Resultats de la cerca

Després d’exercir el periodisme literari i televisiu, emprengué en collaboració amb el seu company Gerhard-Scheumann la realització de documentals cinematogràfics Han denunciat l’imperialisme al Congo — Der lachende Mann ‘L’home que riu’, 1966, al Vietnam — Piloten im Pyjama 1968, Ich bereue aufrichtig ‘Me'n penedeixo sincerament’, 1977, Die eiserne Festung ‘La fortalesa de ferro’, 1977 i a Xile La guerra de los momios 1974, Yo he sido, yo soy, yo seré 1974, El golpe blanco 1975, Más fuerte que el fuego 1978 i Los muertos no callan 1978

Després d’una etapa dedicada a exercir de novellista, faceta en què aconseguí notables èxits, debutà en el cinema amb Danny Boy 1982 i arribà a ser reconegut per The Company of Wolves 1984 i Mona Lisa 1986 Entrà al cinema nord-americà amb una versió de We're no Angels que s’anomenà High spirits 1989 Tornà a Irlanda i hi rodà The Miracle 1991 i The Crying Game 1992, nominada a l’Oscar Novament als EUA, dirigí Interview with the Vampire 1994 i, de retorn al seu país, Michael Collins 1996, biografia del líder independentista irlandès, que obtingué el Lleó d’Or a Venècia…

Fill del productor Salvatore Argento, accedí a escriure guions per a pellícules després d’exercir de crític així, fou un dels guionistes del western de Sergio Leone C'era una volta il West 1968 L’èxit d’alguns dels seus guions li facilità el pas a la realització, en què s’especialitzà en pellícules de terror de posada en escena barroca, com ara L’ucello dalle piume di cristallo 1970, Il gatto a nove code 1971, Quattro mosche di velluto grigio 1971, Profondo rosso 1975, Suspiria 1977, Inferno 1980, Tenebre 1982, Phenomena 1985, Opera 1987, Trauma 1993, La sindrome di Stendhal 1996…

Llicenciat en dret Començà a exercir la crítica el 1936 en “Información Cinematográfica” Redactor de l' Enciclopedia dello Spettacolo Ha tingut una intensa activitat dins el cineclub, i propulsà els primers cinefòrums catalans, els anys quaranta Ha exercit la crítica cinematogràfica en la premsa i la televisió Ha realitzat films, com Linterna mágica premiat a la UNICA, Si la Rambla pudiese hablar 1954 i la sèrie sobre artistes Josep M de Sucre 1964, premiat a Salerno, El mundo de Fructuoso Gelabert 1968, premiat a Bilbao, la versió catalana del qual rebé el Premi de…

Vida El 1947 s’inicià en el cinema professional com a segon operador i més endavant com a director de fotografia, i participà en el rodatge d’una ingent quantitat de films comercials, industrials, documentals i publicitaris a Barcelona i Madrid Després muntà la productora de cinema industrial Cinetti 1969 a l’edifici dels estudis Kinefon, la qual s’erigí en una de les més actives i solvents del sector, durant els anys en què Barcelona fou la capital de la publicitat cinematogràfica a l’Estat espanyol, si bé el 1985 es veié obligat a tancar-la Tot seguit abandonà el cinema després de quaranta…

Graduat en arquitectura 1933, les dificultats per a exercir a causa de la depressió dels anys trenta el portaren a la indústria cinematogràfica, en la qual s’inicià com a actor en petits papers secundaris, i aviat passà a la direcció d’art Treballà successivament per a Cecil B de Mille i Fritz Lang , entre d’altres, però fou sobretot amb Alfred Hitchcock , amb el qual collaborà per primer cop a Saboteur 1942, que adquirí renom Després d’una interrupció de tres anys en ser mobilitzat com a fotògraf militar a la Segona Guerra Mundial, tingué un paper clau en alguns dels films més…

Vida Fill del poeta i dramaturg Eduard Marquina i Angulo, i cunyat i oncle dels compositors Ernesto i Cristóbal Halffter, respectivament Estudià enginyeria industrial i després es traslladà als estudis Tobis França i als UFA Alemanya amb l’objectiu d’especialitzar-se com a tècnic de so Començà a exercir l’ofici el 1934 als estudis CEA de Madrid fundats pel seu pare i altres com a sotsdirector tècnic L’any següent fou contractat per Luis Buñuel, el qual supervisà el seu debut com a director a Don Quintín el Amargao En solitari feu el musical El bailarín y el trabajador 1936,…

Vida El 1928 començà a collaborar com a crític cinematogràfic a "El Mundo Deportivo" També escriví al diari "La Humanitat" i en les especialitzades "Ràdio Barcelona" 1924-38, "Popular Film" 1926-37, "Films Selectos" 1930-37, "Cine-Art" 1933-35 i "Actualidades Paramount" 1935-36, a més d’exercir com a cap de publicitat de la Gaumont, el cinema Fantasio i la Internacional Films de Lluís Cabezas El 1930 fundà la revista "El Clarín Cinematográfico", que no durà gaire també fou sotsdirector de "Cine Mundo" 1952-61 i enviat especial d’"El Noticiero Universal" i "Fotogramas" D’altra…

Estudià Ciències de la Comunicació i, després d'un temps d'exercir de periodista, es graduà a l'escola de cinema d'Hèctor Faver de Barcelona Després de guanyar-se un prestigi entre els aficionats al cinema fantàstic amb els curtmetratges Alicia 1994, premiada al Festival de Sitges i Días sin luz 1995, debutà en el llargmetratge amb Els sense nom 1999, una història de terror i intriga que el projectà internacionalment Des d’aleshores ha dirigit les pellícules de gènere fantàstic amb repartiment internacional Darkness 2002, Fragile 2005 i Rec 2007, que fou reconeguda amb diversos…

Dibuixant i grafista, després de dirigir l’escenografia d’ Una mujer en un taxi 1944, Joan Josep Fogués, Ignasi F Iquino el contractà el 1950 per a exercir d’escenògraf als seus estudis amb obres com Almas en peligro 1951, Antonio Santillán El sistema Pelegrín 1951, El Judes 1952 i Buen viaje, Pablo 1959, tots tres d’Iquino i La canción del penal / Un balle suffit 1954, Jean Sacha i Joan Lladó El mateix Iquino li facilità el salt a la direcció amb La montaña sin ley 1953 i el documental Barcelona gran ciudad 1954, seguits de Sitiados en la ciudad 1955 i les comèdies Botón de…