Resultats de la cerca

En especial GWFHegel tractà del tema del coneixement immediat a la Fenomenologia de l’esperit , on dóna a conèixer que l’immediat té un caràcter absolut que consisteix en la inseparabilitat entre el pensar i l’absolut L’immediat no és allò que s’obté a partir de la reflexió, i que per tant és sempre inacabat, sinó un coneixement que conclou, que té un final L’immediat és el coneixement adquirit sense cap instrument, sense mediació A allò conegut de forma immediata no li falta res ni li sobra res, per tant té un caràcter absolut

És un terme utilitzat sobretot per Aristòtil, per a reflexionar entorn de la natura humana, bé sigui des del punt de vista del seu comportament o dels seus coneixements Aristòtil distingeix dos tipus d’hàbit, l’hàbit com a categoria i l’hàbit com a qualitat Com a categoria, l’hàbit és només una disposició i per tant no implica una possessió permanent, sinó accidental L’hàbit com a qualitat és una possesió permanent, com per exemple quan algú posseeix una virtut Els escolàstics, en concret Tomàs d’Aquino, es preocuparen de la noció d’hàbit com a qualitat John Locke es preocupà del tema des d’…

Segons la representació habitual de la lògica proposicional es pot expressar per *** Des del punt de vista de la lògica sentencial, però, aquesta expressió descriu simplement un enunciat tautològic

Segons la representació habitual de la lògica proposicional es pot expressar per ***Des del punt de vista de la lògica sentencial, però, aquesta expressió descriu simplement un enunciat tautològic

La reflexió sobre el llenguatge és tan antiga com la filosofia mateixa Plató veia en el llenguatge una eina que podia ser utilitzada sofísticament o bé com a recerca de la veritat En aquest sentit es pot dir que en els diàlegs de Plató hi ha el llenguatge de Sòcrates, recerca de veritat, i el llenguatge dels sofistes, retòrica buida La filosofia del llenguatge és anomenada com a tal a partir del s XX En gran part la filosofia del s XX fa fonamentalment crítica del llenguatge o anàlisi del llenguatge Les doctrines contemporànies que s’han ocupat del llenguatge es poden caracteritzar a partir…

Hi ha diverses maneres d’entendre aquesta transcendència, segons que es negui o s’afirmi la possibilitat de conèixer el món exterior semblant a aquest problema és el de la natura de l’exterioritat Fonamentalment hi ha dues posicions respecte al tema de la cognoscibilitat del món exterior el realisme i l’idealisme El realisme afirma que hi ha un món exterior independent del subjecte cognoscent, però hi ha moltes maneres de sostenir aquesta independència realisme ingenu, crític, transcendental L’idealisme, en canvi, afirma que el món exterior no és independent del subjecte cognoscent Heidegger…

El problema de la durada ha estat tractat de forma diversa al llarg de la història de la filosofia normalment la discussió s’ha centrat en la distinció entre una durada en el temps, amb començament i fi, i una durada de l’eternitat, sense començament ni fi El filòsof que més clarament s’ha expressat sobre el problema ha estat Henri Bergson, que parla d’una durada en sentit psíquic, irreductible a l’espacialització a la qual és sotmès el temps mitjançant la matemàtica D’aquesta tesi Henri Bergson deduí que l’absolut no pot ser entès com a etern, sinó com a absolut que dura

Per a alguns filòsofs representa un bon resum de l’estat del pensament del s XX, de la mateixa manera que la mort de Déu representa la idea fonamental de la filosofia del s XIX Hom pot trobar aquesta sentència en les obres de dos filòsofs ben diferents, Heidegger i Foucault El primer utilitza aquesta expressió en l’obra Sein und Zeit ‘L’ésser i el temps’, 1927, tot i que de manera indirecta en el transcurs de la seva exegesi de les cartes del comte York Heidegger vol fer palesa la caducitat de la noció d’un subjecte separat del món —com s’esdevé com a mínim des de Descartes— i reafirmar la…

En síntesi, l’argument és el següent si tot allò que tenen en comú diferents individus és una idea —la qual és també una substància separada—, llavors per la mateixa raó que s’afirma que hi ha una idea, hom pot postular l’existència d’una metaidea que aplegui allò que és comú entre l’individu i la seva idea Evidentment aquesta argumentació es pot prosseguir fins a l’infinit En tot cas, allò que fonamentalment vol expressar l’argument és la superfluïtat de la multiplicació innecessària de les entitats Sembla que té el seu origen en argumentacions d’alguns sofistes, l’obra dels quals no ens ha…