Resultats de la cerca

Hom els classifica en salurètics majors , que provoquen una excreció important de sodi mercurials, tiazides, derivats dels àcids antranílic i fenoxiacètic, i salurètics menors , com els inhibidors de l’anhidrasa carbònica, acidificants, xantines, osmòtics i antagonistes hormonals

Existeixen tres tipus d’anorèctics els que actuen com a inhibidors vagals antropina i derivats, els que actuen com a estimulants centrals amfetamines i derivats, o bé els que produeixen una sensació de plenitud a l’estómac i aporten el mínim de calories i principis immediats necessaris

Són emprats en els processos amb pressió arterial alta i són també anomenats drogues antihipertensives Pertanyen a diferents grups terapèutics els més emprats en medicina són els blocadors α i β-adrenèrgics, els vasodilatadors, els diürètics, les substàncies que interfereixen el sistema renina-angiotensina, i els inhibidors enzimàtics

Actualment hom distingeix diverses classes de diürètics els diürètics osmòtics , com el manitol, els quals, pel fenomen de l’osmosi, actuen com a soluts que en grans quantitats provoquen un augment de l’aportació d’aigua al ronyó, i són emprats en el xoc i en les intoxicacions per a provocar una diüresi forçada els derivats de la purina teofillina, la més eficaç, teobromina i cafeïna, que augmenten la filtració glomerular i disminueixen la reabsorció tubular els diürètics mercurials , que actuen a nivell del túbul proximal, on impedeixen la reabsorció del sodi, i són administrats…

Actua mitjançant un mecanisme inhibidor de la síntesi de prostaglandines Eficaç en les formes inflamatòries i degeneratives de les malalties reumàtiques, en les crisis de gota i en general en dolors i inflamacions d’etiologia a l’aparell locomotor Està contraindicat en cas d’allèrgia als AINE o als inhibidors de la síntesi de prostaglandines i en la malaltia ulcerosa En tractaments llargs pot tenir efectes tòxics per a la funció renal i hepàtica

En inhibir la secreció de protons de la cèllula parietal gàstrica té una acció antiàcida més intensa, ràpida i duradora que els antihistamínics H 2 És el fàrmac de primera elecció en el tractament de les esofagitis pèptiques secundàries a reflux esofagogàstric i en la síndrome de Zollinger-Ellison També és útil en altres casos en què cal neutralitzar l’acidesa gàstrica úlcera pèptica, gastropatia per AINES, lesions ulceroses per estrès

Ha demostrat millor eficàcia i menys efectes secundaris que els antidepressius tricíclics, però té un cost econòmic superior Es considera d’elecció en el tractament dels trastorns depressius i obsessivocompulsius, i del pànic, fòbies i bulímia nerviosa Els efectes secundaris poden incloure trastorns digestius diversos basqueig, vòmits, diarrea, etc i trastorns neurològics com cefalea, somnolència, cansament, etc, per la qual cosa cal administrar-la amb molta precaució en pacients que han de conduir o manejar maquinària perillosa

És un precursor metabòlic de la dopamina i té la facultat de poder creuar la barrera hematoencefàlica Per acció de l’enzim dopadescarboxilasa s’obté la dopamina que té efecte terapèutic quan aquesta transformació té lloc al sistema nerviós central Hom l’administra associat amb inhibidors de la dopadescarboxilasa IDC benserazida o bé carbidopa que actuen a tot l’organisme menys al sistema nerviós central, per augmentar l’eficàcia de la seva acció En medicina és emprat com a antiparkinsonià

Les sulfamides són emprades en terapèutica antiinfecciosa com a bacteriostàtics des del 1934 Aquesta acció fou descoberta per Domagk el 1932 en estudiar l’acció antiinfecciosa d’un grup de colorants azoics, sintetitzats per Klarer i Nietzsch, sobre ratolins infectats amb l’estreptococ β-hemolític El primer compost emprat en clínica fou el prontosil El fet fou publicat l’any 1935 i estudiat a l’Institut Pasteur de París, per Nitti, Bovet i el matrimoni Trefouël, que descobriren que l’efecte del prontosil in vivo era degut a la sulfanilamida, activa in vivo i in vitro , que es produeix per…

Els animals superiors no tenen capacitat per a sintetitzar vitamines, i les han d’obtenir de plantes, animals o microorganismes que formen part de llur dieta, o bé de microorganismes en simbiosi dins el tub digestiu La deficiència d’una vitamina en la dieta provoca en els animals superiors malaltia per carència , anomenades, en general, avitaminosi Certs microorganismes que no sintetitzen totes les vitamines que necessiten només creixen en els medis en què les troben a bastament, i en el cas que hom els vulgui cultivar laboratori clínic, de recerca, indústria alimentària, farmacèutica, etc,…