Resultats de la cerca
Es mostren 26 resultats
obediència
Religió
Cristianisme
Precepte, instrucció o penitència que el superior imposa a un religiós.
Gregori VIII
Cristianisme
Nom que adoptà Alberto di Morra en esdevenir papa (1187).
Cardenal i legat en diversos països 1155-78, arribà a canceller de Roma, on imposà un cursus especial d’escriptura dit stilus gregorianus Morí 57 dies després d’haver estat elegit papa
Guadamir
Cristianisme
Canonge (945) i després bisbe de Vic (948-57).
Consagrà l’església de Santa Cecília de Montserrat 956 i imposà al seu abat Cesari la subjecció a la seu vigatana Reorganitzà la canònica vigatana i el seu escriptori Demostrà una especial adhesió a la monarquia franca
Joan Hircà I
Història
Cristianisme
Judaisme
Summe sacerdot i príncep dels jueus, fill de Simó Macabeu.
Reconegué la sobirania d’Antíoc VII, però, en morir aquest, amb l’ajut de Roma, prengué Siquem, destruí el temple de Garizim i s’imposà als idumeus, que es judaïtzaren Reeixí a independitzar-se de Síria El succeí el seu fill Aristòbul
clausura
Cristianisme
Institució eclesiàstica que estableix limitacions a l’entrada i sortida de les cases religioses.
El dret vigent parla d’una clausura comuna a totes les cases religioses i, en referir-se als monestirs de monges, distingeix la papal i la constitucional CIC 667 De primer fou un costum de les comunitats religioses El concili II del Laterà 1139 en promulgà les normes i Pius V la imposà com a llei comuna 1566
Sebastián Ramírez de Fuenleal
Història
Cristianisme
Eclesiàstic i administrador castellà.
Inquisidor a Sevilla i oïdor a Granada, el 1524 fou nomenat bisbe de Santo Domingo i president de l’audiència el 1527 Combaté el sistema d' encomiendas i imposà en canvi un tribut També protegí els indis i reorganitzà l’administració local Traslladat a Nova Espanya 1531, fou substituït el 1535 per Antonio de Mendoza Esdevingué bisbe de Tui Galícia des del 1542
Guiu
Cristianisme
Bisbe de Girona (907-941).
D’origen franc, fou educat al palau reial del rei Carles III el Simple, el qual l’imposà com a bisbe de Girona, contra l’habitud de nomenar bisbes gent de la terra Assistiren a la seva consagració l’arquebisbe de Narbona, els bisbes d’Urgell i de Barcelona i el comte Guifré II de Barcelona Refermà l’autoritat franca a Catalunya, sobretot després de la mort de Guifré II
Víctor IV
Cristianisme
Nom de l’antipapaOttaviano di Monticelli (1159-64).
Cardenal 1138 i sovint legat pontifici a Alemanya, sempre favorable al partit germànic, fou elegit com a successor d’Adrià IV, en una elecció tumultuosa, per part de nou cardenals, del prefecte de Roma i dels fautors de Barbaroja, el qual reuní un sínode a Pavia 1160 on imposà Víctor IV com a papa legítim, enfront d' Alexandre III Ambiciós i poc hàbil, aviat perdé la confiança dels prínceps europeus, la majoria dels quals reconegueren Alexandre III en el sínode de Beauvais 1160 Refugiat a Cremona i a Lucca, morí pràcticament abandonat dels seus seguidors
presbiteri
Cristianisme
Conjunt de tots els preveres d’una església presidits pel bisbe.
Les esglésies cristianes del s I eren regides de diferents maneres les judeocristianes, sobretot, continuaren amb el sistema presbiteral propi d’Israel, on els preveres o ancians ancià tenien el govern polític i religiós de les comunitats sanedrí Al s II s’imposà la forma monàrquica el bisbe, per poder atendre les comunitats extraurbanes parròquia, ordenà collaboradors, anomenats també preveres, donant origen al presbiteri diocesà Totalment subordinat a l’episcopat, l’orde dels preveres esdevingué un estament de segon grau El concili II del Vaticà rehabilità, amb nova visió pastoral, el…
vicari de Crist
Cristianisme
Títol que hom atribueix al papa.
En el sínode romà del 495 hom el féu servir per primera vegada com a aclamació dirigida al papa Gelasi I, tot i que aquest títol era atribuït a tot bisbe, tant en aquesta època com en la carolíngia, i encara més tard Com a títol exclusiu del papa s’imposà a partir d’Innocenci III, i esdevingué la fórmula més breu de la nova teologia del primat i del nou programa de Roma envers l’Església i en les relacions amb el poder temporal per això fou un dels títols més durament censurats pels corrents gallicanistes i episcopalians