Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
Roscelin
Cristianisme
Escolàstic francès.
Canonge, professà a Compiègne, Loches —on fou mestre d’Abelard—, Besançon i Tours, i, segons testimonis de l’època, fou l’iniciador del nominalisme en reduir els universals a flatus vocis , signes verbals arbitràriament establerts per a referir-se a una pluralitat d’individus semblants L’aplicació d’aquesta doctrina a l’àmbit del diví el portà a una interpretació triteista de la Trinitat, per la qual hagué de comparèixer al concili de Soissons 1092
marista
Cristianisme
Membre de l’institut de Germans Maristes de l’Ensenyament, congregació de germans de vots simples fundada el 1817 pel sacerdot francès Marcellin Champagnat.
L’institut, aprovat per Pius IX el 1863, té com a finalitat l’educació cristiana de la joventut El 1970 tenia 9 052 religiosos, establerts en 84 estats 858 cases, amb 416 184 alumnes La primera comunitat dels Països Catalans, per on s’introduïren a l’Estat espanyol, fou la de Girona, el 1887 La seva expansió fou molt ràpida Des del 1910 tenen un seminari i casa de fundació a l’antic monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes Tenen actualment cases als Països Catalans, dividides en les províncies de Catalunya i de Llevant
Pere d’Aragó
Cristianisme
Dominicà, missioner.
Hom ignora la seva filiació, però és esmentat com “de nació aragonesa” tenia per amanuense un llec de Tarragona anomenat també Pere Formà part d’una expedició de dominicans tramesa a Armènia en temps del papa Joan XXII, els quals, establerts a Querna, formaren, juntament amb un grup d’armenis, la comunitat dels Germans Unidors Dirigí la traducció a l’armeni de la part tercera i del suplement de la Summa de Tomàs d’Aquino 1347 i d’altres llibres d’Aristòtil, de Porfiri i Gilbert de la Porrée 1344, d’un breviari, d’un sermonari i d’altres llibres per a ús de la comunitat
Guadall
Cristianisme
Bisbe intrús de Vic (972-998).
Era fill de Gotmar i de Garsenda, establerts a Santa Cecília de Voltregà Osona Ocupà violentament la seu de Vic a la mort del bisbe Ató i es féu consagrar pel metropolità d’Auish Gascunya davant Frujà, consagrat pel metropolità de Narbona El papa Joan XV 985-96 l’excomunicà, però ell continuà la usurpació i féu assassinar el bisbe Frujà 996 El nou bisbe de Vic, Arnulf, portà l’afer a un sínode de Roma 998, presidit per Otó III i pel papa Gregori V, on assistiren molts bisbes romans, llombards i alemanys, que el deposaren i degradaren Es conserva la butlla de deposició, en papir,…
Baltasar Calbo
Cristianisme
Eclesiàstic; canonge de San Isidro de Madrid, el 1806 fou bandejat de la cort.
Arribà a València després dels fets del Crit del Palleter , i dirigí una revolta popular contra afrancesats i francesos s’apoderà de la Ciutadella 5 de juny de 1808, on la Junta Suprema havia acollit els francesos establerts a València en foren assassinats dos-cents més cent quaranta-tres el dia 6, davant la plaça de bous Terroritzada, la Junta l’acceptà com a vocal El dia 7, però, en iniciar-se la repressió dels revoltats, fou detingut per les autoritats i traslladat a Palma Mallorca, on el seu nebot Fèlix Merino intentà de provocar una revolta per a salvar-lo Fou condemnat a…
Jacques Bénigne Bossuet
Retòrica
Literatura francesa
Cristianisme
Eclesiàstic, escriptor i orador francès.
Bisbe de Condom, Gascunya 1669-71 i de Meaux 1681-1704, s’encarregà de l’educació del delfí, fill de Lluís XIV 1670-78, i fou membre de l’Académie Française 1671 Intervingué enfront del quietisme de Fénelon Mantingué contactes amb Leibniz i afrontà el jansenisme Entre les seves obres destaquen Exposition de la doctrine de l’Église catholique 1671, Discours sur l’histoire universelle 1681 i Histoire des variations des Églises protestantes 1688 El seu cartesianisme filosòfic apareix en el Traité de la connaissance de Dieu et de soi-même 1670 Fou el teòric de la monarquia absoluta de dret diví…
Antoni Abat

Sant Antoni Abat
Cristianisme
Anacoreta.
Retirat al desert de Nítria vers el 270, la seva fama d’home de pregària, de lluitador contra els dimonis i de guaridor de malalts atragué al seu voltant un gran nombre de deixebles, i així restaren establerts els primers grups d’anacoretes Es dedicà també a la predicació contra els arrians a ciutats com Alexandria La seva biografia, plena de tradicions meravelloses, escrita per Atanasi vers el 360, contribuí molt a difondre el monacat Tant a Orient com a Occident és molt venerat com a sant i la seva festa se celebra amb el nom de sant Antoni Abat A Menorca hom l’invoca com a patró, per tal…
Orígenes
Fragment del comentari d’Orígenes a l’Èxode, provinent d’Urgell (segle IX)
© Fototeca.cat
Filosofia
Literatura
Cristianisme
Exegeta, pensador i escriptor cristià.
És considerat per molts com el de major significació de l’època prenicena o de la patrística en general Deixeble i successor de Climent d’Alexandria en la direcció de l’ escola cristiana d’Alexandria , a causa de dificultats amb el seu bisbe originades per la predicació només era llec quan Orígenes començà a predicar i per l’ordenació presbiteral conferida per altres prelats, s’establí a Cesarea de Palestina, on fundà una nova didascàlia D’ideologia bàsicament neoplatònica era deixeble d’Ammoni Saccas, l’eruditíssim i crític Orígenes aprofità per a la teologia cristiana n’és el primer…
Gaspar Sala i Berart
Historiografia catalana
Literatura
Cristianisme
Escriptor, polític i predicador.
Vida i obra De pares catalans, professà com a augustinià a Saragossa el 1622 Era doctor en teologia 1639 Cap al 1635, si no abans, s’establí a Catalunya, on adquirí ràpidament gran fama com a orador sagrat El 1640 es mostrà contrari a Felip IV de Castella i favorable a la intervenció francesa Durant la revolta del 1640, aprofitant el clima d’exaltació religiosa, esdevingué, amb els seus sermons i els seus escrits abrandats, una figura popular, i potser gaudí d’una certa influència política fou ell qui pronuncià el sermó fúnebre a la mort de Pau Claris Rebé generoses recompenses per la seva…
, ,
jerònim
Cristianisme
Membre de l’orde de Sant Jeroni, fundat el 1373, quan el papa Gregori XI aprovà la modalitat de vida comunitària, sol·licitada per un grup d’eremites castellans, clergues i seglars, establerts a Castañar i després a Villaescusa i a Sant Bartolomé de Lupiana (Castella), considerada la casa mare de l’orde.
Pels mateixos anys 1374 i 1389 altres grups d’eremites es dirigiren al papa, que els autoritzà a ingressar a l’orde i a viure comunitàriament sota el distintiu de frares o ermitans de Sant Jeroni, seguint la regla de sant Agustí, amb un hàbit blanc i terrós Originàriament depenien del bisbe de cada diòcesi, fins que el papa Benet XIII, el 1414, els concedí l’exempció i la facultat de celebrar capítols generals El primer monestir dels Països Catalans s’establí a Sant Jeroni de la Plana de Xàbia el 1374 però, a causa d’una incursió pirata, els seus monjos foren apresats, i, després de redimir-…