Resultats de la cerca

Estudià dret i arquitectura A París entrà en contacte amb l’avantguarda artística dels anys vint En 1939-49 residí a Anglaterra, on dirigí documentals i curtmetratges entre els quals destaquen Pett and Pott 1934 i Coal Face 1936 Novament a París, fundà la productora Vera Cruz 1949 Posteriorment residí a Àustria, on adaptà al cinema l’obra de Brecht Herr Puntila und sein Knecht Matti 1956 i tornà al Brasil, on es convertí en un dels inspiradors del “nou cinema” brasiler

Graduat en enginyeria per la Universitat de Yale, fundà una empresa d’electrònica i posteriorment treballà en publicitat El 1957 rodà Daybreak Express , el seu primer curtmetratge documental, gènere del qual es convertí en un dels definidors, especialment en el vessant dels reportatges sobre estrelles i festivals de rock De la seixantena llarga de les seves produccions sobresurten Dont Look Back 1967, sobre la gira de Bob Dylan a la Gran Bretanya  Monterey Pop 1968, sobre el macroconcert celebrat en aquesta ciutat  The War Room 1993, crònica de la campanya electoral de Bill Clinton  Only the…

Adscrit al moviment del Cinema Novo , per al qual redactà el manifest teòric A estética da fame El seu inconformisme el portà a produir un cinema original, basat en l’estètica de la violència i que reflecteix la problemàtica del seu país L’any 1969 fou premiat en el festival de Canes per Antonio das Mortes 1968 D’altres films seus són Barravento 1962, Terra em transe 1966, Cabezas cortadas 1970, Historia do Brasil 1973 i A idade da terra 1980

El 1896 nasqué el cinema a Portugal amb els documentals de Paz dos Reis El 1910 fou realitzat Os crimes de Diego Alves de Jo|o Tavares Fins al cinema sonor hom pot destacar solament les produccions de José Leit|o de Barros Nazaré, praia de pescadores , 1928, i A Severa , 1931 i de Manuel de Oliveira Douro, faina fluvial , 1930, i Benilde ou a virgem m|e , 1974 Cap als anys seixanta sorgeix una nova generació de joves realitzadors, dels quals cal destacar Manuel Guimar|es Vidas sem rumo , 1956, i Cântico final , 1975 Paulo Rocha Mudar de vida , 1966 Carlos Vilardebò As ilhas encantadas ,…

Els seus antecedents són l’obra crítica d’Alex Viany, pròxima al neorealisme, i els films de Nelson Pereira dos Santos Definit teòricament pel manifest A estética da fome de Glauber Rocha com un cinema del Tercer Món, popular, revolucionari, que adopta postures radicals i anticolonials Els autors més importants del moviment han estat G Rocha, Nelson Pereira dos Santos , Roberto Santos i Rui Guerra, entre d’altres

Membre destacat del Cinema Novo amb Ganga Zumba 1962 i Os heredeiros 1969, els seus films posteriors han mantingut un cert grau d’interès Xica da Silva 1977, Chuvas de verão 1978 i Bye Bye Brasil 1980 També dirigí  Quilombo 1984, Um trem para as estrelas 1987, Dias melhores virao 1989, Veja esta cançao 1994, Tieta do Agreste 1996, Orfeu 1999, Deus é brasileiro 2002 i O Grande Circo Místico 2018

Estudià teatre i el 1951 es diplomà per l’Acadèmia d’Art Dramàtic de Roma El mateix any fundà un grup teatral, per al qual escriví diverses peces, i amb el qual feu gires per Europa Retornà a Roma després de treballar en diversos vessants del món de l’espectacle, fins el 1963, que fou ajudant de Federico Fellini en Otto e mezzo i rodà el seu primer film,  I basilischi 1963, de temàtica social i amb un fort component feminista, recurrent en la major part de la seva producció posterior  Questa volta parliamo di uomini 1965, Mimì metallurgico ferito nell’onore 1971, Film d’amore e d’anarchia…

Mentre estudiava cinema a la Universitat de Nova York, realitzà el migmetratge Joe’s Bed-Stuy Barbershop We Cut Heads 1983, amb el qual aconseguí un cert renom Posteriorment s’erigí en capdavanter de la denúncia de les confrontacions racials empresa per una nova generació de cineastes negres De la seva nombrosa filmografia es poden esmentar, entre d’altres  She’s Gotta Have It 1986, School Daze 1988, Do the Right Thing 1989, Mo’Better Blues 1990, Jungle Fever 1991,  Malcolm X 1992, biografia del líder afroamericà, Crooklyn 1993, Clockers 1995, un episodi de Lumière & Co 1995…

Conreà sobretot la narració A cena col commendatore 1950, I racconti, 1927-1946 1961, i la novella America, primo amore 1935, La verità sul caso Motta 1941, Lettere da Capri 1954, Il vero Silvestri 1957, Le due città 1964, L’attore 1970, 55 novelle per l’inverno 1971, Lo smeraldo 1974, La sposa americana 1978, L’incendio 1981 i El Paseo de Gracia 1987 Ha dirigit, entre altres, els films Piccolo mondo antico 1940, Malombra 1942, La provinciale 1952 i, en collaboració amb CZavattini, Viaggio nella valle del Po 1957-58 per a la televisió

Vida A set anys començà a actuar sobre els escenaris a la seva ciutat, afició que el portà a graduar-se a l’Institut del Teatre de Barcelona en cursos d’interpretació i dansa El 1976 fundà el Teatre Metropolità de Barcelona TMB al costat de Iago Pericot, una plataforma de teatre experimental que funcionà fins el 1984 Molt aviat destacà en papers televisius i amb la peça L’àliga de dos caps , muntada al Centre Dramàtic de Barcelona, el mateix any en què debutà en el cinema amb La ràdio folla 1985, Francesc Bellmunt, premi de Cinematografia de la Generalitat 1986 al millor actor També rebé…