Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
Àngel Carbonell i Pera
Literatura catalana
Cristianisme
Eclesiàstic i escriptor.
Ordenat sacerdot a Barcelona 1901, fou director literari de l’editorial catòlica Subirana 1906 El 1918 fou nomenat passioner, ofici que el relacionà amb els pobres i els malalts de la parròquia de Sant Josep, al Barri Xinès de Barcelona Fruit del seu treball pastoral en aquest ambient, publicà El colectivismo y la ortodoxia católica 1928, que suscità una àmplia polèmica entorn de molts dels seus conceptes, que s’apartaven del punt de vista catòlic tradicional Collaborà en el diari El Matí i en les revistes La Paraula Cristiana i Cuestiones Sociales Després de la Guerra Civil de…
,
Francisco José Gómez Argüello Wirtz
Pintura
Cristianisme
Pintor i iniciador del Camí Neocatecumenal, conegut com a Kiko Argüello.
Estudià belles arts a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, a Madrid, i l’any 1959 rebé el Premio Nacional de pintura El 1964 fundà, amb la llicenciada en química i en teologia Carmen Hernández, el Camí Neocatecumenal al barri marginal de Palomeras Altas, als afores de Madrid Els seus esforços es centren en oferir una proposta de catequesi adequada als nous temps a partir del kerigma , la bona notícia de Crist ressuscitat que travessa tot l’itinerari neocatecumenal i que es basa en tres conceptes paraula, eucaristia i comunitat com a pilars de la vida cristiana Compagina la seva…
transsubstanciació
Cristianisme
Segons la definició clàssica del concili de Trento, conversió de tota la substància del pa en el cos de Crist i de tota la substància del vi en la seva sang, restant només les aparences o accidents dels dits pa i vi eucarístics.
Aquest terme, utilitzat ja pel concili IV del Laterà 1215, fa referència al concepte de substantia , però aquest no és entès en el sentit de les ciències positives ni en l’aristotèlic substància vol dir aquí “entitat”, “realitat objectiva” El magisteri ha defensat constantment la validesa del concepte de transsubstanciació per a significar el realisme peculiar de la presència personal i física —no, però, material— de Crist en l’eucaristia, divers dels altres tipus de presència real de Crist en l’Església en general, o en altres sagraments en particular La teologia contemporània, tanmateix,…
apologètica
Cristianisme
Part de la teologia que té per objecte la defensa de la fe cristiana o la seva fonamentació raonable.
Als primers segles del cristianisme calgué una defensa de la fe contra les objeccions dels no-creients La tradició apologètica es confirmà a partir de l’edat mitjana Tomàs d’Aquino, Bossuet, Pascal, etc, però no fou objecte d’estructuració científica fins que la Illustració i la crítica liberal atacaren els fonaments metafísics i històrics del cristianisme La missió principal de l’apologètica tradicional és de demostrar la credibilitat de la revelació cristiana teologia fonamental, i per això és basada sovint en notícies externes com els miracles i les profecies Un nou corrent ha reclamat,…
basílica
basílica de Sant Pau Extramurs, a Roma
© Fototeca.cat
Arquitectura
Cristianisme
Església que, per la seva forma, recorda la basílica romana.
A l’època paleocristiana i a partir de Constantí els grans edificis de culte continuaren arreu de l’Imperi la tradició de la basílica clàssica, amb les adaptacions que demanava la litúrgia La basílica cristiana és de planta rectangular, i el seu interior presenta dues o quatre files de columnes que la divideixen en tres naus Santa Maria la Major o cinc naus Sant Pau Extramurs, la primitiva de Sant Pere del Vaticà, Nativitat de Betlem, la central de les quals és més gran i més elevada que les laterals, per tal de resoldre el problema de la illuminació interna Les columnes suporten galeries, a…
modernisme
Cristianisme
Terme col·lectiu per a designar la crisi religiosa que marcà l’inici del segle XX i que apareix per primera vegada en l’encíclica Pascendi com a denominació comuna a una sèrie d’errors.
Pot definir-se com el trobament i contrast d’un passat religiós més aviat codificat —mètode escolàstic, autoritat dels Pares i de la Tradició, magisteri eclesiàstic— i un present que ha trobat en altres llocs les fonts vives de la pròpia inspiració Afronta tres sèries de problemes el teològic de l’evolució dogmàtica, l’històric de la formació o formulació de les doctrines i el psicosociològic de les transformacions en la fe religiosa Els conceptes afrontats pel modernisme són els fonamentals valor del coneixement en ordre a la fe, establint un doble ordre de coneixements…
Tomàs d’Aquino
Filosofia
Cristianisme
Música
Teòleg i filòsof italià, conegut també pels títols de Doctor comú i Doctor angèlic.
El 1243 ingressà, contra la voluntat de la seva família, a l’orde de predicadors Deixeble d’Albert Magne a París i a Colònia 1245-48 i 1248-52, inicià després el seu ensenyament a París, que interrompé durant la seva estada a Itàlia 1259-68, al servei de la cúria pontifícia a partir del 1272 ensenyà a Nàpols Morí mentre era en camí per assistir al concili de Lió Canonitzat el 1323 i proclamat doctor de l’Església el 1567 i patró de les escoles catòliques el 1880, és el representant més característic de l’escolàstica És autor de nombroses obres filosòfiques, exegètiques i teològiques que van…
,
Josep Torras i Bages
Josep Torras i Bages
© Fototeca.cat
Cristianisme
Literatura
Historiografia catalana
Eclesiàstic i escriptor.
De petit residí a Vilafranca del Penedès, però el 1859 passà a Barcelona Estudià filosofia i lletres i dret a la Universitat de Barcelona, i entre els seus mestres hi hagué Coll i Vehí, Milà i Fontanals, Bergnes de las Casas i Llorens i Barba El curs 1869-70 ingressà al seminari de Barcelona i l’any següent passà al de Vic, on s’inicià en la doctrina de Tomàs d’Aquino, que l’havia de marcar profundament El 1871 fou ordenat sacerdot a Girona, però continuà estudiant teologia al seminari de Barcelona fins a obtenir-ne grau de batxiller 1875 i la llicència 1876 al seminari de València El 1873…
, ,
Carles Cardó i Sanjoan
Literatura catalana
Cristianisme
Historiografia catalana
Eclesiàstic i escriptor.
Vida i obra Estudià al Seminari de Tarragona i s’ordenà de capellà el 1908, a Valls Es traslladà a Roma, on el 1910 es doctorà en teologia i dret canònic a la Pontifícia Universitat Gregoriana i en filosofia a l’Acadèmia de Sant Tomàs D’aquesta època prové l’influx neotomista de Lleó XIII i l’antimodernista de Pius X, com també el seu estil apologètic i anacrònic que no s’adeia gens amb els ambients liberals d’aquells temps Entre el 1910 i el 1918 exercí com a professor al Seminari de Tarragona, alhora que s’inicià com a articulista, en castellà, al setmanari local La Cruz També collaborà,…
, ,
Ramon Llull

Miniatura del Ars Magna de Ramon Llull
Filosofia
Literatura
Cristianisme
Escriptor, filòsof, místic i missioner.
Biografia Era fill del cavaller Ramon Llull, de Barcelona, que participà en la conquesta de Mallorca i fou premiat amb el lliurament de terres a Pollença, Campanet i Ciutat de Mallorca Ramon Llull fill, de jove, dugué la típica vida d’un cortesà i contragué matrimoni Quan tenia uns trenta anys, però, segons explica ell mateix, tingué una revelació divina que li feu abandonar la seva antiga existència i dedicar-se a tasques missioneres Viatjà molt, especialment per Europa, l’Àsia Menor i el nord d’Àfrica Fundà una escola de predicació a Mallorca i ensenyà a la Universitat de París Fonts…