Resultats de la cerca
Es mostren 16 resultats
etern retorn
Filosofia
Doctrina filosòfica que explica la història del món i el desenvolupament personal com un procés cíclic que es repeteix.
La doctrina de l’etern retorn té un precedent en el pensament hindú, i fou adoptada posteriorment pels grecs especialment per Heràclit i els pitagòrics Posteriorment fou formulada de manera explícita per Friedrich Nietzsche Procura elaborar una explicació sintètica del problema clàssic de l’ésser i l’esdevenir Amb el propòsit de pensar el problema de l’esdevenir des de l’esdevenir mateix, es postula un model mitjançant el qual s’explica el desenvolupament del món, l’ésser del qual esdevé, com un retornar A més d’ésser una doctrina fisicocosmològica, posseeix un correlat en l’…
causa
Filosofia
Tot allò que explica d’alguna manera l’existència o el canvi d’una cosa.
El terme és correlatiu d' efecte L’influx de la causa en l’efecte s’anomena causalitat Hom distingeix habitualment entre la causa que produeix l’efecte i l’ocasió o la condició que permeten, faciliten o provoquen la producció de l’efecte per la causa Aristòtil i els escolàstics distingien quatre causes formal allò que fa que una cosa sigui allò que és, material allò de què és feta una cosa, eficient allò que ha produït una cosa o un canvi i final allò en vista a què és feta una cosa Les dues primeres són anomenades intrínseques , perquè passen a formar part de la cosa causada com a principi…
esdevenir
Filosofia
Procés de transformació del real que passa d’una forma d’ésser a una altra de diferent.
El problema de l’esdevenir, estretament lligat al de l’ésser, fou plantejat per la filosofia presocràtica per tal de fonamentar i explicar la possibilitat del canvi, sobretot el de tipus substancial, i es polaritzà entorn d’Heràclit, que explicà la realitat com a pur esdevenir, i de Parmènides, per a qui l’ésser resta sempre immòbil i inalterable i l’esdevenir no és sinó aparença Aristòtil cercà de reconciliar ambdues posicions mitjançant els dos parells conceptuals de matèria i forma i de potència i acte L’escolàstica recollí la doctrina aristotèlica i donà per resolt el problema Hegel…
simpatia
Filosofia
Sentiment o estat afectiu consistent en el fet de participar en els estats afectius dels altres, sia per un fenomen de contagi espontani, sia per un acte d’atenció reflexiva.
Ha estat explicada diversament al llarg de la història Hi ha tota una concepció còsmica, amb fonaments en l’estoicisme i en el neoplatonisme, que considera la simpatia com el llaç d’unió de tots els elements del cosmos En aquesta línia, els filòsofs romàntics alemanys de la natura, sobretot KReinhardt i ASchopenhauer, l’han considerada com el sentiment que manifesta la unitat vital de cadascú amb tota la realitat En oposició a aquesta, hi ha diverses interpretacions humanes i morals Els filòsofs anglesos de la teoria del sentit moral ASmith, FHutcheson, etc basen l’acte moral en un raonament…
internalisme
Filosofia
Tendència segons la qual el desenvolupament de la ciència en general i de qualsevol ciència en particular només s’explica d’acord amb factors interns a l’evolució de la mateixa ciència.
virtut
© Fototeca.cat
Filosofia
Religió
Disposició habitual de l’ànim per a les accions conformes al bé o a la llei moral i per a defugir el mal o la transgressió del que és manat.
S'oposa tant a vici com, sobretot, a pecat Bé que la virtut, com a actitud, és única, tanmateix afecta, o pot afectar, com a tal, cadascuna de les activitats humanes i cadascun dels objectes o àmbits d’aquest conjunt d’activitats Això explica el fet que ja des de l’antigor hom hagi establert diferents virtuts i que hi hagi uns intents de clarificació i àdhuc de jerarquització Plató distingí tres virtuts cardinals saviesa pràctica o prudència, valor o coratge i temprança, Aristòtil classificà les virtuts en grups diferents pràctiques i teòriques o ètiques i dianoètiques i el…
finalisme
Filosofia
Doctrina que explica la realitat, l’existència i l’estructura del món, l’actuació humana en el món i el sentit de la història com a ordenats i orientats amb vista a un fi o a una sèrie de fins determinats.
En general, el finalisme pot ésser contraposat al mecanicisme , com a forma més comuna del que hom anomena causalisme explicació de la realitat a partir de la causalitat eficient així, hom pot agrupar les filosofies d’Anaxàgores, Plató i Aristòtil, entre altres, i el providencialisme com a sistemes finalistes, i Demòcrit, Descartes i Spinoza com a filòsofs causalistes i, àdhuc, mecanicistes Intents d’harmonitzar ambdues orientacions són els efectuats, per exemple, per Leibniz i Lotze Ara bé, ni els filòsofs finalistes renuncien a la causalitat ni els causalistes o mecanicistes exclouen…
existència
Filosofia
El fet d’existir.
En la filosofia escolàstica, que la sol identificar amb l’ésser en general esse , l’existència és distingida metafísicament, en tot ens creat, de l'essència Una tal distinció, tanmateix, sembla que no pot ésser remuntada al pensament grec, puix que, per a aquest, tota essència és tan necessària com la seva existència i s’hi identifica, ni que sigui aquesta purament mental Així, en Aristòtil el verb είναι es refereix indistintament tant al fet d’existir com a l’essència de l’existent La introducció de la distinció entre essència i existència s’explica a partir de dos motius d’una…
esperit
Filosofia
Religió
Principi actiu que hom estableix com a intrínsecament, tot i que no sempre absolutament, independent en general de la matèria i àdhuc, sovint, com si s’hi contraposés.
En les creences religioses de diversos pobles, el concepte d’esperit lliga amb el d'ànima, car ambdós són principis vivificadors El desig de cercar una explicació i un control de la natura ha provocat que hom hi projectés l’existència d’esperits, reflex de l’activitat física i psíquica de la persona Aquest esquema lògic, anomenat per Edward Taylor animisme , seria el primer estadi històric en la formació dels sistemes religiosos Hom dubta actualment d’aquesta hipòtesi, car hi ha cultures primitives que no han seguit aquest camí i alguns pobles melanesis, indis nord-americans creuen en una…
diàleg
Filosofia
Literatura
Religió
Forma discursiva caracteritzada per l’intercanvi d’idees —si no és en casos de simple exposició o conversa— i personalitzades generalment en dos subjectes.
Com a composició literària, en prosa o en vers, l’alternança de les intervencions hi afavoreix l’amenitat i el contrast Hom l’empra amb finalitat expositiva, com en el Coloquio de los perros de Cervantes, o amb efectes purament literaris, com en certes composicions de San Juan de la Cruz En escrits filosòfics i religiosos el diàleg és utilitzat per tal d’arribar a un enriquiment mutu i, si és possible, a una nova i més amplia comprensió de tema en qüestió, que sintetitzi les posicions anteriors Per la seva mateixa forma, el diàleg estableix una comunicació interpersonal i un reconeixement de…