Resultats de la cerca

Professor a Lilla 1913, Estrasburg 1919, París 1920, Harvard 1926 i Toronto 1929 Tomista i gran coneixedor de la filosofia medieval, publicà obres sobre Abelard, Agustí, Bernat de Claravall, Bonaventura, Dant i Duns Escot, i estudià les influències de l’escolàstica en la filosofia moderna, especialment en la cartesiana Entre les seves obres cal destacar La philosophie au moyen-âge 1922, L’être et l’essence 1948, Le philosophe et la théologie 1960, Linguistique et philosophie Essai sur les constantes philosophiques du langage 1969 i D’Aristote à Darwin et retour Essai sur quelques constantes…

Als EUA, on visqué els darrers vint anys de la seva vida, començà a escriure en anglès, sense perdre l’exotisme i l’exquisidesa propis del seu origen i de la seva llengua àrab La seva poesia ha estat traduïda a més d’una trentena de llengües i els seus dibuixos i pintures han estat exposats a les grans capitals del món Algunes de les seves obres han estat traduïdes al català The Forerunner 1920, The Prophet 1923, Sand and Foam 1926, The Wanderer 1932, The Garden of the Prophet 1933

Professor a Lovaina, es convertí al calvinisme i es traslladà a la Universitat de Leiden Enfront del dualisme proposat per Descartes, fou un dels principals representants de l’ ocasionalisme La seva Ethica fou publicada pòstumament 1675

El 1470 era ja secretari de Joan II, i el 1480 era protonotari apostòlic i cronista de Ferran II Fou preceptor de la infanta Isabel Residí molt de temps a Barcelona, i mantingué relació literària amb Pere Miquel Carbonell Vinculat al cercle de l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó, li dedicà el seu Carmen bucolicum Roma 1485 El seu germà Alessandro Geraldini Amelia, Úmbria 1455 — Santo Domingo 1525, eclesiàstic, fou preceptor de les filles de Ferran II, estigué en contacte sobretot amb Lucio Marineo Siculo i Pietro Martire di Anghiera, i, a Barcelona, amb Pere Miquel Carbonell Anà a…

Professor a Palerm, Pisa i Roma Ministre d’educació 1922-25, inicià 1923 la reforma escolar que porta el seu nom Idealista hegelià en el mateix sentit que Croce, la seva filosofia pren el nom d' actualisme L’acte pur, entès com un moviment que no depèn de res extern, és una manifestació de l’esperit i conté l’absolut A través de l’acte hom construeix l’experiència humana i fonamenta tota la realitat Es tracta d’una filosofia de l’acció, esdevinguda oficial del feixisme italià Entre la seva nombrosa producció cal esmentar La riforma della dialettica hegeliana 1913, Teoria generale dello…

Ocupà la càtedra de metafísica de Nàpols 1738-53 i fou acusat d’heretge per l’empirisme de la seva obra Disciplinarum metaphysicarum elementa 1743-52 Posteriorment exercí d’advocat, i, com a conseqüència d’un discurs sobre l’agricultura, Intieri féu crear per a ell, a Nàpols, la primera càtedra europea d’economia política 1754 En la seva obra més important, Delle lezioni di commercio 1765, recomanà l’expropiació dels béns eclesiàstics i l’abolició dels drets feudals i establí un precedent de la teoria subjectiva del valor

Jesuïta 1726, fou professor a Gandia, on conegué Gregori Maians, amb el qual mantingué una relació epistolar També fou professor de teologia a Girona Passà a Itàlia Gènova i Roma ja abans que els jesuïtes fossin expulsats d’Espanya Mantingué relacions amb Finestres És autor de Theologia dogmatico-scholastica Roma 1767-77, obra enciclopèdica de la qual publicà sis volums i deixà, en morir, els materials per acabar-la i que intenta d’agermanar la teologia positiva amb l’escolàstica tomista, vivificant-les amb la crítica És autor també de Scholastica vindicata Gènova 1766

Estudià a Constantinoble i formulà un sistema que intentava fusionar les doctrines platòniques amb les religions orientals Fundà diverses escoles de teologia i, com a conseller de l’emperador Joan VIII Paleòleg participà en el concili de Ferrara comprès en el concili Florència Escriví un Codi de Lleis que promogué controvèrsia a causa del seu antiaristotelisme La seva distinció entre les doctrines platònica i aristotèlica tingué certa influència en alguns humanistes del Renaixement italià

Estudià a València i es doctorà en arts a París 1524 El 1527 hi publicà De quinque universalibus, obra metodològicament tradicional, però aviat s’integrà en els corrents renovadors, fins al punt que esdevingué suspecte d’heretgia i es vinculà al nucli de valencians emigrats a París, com l’erasmista Pere Joan Oliver i Joan Martí Població, amb la neboda del qual es casà Fruit de la posició sòlida que assolí en els nuclis intellectuals més oberts de la capital francesa, rebutjà el requeriment de Manuel Lledesma de vincular-se a la universitat de València També renuncià a ensenyar a la de Coïmbra…

Professor a Leipzig, a Viena 1947 i a Aquisgrà 1962, descriví l’home com a ésser instintivament incert, relacionat necessàriament amb la realització de principis espirituals i de creacions culturals Escriví Der Mensch Seine Natur und seine Stellung in der Welt ‘L’home, la seva natura i la seva posició en el món’, 1940 i Sozialpsychologische Probleme in der industriellen Gesellschaft ‘Problemes sociopsicològics en la societat industrial’, 1949