elégie sur l’emprisonnement du prince de Viene , 1862 Escriví tres novelles en francès A l’ Essai sur l’histoire de la littérature catalane 1857, reedició ampliada el 1858 traducció catalana parcial el 1869 i completa el 1910, planteja l’existència d’un «caràcter nacional» que…
,
distopia
Literatura
Filosofia
Lloc o estat imaginari on tot és oposat a una situació ideal com la que planteja una utopia.
També és anomenada cacotopia del grec κακός, ‘dolent’ o antiutopia Les distopies són concebudes habitualment com a comunitats humanes que, en el seu conjunt o en determinats aspectes essencials, presenten uns trets censurables o negatius per part de qui les formula, generalment en sintonia amb la societat real de la qual forma part Sembla que el terme fou emprat que per primer cop en un debat parlamentari pel filòsof John Stuart Mill 1868, però la formulació elaborada de distopies correspon a la literatura, especialment en els gèneres de la ciència-ficció i de la novella filosòfica La…
Menandre
Literatura
Teatre
Poeta còmic grec.
La seva obra resulta clarament vinculada a la crisi postdemocràtica de la seva polis De fet, només es conserva íntegra una de les cent comèdies que escriví, l’anomenada El díscol , i ni aquesta obra ni les altres que són conegudes algunes molt fragmentàriament i d’altres força senceres L’arbitratge, La dona de Samos, L’home de Sició, etc no mostren un poeta de geni, un còmic com Aristòfanes o Plaute Mai no qüestiona ni manipula o envigoreix la realitat és acceptada i “romantitzada”, amb un ineludible final feliç que culmina la seva feina d’enredaire ingenu Els bons, però,…
romancer
Literatura
Conjunt dels romanços de la literatura castellana i que constitueix pròpiament un gènere exclusiu d’aquesta literatura.
Els romanços nasqueren a la fi del s XIV amb la decadència de l’èpica i es transmeteren, com aquesta, de forma oral Quan la cançó de gesta perdé interès i audiència, la gent en conservà a la memòria els fragments més atractius, que a poc a poc esdevingueren vertaders romanços Els més antics s’anomenen vells , i els composts a partir de mitjan s XVI, aproximadament, nous o artístics Els vells, derivats de les cançons de gesta, els més interessants d’altra banda, són dits tradicionals, si bé aviat es contaminaren d’elements subjectius i sentimentals Llurs herois seran els mateixos de l’èpica…
poesia popular
Literatura
Poesia creada pel poble a partir de la seva necessitat d’expressar unes vivències humanes elementals i permanents i en la qual es reconeix com a tal poble, diferent a la poesia folklòrica —en la qual el poble crea i adapta alhora determinats tipus de poesia que després transmet— i de la tradicional —concepte amb el qual hom pot distingir l’estil de les imitacions cultes fetes damunt materials populars—.
Segons el Romanticisme, la poesia popular seria fruit de la creació espontània i anònima del poble, que hi expressaria la seva mentalitat i la consciència de la pròpia personalitat nacional Per als positivistes, en canvi, el poble no crea, sinó que rep, adapta i transmet la poesia dels doctes Així, l’escola de Menéndez Pidal defensa que el poble és únicament transmissor, no pas creador tanmateix, en el transcurs de la tradició modifica el poema rebut i crea les variants, sempre infinites El fenomen de creació de la poesia popular pot recolzar-se en obscures mitologies cançons d’…
farsa
Literatura
Composició teatral breu, de contingut còmic i esquemàtic.
N'hi ha antecedents als teatres grec i romà, però com a gènere es desenvolupà a partir de les actuacions dels joglars durant el s XIII, i es consolidà a França al s XV Le garçon et l’aveugle 1276, d’autor anònim, i el Jeu de Robin et Marion 1283, d’Adam de la Halle, en són els primers exemples coneguts però la mostra més important i divulgada sorgí amb la Farce de maître Pathelin ~1464, anònima A Itàlia entroncà amb la Commedia dell’Arte i trobà expressió, al Vèneto, amb les obres d’Angelo Beolco, dit Ruzzante s XVI, i prengué elements barrocs en l’obra del seu seguidor, Andrea Calmo A Nàpols…