Resultats de la cerca

Començà a estudiar dret a Sant Sebastià, on participà en la fundació del Teatro Español Universitario TEU Abandonà la carrera i es traslladà a Madrid per dedicar-se a la interpretació i debutà en el cinema el 1962 Molt popular gràcies als papers còmics que interpretà en nombroses comèdies cinematogràfiques, donà lloc a un estil humorístic propi batejat com a landisme Des del final dels anys setanta, però, li fou reconegut el seu gran talent gràcies a la seva participació en films de més entitat Hom pot destacar de la seva filmografia en total més de 140 pellícules, El verdugo 1963 de LG…

D’una gran ductilitat interpretativa, fou premiat als festivals de Berlín i de Venècia 1956 i 1962 per Trapeze i per Birdman of Alcatraz El 1960 obtingué l’Oscar al millor actor per Elmer Gantry Altres films seus són The Killers 1946, Criss-Cross 1949, Apache 1953, Il Gattopardo 1963, The Swimmer 1965, The Professionals 1966, Gruppo di famiglia in un interno 1975, Novecento 1975, Atlantic City 1980, La pelle 1981, The Osterman Weekend 1983, Tough Guys 1986, Rocket Gibraltar 1988, Field of Dreams 1989, etc

Vida Format musicalment amb el seu pare, Joan Lamote de Grignon i Bocquet , des de la infantesa continuà la seva formació al Conservatori del Liceu, on estudià violoncel amb J Raventós i B Gálvez, i piano amb JB Pellicer i Frank Marshall Des de molt jove exercí com a violoncellista a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i a l’Orquestra Simfònica de Barcelona A la Banda Municipal de Barcelona, reorganitzada pel seu pare des del 1914, hi obtingué una plaça de percussió i teclat el 1926, i el 1932 guanyà per oposició el càrrec de sotsdirector El 1931 es feu càrrec de l’Orquestra…

El 1960 realitzà el seu primer film Les dents du singe , amb els malalts d’una clínica psiquiàtrica Amb Les temps morts 1964 inicià una reeixida collaboració amb Roland Topor que culminà amb Les escargots 1965 i amb el seu primer llargmetratge La planète sauvage 1973 Amb el dibuixant i guionista Moebius creà la pellícula  Les maîtres du temps 1981 i  Gandahar 1987

Pioner de la jove cinematografia algeriana i director dels noticiaris oficials, ha dirigit Le vent des Aurès 1965, Hassan Terro 1967, Décembre 1972 i Chronique des années de braise 1975, que obtingué la Palma d’Or al festival de Canes

Inicià la seva carrera cinematogràfica el 1943 Considerat el més occidentalitzat dels cineastes japonesos, el seu cinema combina les referències al món feudal japonès, una posada en escena acurada i de gran espectacularitat i la recreació d’alguns clàssics europeus, com ara FDostojevskij i W Shakespeare El seu reconeixement internacional s’inicià amb Rashō-mon 1950, premi al festival de Venècia, al qual seguiren Hakuchi ‘L’idiota’, 1951, Ikiru ‘Viure’, 1952, Shichinin no samurai ‘Els set samurais’, 1954, premiat també a Venècia, Donzoko ‘Els baixos fons’, 1958, Kakushi Toride no san Akunin ‘…

Preocupat pel muntatge cinematogràfic, la seva obra és una constant recerca i experimentació de noves formes de llenguatge, dins gèneres diversos Dirigí  Nakrasnom fronte ‘En el front roig’, 1920, Luc smerti ‘El raig de la mort’, 1925 i Sibiriaki ‘Els siberians’, 1940

Inconformista i d’un profund sentit social, cercà d’arribar fins a l’interior dels fets i dels personatges amb un llenguatge directe, incisiu i violent Alguns dels seus films són Paths of Glory 1958, Spartacus 1960, Lolita 1962, Dr Strangelove 1964, 2001, a Space Odissey 1965-67, A Clockwork Orange 1972, Barry Lyndon 1975, The Shining 1980, Full Metal Jacket 1987 i Eyes Wide Shut 1999, estrenada pòstumament L’any 1997 fou premiat en el festival de Venècia per la seva carrera com a director

Productor de films realitzats per Fleischer, Robson, Zinnemann i altres, posteriorment dirigí films sobre temes polèmics The Defiant Ones 1958, On the Beach 1959, Judgement at Nuremberg 1961, It's a Mad Mad Mad Mad World 1963, Guess Who's Coming to Dinner 1966, Oklahoma Crude 1972, The Runner Stumbles 1979, etc

Amb l’aparició del cinema sonor passà del cinema experimental i avantguardista Novyj Vavilon, 'Nova Babilònia’, 1929 que havia realitzat fins aquell moment al més pur realisme socialista, amb la trilogia sobre la vida de l’obrer Màxim Junost’ Maksima ‘La joventut de Màxim’, 1935, Vozvraščenie Maksima ‘El retorn de Màxim’, 1937 i Vyborgskaja storona ‘El barri de Vyborg’, 1939 Separat de Leonid Trauberg, fins aquell moment lligat a la seva obra, realitzà Pigorov 1948, Don Kikhot ‘Don Quixot’, 1956 i Hamlet 1964