Resultats de la cerca

Rep el seu nom d’Arnold Bouma, que la descriví i interpretà per primer cop el 1962, i des d’aleshores ençà és utilitzada de manera generalitzada en l’estudi de fàcies flysch o turbidites Una seqüència de Bouma mostra una granuloclassificació decreixent cap al sostre, generalment passant de sorra més o menys grollera a argila, i el seu gruix és de l’ordre dels centímetres o els decímetres De base a sostre, la seqüència de Bouma completa comprèn un terme inferior de sorres grolleres amb granuloclassificació, un terme de laminació parallela inferior, un terme de laminació encreuada, un terme de…

És un tipus de foliació que pot definir-se per aixafament dels grans que componen la roca, per reorientació de minerals d’hàbit planar, per recristallització, o per fenòmens de dissolució en plans determinats En una sèrie estratigràfica plegada, el clivatge sol disposar-se de forma parallela al pla axial dels plecs Una roca amb clivatge sol clivellar-se en plans parallels, com és el cas de les pissarres

El concepte fou proposat per Ramsay 1981 per a l’emplaçament del batòlit de Chindamora, a Zimbàbue Gran part del volum necessari per a l’emplaçament del plutó s’obté de la deformació de l’aurèola encaixant en inflar-se radialment la cambra magmàtica Els plutons emplaçats pel procés de ballooning solen tenir seccions horitzontals circulars o ellíptiques, zonació concèntrica de les diferents fàcies plutòniques i una fàbrica parallela al contacte, present tant als granits com a les roques encaixants

Un material és més competent en relació amb un altre quan té més dificultat per a fluir En un conjunt estratificat o bandat, les capes competents acostumen a formar plecs de tipus parallel, en contrast amb les capes adjacents menys competents que desenvolupen plecs similars Quan hi ha extensió parallela a les capes, és comú que les més competents es deformin i donin lloc a boudins o altres estructures de tipus més fràgil que no pas les desenvolupades en nivells incompetents

Gran partidari de la teoria wegeneriana, s’esforçà a fer explícita la gènesi dels relleus alpins dins el marc general de la teoria de la deriva dels continents Així, estudià la tectònica dels Alps Les nappes de recouvrement des Alpes occidentales, 1911 i Sur l’arc des Alpes occidentales , 1916 i la interpretà com a efecte de la compressió d’un geosinclinal mediterrani entre el sòcol d’Euràsia i el sòcol africà que deriva vers el nord-oest En l’obra Tectonique de l’Asie 1922 esbossà una interpretació parallela dels grans relleus alpins asiàtics

És un tipus de foliació que a escala microscòpica és definida principalment per fillosilicats o amfíbols orientats, tot i que també pot ser definida per grans de quars o de feldespat aixafats i amb orientació preferent Actualment, sol restringir-se l’ús d’aquest terme per a les roques amb les característiques descrites, malgrat que antigament s’utilitzava en sentit ampli per a denominar qualsevol tipus de fàbrica planar o foliació Igualment que altres tipus de foliació, sol disposar-se parallela al pla axial dels plecs, representant els plans de màxim aixafament de la roca Una roca amb…

El resultat és un rosari de peces en forma de llentilla, cada una de les quals s’aprima progressivament cap a les vores fins a tocar amb l’extrem la peça següent, com si es tractés de l’efecte de pessigar i eixamplar pinch-and-swell una làmina originalment plana Les estructures de pinch-and-swell s’associen tant a estadis poc evolucionats de boudinage com a l’efecte d’un contrast de competència menor al que generen els boudins Són comunes en venes de quars o de pegmatita incloses en roques metamòrfiques

Un replà pot ser-ho respecte del bloc superior de la superfície de falla, respecte de l’inferior, o respecte de tots dos alhora Generalment, els replans es locallitzen en formacions geològiques poc resistents a la deformació, on és més fàcil el lliscament Una mateixa superfície de falla pot presentar diversos replans a diferents nivells estratigràfics, connectats per segments oblics als estrats anomenats rampes

Aquests plans es presenten, principalment, en la forma d'estratificació d’esquistositat, de dics , etc En descriure els plecs, cal distingir dos casos quan es tracta d’una superfície individual plegada, o quan es tracta de la relació entre superfícies adjacents En el primer cas, el pla plegat té una zona més elevada que és anomenada cresta i una de més baixa que és anomenada sinus La zona de màxima curvatura és la xarnera i aquella en què canvia el pendent és el punt d’inflexió La unió de totes les crestes en el mateix pla plegat forma la línia de cresta anàlogament, els sinus, les xarneres…

El seu gruix sol ésser molt constant, i pot variar entre pocs centímetres i centenars de metres Tanmateix, la seva extensió lateral és molt superior al gruix També rep el nom d' intrusió concordant