Resultats de la cerca

Fill d’un valencià, fou artífex de la independència del seu país A setze anys fou condemnat a sis anys de presidi, que li foren commutats per l’exili a Espanya, on estudià lletres i dret i escriví texts polítics Viatjà per Europa i Amèrica en el curs de diversos exilis i deportacions fundà la “Revista Venezolana” i dirigí “Patria”, de Nova York Representà consularment l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai a Nova York, ciutat des de la qual preparà activament la insurrecció cubana Redactà amb Máximo Gómez les Bases del partido revolucionario cubano Participà en el desembarcament…

Fill de Felicíssim Llorente i Ferrando, advocat i regidor de València Llicenciat en dret 1858, Josep Campo i Pérez li encarregà la direcció del seu diari La Opinión , que, adquirit per Llorente 1866, es transformà en Las Provincias , que ell dirigí, pràcticament fins el 1904 i oficialment fins a la seva mort Al diari redactà nombrosos articles de política espanyola i comentaris sobre història, literatura i art Conservador, fou diputat a corts 1891, 1899, senador elegit 1896 i dues vegades cap del partit a la província de València Fou un dels suports principals de l’escissió de Francisco…

Collaborà a Gent Nova i Cultura de Badalona, L’Avenir d’Arenys de Mar, D’Ací i d’Allà , etc És autor de l’estudi Jacinto Verdaguer 1917, i de llibres de poesies En inquietud , 1907 Salabror , 1908 Nous versos del mar , 1910 Una vela que passa , 1922 Traduí al català Virgili, Petrarca i Carducci

Fou un dels fundadors del Centre Català Collaborà en els diaris “El Diluvio”, de Barcelona, i “Las Circunstancias”, de Reus Publicà aplecs de versos, com Regional 1888, i de prosa, com Divagacions Deixà també obres teatrals, com L’as d’oros 1881, Justícia catalana , en collaboració amb RArús i Arderiu 1887, la sarsuela El rei de la broma 1881, amb música de FGiralt i una traducció d' Àiax de Sòfocles al català Es casà amb l’escriptora Carme Karr

Redactat en castellà, publicà versos i notes satíriques en català Full solt des del 13 de febrer de 1842, encetà numeració el 29 de juny del mateix any, després de diferents suspensions Animat pels polítics moderats, procurà desprestigiar els progressistes i collaborà en l’alçament armat de Barcelona contra Espartero Després, ja sense l’ajut dels moderats, sortí com a diari del 20 de febrer al 25 de maig de 1843 Intentà, sense èxit, captar la massa treballadora Practicà un periodisme de crítica, que arribà fins a l’insult i la calúmnia

Es doctorà en medicina i exercí la professió a la Bisbal i, a partir del 1897, a Barcelona Fou fundador del setmanari La Llar  1874, collaborador de La Renaixença , Lo Gai Saber  i Revista de Gerona , i director al començament de La Illustració Catalana Les seves vastes lectures, reflectides en els autors que traduí entre d’altres, Dante, Musset, Hugo, Heredia, D’Annunzio i Sully-Prudhon, deixaren petja en una obra poètica, recollida regularment en volum Breviari d’amor , 1885, reed 1904 Idilli , 1884 Quatre versos , 1892 Poesies completes , 1906, reed 1917, i In memoriam…

Es llicencià en dret, carrera que no exercí, a Barcelona El 1883 participà per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona, dels quals fou mestre en gai saber 1893 i president 1932 Fidel a la convenció jocfloralesca, publicà Espurnes Poesies 1886, Llibre de versos 1905, De tot temps Poesies 1918, Corrandes 1880-1924 1924 i Ponentines 1925 Va escriure peces teatrals discretes, entre les quals cal destacar Lo sometent de Girona 1895 i La farola 1925 Participà com a actor en les estrenes de Galla Placídia i Judit de Welp , de Guimerà, exercí la crítica teatral a La Renaixença i feu campanya al…

La Veu , nom amb el qual era conegut popularment, nasqué, però, com a setmanari literari i polític l’11 de gener de 1891, fundat per Narcís Verdaguer i Callís , Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell i Bancells El 1899 es convertí en diari, eminentment polític, defensor del programa de la Lliga Regionalista, i n'assumí la direcció Enric Prat de la Riba i Sarrà A causa d’un article editorial, signat pel director, el diari fou suspès maig del 1900 — març del 1901 Sortí, però, sota els títols de La Creu de Catalunya i Diari de Catalunya Pel març del 1902, a causa d’un article, reproduït a L’…

De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf Becat, estudià a l’Escola Oficial de Periodisme Des del 1949 treballà al diari Las Provincias de València, i en fou redactor en cap des del 1958 fins al 1978 Poeta extraordinàriament prolífic i d’edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d’un corpus que ell mateix anomenava “els manuscrits de Burjassot”, de difícil datació a causa d’un continuat procés de reelaboració Altres sèries en què aplegà alguns dels seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià , del qual publicà fragments a…

Vida i obra Feu estudis de lletres i després de dret, que abandonà per dedicar-se al periodisme i a la política, en les files del republicanisme federal Actiu catalanista des de molt jove, inicià la seva trajectòria com a periodista dins el moviment de la Renaixença, i es vinculà sobretot a les iniciatives de Francesc Pelai Briz fou redactor dels primers anys del Calendari Català 1867 i 1868 i secretari de redacció de la primera època de Lo Gai Saber  1868-69, en què, a més, feu collaboracions literàries remarcables hi traduí Lo cíclop d’Eurípides i Calendau de Mistral També collaborà, entre…