Resultats de la cerca
Es mostren 5525 resultats
parusia
Cristianisme
Manifestació escatològica (escatologia) del Crist com a Senyor i consegüent instauració definitiva del regne de Déu a la fi de la història.
Inclou el judici final i la resurrecció Objecte central de l' esperança cristiana, pertany al querigma apostòlic Acompliment de la salvació, fou anticipada i garantida en la resurrecció del Crist Sense negar el seu caràcter temporal, és viscuda per la comunitat cristiana en la missió i, sacramentalment, en la litúrgia Invocada en el Maranata ‘Veniu, Senyor’ dels primers cristians, és tema de l' anamnesi eucarística
teologia
Cristianisme
Ciència que —des de la fe i a partir de les dades de la revelació— cerca de donar raó i de fer comprensible per al creient el misteri de Déu pel que fa a la manifestació i la comunicació a l’home en la història de la salvació, culminada en el Crist i expressada en l’Escriptura.
L’arrel i la connotació grecopaganes que el terme teologia tenia pesà clarament en el desenvolupament d’un concepte cristià de teologia, i, així, els primers pensadors del cristianisme primitiu dubtaren d’adoptar aquest terme, que evocava la teologia mítica dels poetes pagans Tanmateix, Orígenes i, sobretot, Eusebi de Cesarea adoptaren ja aquest terme per a designar el discurs creient sobre Déu i el seu Crist, en contraposició al que hom podria anomenar una teologia natural i en l’obra del Pseudo-Dionís, on la paraula rep ja la seva consagració oficial i serveix per a distingir els diversos…
cristiandat
Cristianisme
Nom amb què és conegut l’ordre politicosocial medieval, caracteritzat per la coincidència del poder civil (Imperi) i de l’autoritat eclesiàstica (Església).
Considerada també com la situació de l’Església Catòlica que va des de Constantí fins, almenys, a la Revolució Francesa, règim de cristiandat suposa la integració de tots dos ordres, el civil i l’eclesial, en una realitat superior i única, conceptuada com a regne de Déu a la terra La coincidència també hi ha qui parla de confusió d’Església i regne fa que la cristiandat englobi tot el poble la persona individual esdevé membre de l’Església com a conseqüència d’ésser membre d’una comunitat que es professa i es vol cristiana Amb això la fe personal deixa d’ésser, de fet, l’element important per…
cristologia
Cristianisme
Part de la teologia que tracta de la persona i l’obra de Crist.
Hom aplica tradicionalment aquest nom al tractat dogmàtic sobre l’ésser de Crist i la unió en ell de les natures humana i divina, i anomena soteriologia l’estudi de la seva missió redemptora El desenvolupament teologicodogmàtic dels cinc primers segles, sobretot amb els concilis de Nicea 325, de Constantinoble 381 i de Calcedònia 451, conreà una doble problemàtica cristològica A remolc d’especulacions diverses adopcionisme, docetisme, nestorianisme, monofisisme, etc, hom abordà ensems la interpretació de la filiació divina de Crist, la qual donà peu a l’elaboració de la teologia trinitària, i…
gràcia
Cristianisme
Do gratuït, lliure i personal de Déu a l’home, pel qual, a aquest, li és ofert de participar de la vida divina.
Per una coincidència significativa, la paraula hebrea i la grega, traduïdes al llatí per gratia , designen la font del do i l’efecte del do El Nou Testament utilitza la paraula gràcia per a caracteritzar l’aliança instaurada per Jesucrist, en oposició a l’antiga aliança, regida per la llei En aquest context, la gràcia és el do de Déu que enclou tots els altres és el do del seu Fill encarnat en l’Esperit Constitutivament, l’home està obert al do de Déu, però pot refusar-lo Així, la gràcia suposa per part de l’home un “sí” al do, que, com a tal, li és indegut i en aquest sentit hom l’anomena…
comunió
Cristianisme
Recepció del sagrament de l’eucaristia.
Té sentit ple dins la missa La comunió fora d’ella fou reservada de primer als malalts testimoni de Justí, segle II i als presos segons les actes dels màrtirs des del segle III Als segles IV i V era ja estès el costum de guardar l’eucaristia als domicilis privats per combregar oportunament El ritu de la comunió fora de la missa desconegut a l’Orient no fou introduït fins al segle XVII, i fou acceptat amb reserves Antigament els fidels participaven de l’eucaristia amb el pa i amb el vi consagrats És la pràctica vigent encara a les esglésies orientals i ho fou també a Occident fins al segle XII…
ornaments litúrgics
Indumentària
Cristianisme
Vestits propis dels ministres del culte amb els quals es revesteixen durant les celebracions litúrgiques.
Ús conegut en tota la història de les religions, sempre en relació amb el concepte de sagrat, hom no el troba en el cristianisme fins al segle V, llevat del cas de la velació del cap de les dones durant la pregària o el revestiment dels neòfits amb vestits blancs, sense cap relació amb el caràcter distintiu de la jerarquia Amb tot, hom exigí ben aviat que els vestits usats pels clergues durant la litúrgia no servissin per a un ús quotidià La introducció de noves modes amb la invasió dels pobles germànics és a la base de les prescripcions eclesiàstiques segles VII-VIII sobre el manteniment…
color litúrgic
Cristianisme
Color dels ornaments litúrgics (blanc, vermell, verd, morat, negre, blau), d’acord amb els cicles o les festes de l’any litúrgic o amb el caràcter de la celebració.
litúrgia visigòtica
Cristianisme
Conjunt dels ritus de la celebració eucarística, de l’administració dels sagraments i sagramentals i de l’ofici diví propis de la península Ibèrica i de la Gàl·lia narbonesa.
Tècnicament, ha d’ésser anomenada més pròpiament litúrgia hispànica , perquè els termes visigòtica i mossàrab més aviat indiquen etapes de la seva formació i persistència En el conjunt de les litúrgies cristianes occidentals, tot i presentar la seva originalitat, és molt propera als ritus gallicans i cèltics Probablement cal posar l’origen dels seus esquemes de celebració de la missa i de l’ofici, i fins i tot d’alguns dels seus texts, en la seu de Milà, a la segona meitat del segle IV, quan aquesta ciutat esdevingué residència imperial Molts dels seus texts potser també depenen de les…
sant | santa
Cristianisme
Dit d’aquell qui ha excel·lit per la seva virtut i ha atès una configuració amb Crist en grau elevadíssim, talment que ha esdevingut model de perfecció i, com a tal, rep un culte i és invocat com a intercessor.
Bé que el Nou Testament n'aplicà el concepte a tots els fidels a causa de la configuració amb Crist pel baptisme, aviat el mot designà els qui en portaren a terme l’exigència moral El primitiu culte dels màrtirs màrtir a partir del segle IV començà d’estendre's a d’altres sants, començant pels confessors confessor La seva canonització, a l’occident, no fou reservada al papa fins al segle XII D’entre tots, la Mare de Déu rep un culte especial anomenat d'hiperdulia Venen després els apòstols i evangelistes, els màrtirs i els confessors, les verges i les santes dones, que hom commemora amb culte…