Resultats de la cerca

Després d’estudis inacabats de filosofia i arquitectura, treballà en ocupacions diverses i, finalment, seguí cursos de cinematografia a l’Escola d’Arts Escèniques de Praga Autora de diversos curtmetratges, esdevingué un dels màxims valors del nou cinema txec dels anys seixanta, juntament amb Miloš Forman i Jiri Menzel El seu primer llargmetratge fou  O necem jiném ‘Dues vides’, 1963, al qual seguí  Sedmikrásky ‘Les margarides’, 1966, un cant a la llibertat que és considerat la seva obra principal, prohibit durant més d’un any a l’antiga Txecoslovàquia Després d’ Ovoce stromu…

Iniciat en el teatre, es donà a conèixer el 1956 amb la pellícula Et Dieu créa la femme , de Roger Vadim, i més tard amb Les liaisons dangereuses 1960, del mateix director, bé que Il sorpasso 1962, de Dino Risi, representà la consolidació de la seva fama internacional El 1968 fou premiat a Berlín per L’homme qui ment , d’Alain Robbe-Grillet, i l’any següent ho fou a Canes per Z , de Costa-Gavras Altres films seus són Un homme et une femme 1966, de Claude Lelouch Il grande silenzio  1968, de Sergio Corbucci Ma nuit chez Maud 1969, d’Éric Rohmer Il conformista 1970, de Bernardo…

En la seva joventut estudià lletres a la Universitat de Varsòvia i es graduà 1962 en direcció de cinema a l’Acadèmia de Cinema de la seva ciutat Autor dels guions d’ Andrzej Wajda  Niewinni czarodzieje ‘Fetillers innocents’,1960, en el qual també actuà i de Roman Polański  Nóż w wodzie ‘El ganivet  en l’aigua’, 1962, després d’alguns curts debutà amb  Rysopis ‘Senyes particulars cap’, 1964, al qual seguiren Walkower ‘El fàcil triomf’, 1965 i Bariera ‘La barrera’, 1966 El 1967 la censura li prohibí estrenar Rece do góry ‘Mans enlaire’, motiu pel qual abandonà Polònia aquest film no fou…

A causa de la persecució política a què era sotmès el seu pare, als 19 anys anà a París, on estudià mentre treballava per mantenir-se Inscrit a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques IDHEC, fou ajudant de Jacques Demy i René Clément Es convertí aviat en el màxim exponent del cinema polític dels anys seixanta amb Z 1968, sobre la dictadura grega, film que fou seguit per L’aveu 1970, una denúncia de l’estalinisme, État de siège 1972, sobre la situació uruguaiana, i Section spéciale 1975, sobre els tribunals de Vichy, pel qual rebé el premi al millor director a Canes Després d’una…

Vida Enginyer industrial 1965, fou membre del Cineclub Enginyers i cursà estudis de direcció a l’Escola de Cinema de Lód´z Polònia 1965-66 Al final de la dècada del 1960 collaborà com a fotògraf en les revistes "Siglo XX", "Destino", "Triunfo", "Serra d’Or" i "Imagen y Sonido" Participà en la creació del Collectiu de Cinema, vinculat al PSUC, i feu de director de fotografia de films de Josep Maria Vallès, Llorenç Soler, Antonio Maenza, Carles Duran, Antonio Gasset, Francesc Bellmunt, Joaquim Jordà, Jacinto Esteva i de la major part de la filmografia de Pere Portabella, que li produí el seu…

Fill d’un diplomàtic republicà i net d’ Antoni Maura i Montaner , s’exilià a França el 1939 Participà en la Resistència francesa i fou deportat al camp de concentració de Buchenwald Militant del Partido Comunista de España , fou membre del comitè central 1954 i es traslladà clandestinament a Madrid per coordinar el treball polític del partit Amb Fernando Claudín , protagonitzà un enfrontament amb la línia política mantinguda per la direcció del partit, que es liquidà amb l’expulsió dels dissidents 1964, procés que ell mateix explicà en la seva obra Autobiografía de Federico Sánchez 1977,…

Vida Professor mercantil El 1947 debutà com a guionista, contractat per l’Emisora Films d’Ignasi F Iquino, tasca que desenvolupà parallelament a la seva trajectòria com a director, tant en films propis com aliens El ángel gris 1947 i El tambor del Bruch 1947-48, ambdós d’Iquino Apartado de Correos 1001 1950, Juli Salvador Tarde de toros 1955, Ladislao Vajda, La ferida lluminosa La herida luminosa , 1956, Tulio Demicheli i Pacto de silencio 1963, Antonio Román El 1955 dirigí el seu primer film, Nunca es demasiado tarde , un apreciable policíac, al qual seguí La cárcel de cristal…

El 1910 el serbi Ilija Stanojević filmà Karadjorje , la primera pellícula argumental, a la qual seguí Matija Gubec 1919 Després de la Segona Guerra Mundial, la implantació d’un règim socialista comportà la nacionalització de la producció cinematogràfica i l’establiment d’unes directrius estètiques i ideològiques inspirades en el model soviètic, que alhora convivien amb el rerefons cultural de les diverses nacions que componien la República serbis, croats i eslovens, bàsicament Foren fundades l’Empresa Cinematogràfica Estatal de Iugoslàvia Federal, l’Escola Superior de Cinematografia i la…

Amb les primeres projeccions dels gemans Lumière al Salon Indien del Grand Café 1895 nasqué el cinema a França a la cambra documentalista dels Lumière i de llurs imitadors seguí la fantasia desbordant de Georges Méliès Si el capdavanter de la indústria cinematogràfica Charles Pathé donà a conèixer Ferdinand Zecca amb el seu realisme truculent, el seu competidor Léon Gaumont difongué l’obra de Louis Feuillade i tota una producció de films seriats d’un gran èxit popular, alhora que el film d’art , teatralitzat i limitat, restava marginat Parallelament sorgí un cinema còmic francès, la màxima…

Cinema nord-americà Premis cinematogràfics 2013 El cinema sempre ha estat un bon termòmetre per a analitzar l’estat d’ànim de la societat i la política nord-americanes En aquest sentit va ser significatiu que l’edició del 2013 de la cerimònia dels Oscar enfrontés dues pellícules inspirades en la política exterior dels Estats Units a l’Orient Mitjà I no va ser menys significatiu que l’Acadèmia preferís guardonar una visió més heroica, positiva i patriòtica – Argo , de Ben Affleck, inspirada en el rescat dels ostatges nord-americans a l’Iran el 1980– que una de més fosca, desencisada i…