Resultats de la cerca

L’esperança cristiana es fonamenta en la resurrecció de Crist, signe de la transcendència de l’acció de Déu i, alhora, penyora de la seva realització per a l’home Per això el creient, alhora que no pot deixar de mantenir l’esperança, tampoc no pot fer de l’objecte d’aquesta quelcom posseït o manipulable, ni, per això mateix, es pot abandonar a la passivitat alienadora d’una simple espera, ans s’ha d’esforçar responsablement com a expressió de la seva mateixa esperança en la construcció d’un món més d’acord amb el regne de Déu L’Església esdevé comunitat de la salvació perquè, tot portant la…

Professor a la Universitat de Tübingen 1968 i president de la Gesellschaft für Evangelische Theologie Amb la seva obra Theologie de Hoffnung ‘Teologia de l’esperança’, 1968, esdevingué l’iniciador de l’anomenada “teologia de l’esperança”, atenta a l’abast històric de l’escatologia Cal citar entre les seves obres principals Perspektiven der Theologie ‘Perspectives de teologia’, 1968, Der Mensch ‘L’home’, 1971, Die ersten Freigelassenen der Schöpfung ‘Els primers alliberats de la creació’, 1971, Der gekreuzigte Gott ‘El Déu crucificat’, 1972 i Kirche in der Kraft des Geistes ‘L’Església en la…

Vídua de Francesc Berguedà, fundà 1637 un convent de carmelites descalces a Vic, que dugué a terme gràcies al llegat d’Esperança Pradell, del mas Pradell de Gurb

Inclou el judici final i la resurrecció Objecte central de l' esperança cristiana, pertany al querigma apostòlic Acompliment de la salvació, fou anticipada i garantida en la resurrecció del Crist Sense negar el seu caràcter temporal, és viscuda per la comunitat cristiana en la missió i, sacramentalment, en la litúrgia Invocada en el Maranata ‘Veniu, Senyor’ dels primers cristians, és tema de l' anamnesi eucarística

Paper destacat en el moviment progressista ha tingut la Union des Chrétiens Progressistes UPC, fundada a França el 1945 Tot assimilant redempció i revolució, el progressisme ha volgut en certa manera introduir la lluita de classes en el si de l’Església mateixa i ha estat acusat d’alterar la consciència religiosa en confondre el progrés històric i l’esperança escatològica Hom el pot considerar, d’altra banda, com a clar antecedent del fenomen actual de la secularització

Segon dia del tridu pasqual, tradicionalment ha estat dia de dejuni, però no pas penitencial, sinó de vetlla en l’esperança de la resurrecció de Jesús Hom no hi celebra l’eucaristia ni cap altra reunió litúrgica, si no és la darrera preparació baptismal dels catecúmens L’expressió Dissabte de Glòria deriva del fet que la resurrecció fos celebrada ja la vigília del diumenge de Pasqua, però ha caigut en desús als Països Catalans en virtut de l’actual ordenació litúrgica de la Setmana Santa

La congregació es dedica a la cura de noies esgarriades i a l’ensenyament

Fou redactor des del primer número i collaborador del setmanari Catalunya Cristiana , i també escriví en diverses revistes, com ara Verdad y Vida , Teologia Actual , Acollida i Esperança i Foc Nou Com a guionista treballà durant nou anys en el programa radiofònic Paraula i Pensament , de Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona, i fou productor i presentador de quatre documentals sobre Terra Santa per a Televisió Espanyola Publicà més de 30 llibres, amb un estil personal bellíssim Traduí del llatí al català per primera vegada les anomenades Fonts franciscanes en cinc volums, elogiat pel poeta…

Com a expressió del que és l’objecte de l’esperança religiosa, l’escatologia ha estat configurada entorn de la renovació miraculosa del món Zaratustra, del regne messiànic judaisme, de la vinguda del regne de Déu cristianisme o del paradís islam Generalment hom n'estableix, com a moment previ, un judici final, que decideix la retribució definitiva dels homes segons llurs obres Això comporta també, a vegades, la divisió del més enllà en dos àmbits cel i infern En l’Antic Testament l’escatologia es refereix als esdeveniments darrers que el Déu de la Promesa anuncia al Poble d’Israel per a la fi…

El 1632 fou nomenat bisbe de Barcelona Com a tal, convocà i presidí els sínodes del 1634, 1635, 1636 i 1638 Davant les violències i els sacrilegis comesos per les tropes castellanes al Principat, féu instruir procés als responsables i n'excomunicà els caps militars En esclatar la revolta del Corpus de Sang 1640, juntament amb els bisbes de Vic i d’Urgell, pogué evitar que fos cremat el palau del lloctinent, comte de Santa Coloma, però fou del parer que aquest no havia de fugir davant la insurrecció Assassinat aquest i mort el duc de Cardona, successor seu, el govern de Madrid el nomenà…