Resultats de la cerca

Tingué com a objectiu oferir al jovent una formació cultural i artística alternativa Estructurada en diverses seccions, l’Aula de Cinema tingué com a responsables Pere Balañà i Jordi Cadena, amb els quals collaboraren Tomàs Pladevall, Josep Maria Forn, Josep Anton Pérez i Giner, Ricard Albiñana, Domènec Font, Joan Lorente o Alfons Garcia i Seguí Produïren alguns curts malgrat l’alt nombre d’alumnes matriculats i l’elevat cost del material que calia comprar o llogar També s’hi impartiren seminaris, hi assistiren cineastes que presentaven els seus films i s’hi reté un homenatge a…

Curtmetratges com Doña Lupe 1985 i Geometría 1987 ja evidenciaven la seva predilecció pel gènere terrorífic i fantàstic, en el qual enquadrà el seu primer llargmetratge, el celebrat Cronos 1993 El seu èxit li obrí les portes de Hollywood, on, sempre dins el gènere fantàstic, ha dirigit Mimic 1997, Blade II 2002, Hellboy 2004 i la seva seqüela Hellboy II The Golden Army 2008, pellícules caracteritzades per una estètica fosca i carregada A l’Estat espanyol rodà El espinazo del diablo 2001, una història de fantasmes ambientada a la Guerra Civil Espanyola, amb producció de Pedro Almodóvar El…

Vida A dotze anys ingressà com a aprenent en una sucursal de la Pathé Frères a Barcelona i a quinze rodà alguns reportatges i documentals Hi ocupà diversos càrrecs fou oficial d’operador 1916 i realitzà una cinta sobre uns greus esdeveniments que succeïren a Sabadell fou programista 1921, i anà a Palma com a programador en cap 1922 Continuà rodant reportatges d’actualitat, com ara Homenaje a Blasco Ibáñez 1922, per a la Gaumont Fou nomenat cap de la sucursal de la distribuïdora Julio César a València 1923, ciutat on filmà documentals, feu de director de fotografia Valencia, protectora de la…

Vida Després d’estudiar belles arts a la Universistat de Barcelona i de diverses feines artístiques, el 1986 començà com a escenògraf teatral Entrà al món del cinema com a ajudant de decoració en Laura a la ciutat dels sants 1986, Gonzalo Herralde i feu el salt a la direcció artística i al disseny de producció amb Una ombra al jardí 1988, Antonio Chavarrías Rebé sengles premis de Cinematografia de la Generalitat a la millor direcció artística el 1992 i el 1994 per La banyera 1989 i Els de davant 1993, ambdós de Jesús Garay Ha treballat també per a la televisió en les sèries Un…

De formació artística, triomfà als festivals de Venècia, amb Ivanovo destvo ‘La infantesa d’Ivan’, 1962, i de Canes, amb Andrej Rubl’ov 1969, i es convertí en un dels millors cineastes soviètics contemporanis El seu lirisme intellectualitzat i crític prosseguí amb Solaris 1972, Zerkalo ‘El mirall’, 1975, Stalker 1979 i Offert ‘El sacrifici’, 1986

A dinou anys fou coprotagonista amb Marlon Brando de Last Tango in Paris , de Bernardo Bertolucci , pellícula que li donà una gran projecció, però que també s’interposà en la seva carrera artística De l’escassa fimografia posterior hom pot esmentar The Passenger 1975, de Michelangelo Antonioni,  La dérobade 1979, de Daniel Duval, i Merry-Go-Round 1981, de Jacques Rivette

Vida Estudià disseny d’interiors a l’Escola Massana de Barcelona fins el 1978, any en què entrà al món del cinema com a ajudant de direcció El 1984 realitzà els curts To Choose i Vidres , i dos anys després feu de meritori en La veritat oculta 1986-87, Carles Benpar, i acabà assumint la direcció artística de "És quan dormo que hi veig clar" Homenatge a J V Foix 1986-88, Jordi Cadena, El vent de l’illa 1987, Gerard Gormezano Blue Gin 1987, Santiago Lapeira i Rateta, rateta 1989, Francesc Bellmunt Compaginà aquesta tasca amb feines publicitàries i el 1990 fundà a Madrid i amb Pilar…

Estudià dret i arquitectura A París entrà en contacte amb l’avantguarda artística dels anys vint En 1939-49 residí a Anglaterra, on dirigí documentals i curtmetratges entre els quals destaquen Pett and Pott 1934 i Coal Face 1936 Novament a París, fundà la productora Vera Cruz 1949 Posteriorment residí a Àustria, on adaptà al cinema l’obra de Brecht Herr Puntila und sein Knecht Matti 1956 i tornà al Brasil, on es convertí en un dels inspiradors del “nou cinema” brasiler

Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Ricard Bofill Barcelona GUIÓ José Agustín Goytisolo, Salvador Clotas FOTOGRAFIA Joan Amorós color, normal MUNTATGE Maricel SO Jordi Sangenís INTERPRETACIÓ Serena Vergano, Modesto Fernández, Marcelo Rubal, JLuis Argüello, Jesús Sastre Sinopsi Assaig fílmic que, en paraules de Bofill, es plantejà com una reflexió adjacent "sobre la fràgil línia divisòria que separa la creativitat de la follia" Producció La incursió més rellevant de R Bofill en la realització cinematogràfica fou aquest únic llarg signat collectivament pel Departament de Recerca del Taller d’…

Futbolista i periodista, debutà en el cinema amb Riso amaro 1949 i prosseguí amb una sèrie de films neorealistes que el consagraren definitivament, bé que la seva interpretació artística fou una mica irregular Cal recordar la seva actuació a les pellícules Il camino della speranza 1950, Roma ore 11 1952, Thérèse Raquin 1953, La ciociara 1960, Phaedra 1961, Vu du pont 1962, The Cardinal 1963, Nevada Smith 1966, The Kremlin Letter 1970, The Greek Tycoon 1977 i The Godfather Part III 1990 Treballà també per a la televisió