Resultats de la cerca

Professor de literatura catalana del segle XIX Ha publicat articles d’investigació sobre Verdaguer, J Yxart, J Rubió i Ors, estudis sobre el positivisme a Catalunya amb R Cabré, 2007 i estudis sobre l’obra de Pin i Soler, com J Pin i Soler “Calaix de sastre Aplec de provatures literàries” , Josep Pin i Soler i la novella, 1869-1892 1996, “Epistolari entre Josep Carner i Josep Pin i Soler” dins Epistolari de Josep Caner , 1998, com també “Magnitud i desencís Verdaguer poeta” dins Verdaguer des de Ponent , 2003 i Bibliografia sobre literatura catalana del segle XIX, 1995-2000 2003…

Vida i obra Cinquè baró de Maldà, membre de la petita noblesa rendista amb béns distribuïts sobretot pel pla de Barcelona, era fill d’Anton d’Amat i de Junyent, coronel dels reials exèrcits, i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust, pubilla de les cases de Cortada —a la qual pertanyia la baronia de Maldà i Maldanell— i de Senjust, que posseïa la senyoria de la Morana Estudià al collegi ed nobles dels jesuïtes de Cordelles, del qual sortí amb una sòlida formació humanística i amb un bagatge clàssic Poliglot, dominava, a més del català i del castellà, el llatí, i tenia coneixements d’italià i…

La seva obra s’ha orientat sobretot cap al llibre infantil i juvenil En destaquen L’estrella que volia tenir cua 1991, Un cas com un piano 1991, premi Ciutat d’Olot - Caixa de Girona de narrativa infantil i juvenil, Una història cap-i-cua 1992, El gegant panxut 1992, Xerraires impenitents 1995, premi Marià Vayreda, Hola Pep 1997, premi El Vaixell de Vapor,  El cel té un problema 1997,  Quin parell 1998, premi Josep M Folch i Torres 1997, Silenci al cor 1999, premi Abril, Hi ha coses que són de mal perdre 2000, Un nou horitzó 2001, Camí de tornada 2001, Els vents de la fortuna 2003, El blanc…

Estudià periodisme i filosofia i lletres, doctorant-se en filologia catalana Collaborador de La Vanguardia, Destino i Serra d’Or , fou redactor en cap i comentarista de política internacional al Diario de Barcelona Des dels inicis de la seva trajectòria professional prengué part activa en les iniciatives –molt limitades pel règim franquista– per a introduir el català en els mitjans de comunicació del 1962 al 1976 dirigí al Diario de Barcelona  una secció dedicada a llibres en català i collaborà regularment a Serra d’Or  i al setmanari Tele/estel  durant la seva curta existència 1966-70 Fou…

L’inici de la seva poesia constitueix un exemple clar de l’anomenat realisme històric, l’actitud combativa de qui, provinent del món rural, s’enfronta a la intellectualitat urbana Així ho palesen els seus primers llibres de poemes Temps de manobre i De l’Evangeli segons sant Lluc 1977, Cendra a l’abast i Viatge al record 1979, i també l’acidesa crítica de les notes de La quarteta informal 1988, signades amb el pseudònim Jep A partir de Notes mínimes d’un paisatge 1988, Pa d’àngel 1991, premi Les Talúries 1990 i Alt Urgell, plany i passió 1996, la seva lírica ha anat evolucionant cap a…

Com bé ho indica el títol, el llibre perllonga alguns dels temes i personatges que ja havia tractat en reculls anteriors, tot i que el to general dels seus poemes es vegi alterat respecte de l’obra precedent, ja que hi adopta una veu menys serena i, en alguns punts, crispada El llibre es divideix en quatre seccions que recullen un total de disset poemes, que s’hi endrecen, generalment, seguint l’ordre cronològic en què foren escrits, entre el 1905 i el 1910 La primera d’aquestes, “Seguit de les visites al mar”, comprèn set poemes paisatgístics que tenen la mar com a motiu central i un darrer…

Vida i obra De formació anàrquica, treballà en tota mena d’oficis Residí a Londres 1964-66 Escriví un parell de novelles signades amb el psedònim Ray Sorel Besaré tu cadáver i Han matado una rubia , 1963-64Com a escriptor, es donà a conèixer en un espai de temps molt curt i ho feu de manera fulgurant, sorollosa i polèmica amb tres llibres consecutius La torre dels vicis capitals 1968, premi Víctor Català, Onades sobre una roca deserta 1969, premi Josep Pla i El dia que va morir Marilyn 1969, premi de la Crítica de Serra d’Or El 1996 aparegué una nova versió d’ El dia que va morir Marilyn ,…

Vida i obra Orfe de pare a onze anys, fou deixeble del seu oncle, el pedagog Bartomeu Galí i Claret 1850-1902, amb qui convisqué del 1897 al 1901, i de Pompeu Fabra fins a catorze anys Tots dos influïren en ell decisivament, a més del seu cosí, el pintor, pedagog i cartellista Francesc d’A Galí Posteriorment, completà la seva formació de manera autodidàctica i treballà de comptable fins el 1909 Aquell mateix any, i sense tenir el títol de mestre, inicià la seva tasca pedagògica a l’Escola de Mestres de Joan Bardina El 1910 hom li encarregà la direcció de l’Escola Vallparadís de Terrassa, on…