Resultats de la cerca

Durant cinc segles, del VIII al XII, els savis d’expressió àrab foren els hereus i els continuadors de la ciència grega i els seus introductors a Occident L’esforç científic àrab començà al s VIII A Bagdad, els califes promogueren la traducció a l’àrab de gairebé la totalitat dels manuscrits científics grecs accessibles i de les obres més importants de la ciència índia L’esforç de traducció, intens durant dos segles, fou acompanyat d’una anàlisi del contingut dels texts i d’una activitat de recerca original no gens menyspreable La ciència àrab, com la grega, es mantingué lligada a la…

La contraposició entre la natura i el diví no tenia sentit en el món grec, on mai no fou conegut el concepte de creació, però àdhuc en el pensament cristià l’esforç per no caure en dualismes absoluts dugué a parlar del creador en termes de natura naturans i del món creat en els de natura naturata , expressions susceptibles d’ésser enteses en un sentit panteista, segons sembla que es donà en certs filòsofs àrabs medievals i, modernament, en Spinoza, segons el qual Déu i natura són precisament sinònims

Professà al convent de Santa Caterina de Barcelona 1230 i estudià a Colònia amb Albert Magne, el qual seguí en la seva visió filosòfica Fou regent del convent de Barcelona i provincial d’Espanya fins el 1256 D’acord amb les vindicacions de Ramon de Penyafort, fundà escoles per a preparar els missioners per a polemitzar amb els àrabs i els jueus i impulsà les missions del nord d’Àfrica Després del 1256 fou prior del convent de Girona, que ell havia fundat el 1243, i substituí Miquel de Fabra en la direcció espiritual del rei Jaume I Acompanyà el rei en la conquesta de Múrcia 1265…

Membre de l’Accademia Pontaniana A la cort napolitana fou metge i secretari d’Alfons, duc de Calàbria, i metge de Ferran I el Vell Fou sempre fidel a la dinastia dels Aragó de Nàpols, malgrat menysprear, per incultes, els invasors d’Itàlia, francesos, catalans i, especialment, castellans, que qualificava d’àrabs Salvava Alfons IV de Catalunya-Aragó per considerar que el seu empresonament per Filippo Maria Visconti després de la desfeta de Ponça l’havia redimit, i també alguns literats, com Enric de Villena i Juan de Mena Altrament, atacà molt durament els dos papes Borja en general fou molt…

El bloc ideològic més constant és constituït per les tesis de la unitat del saber filosoficoecològic, l’exemplaritat, la primacia de la voluntat sobre la intelligència tant en Déu com en l’home, la necessària illuminació divina de l’enteniment humà per a assolir veritats absolutes de qualsevol ordre, el pessimisme sobre les possibilitats morals de la natura humana i la consegüent preeminència de la gràcia, l’espiritualitat mística La indiscutida autoritat d’Agustí durant tota l’alta edat mitjana fa que aquest corpus doctrinal aparegui en gairebé tots els seus principals representants Al s…

Professà a l’orde dels dominicans 1223 ensenyà filosofia i teologia a Friburg, Colònia i París Bisbe de Ratisbona el 1260, renuncià el càrrec per poder-se dedicar plenament al camp intellectual Tingué un paper destacat en el concili ecumènic de Lió 1274 El 1277, a París, defensà les doctrines del seu deixeble Tomàs d’Aquino Fou el primer pensador cristià que adoptà amb èxit una actitud alhora d’assimilació i de crítica davant la filosofia grecoàrab, introduïda ja a Occident inicià la superació de les contradiccions del pensament cristià al començament del segle XIII, determinades…

Com a sistema de pensament característic de la societat feudal, de la qual constitueix l’expressió ideològica, consisteix bàsicament en una coordinació de la teologia i de la filosofia i en una recerca d’acord entre la revelació o la fe i la raó En certa manera l’escolàstica succeí la patrística, tot afegint-hi com a elements nous una marcada sistematització i una metodologia característica Malgrat el seu caràcter unitari, l’escolàstica es divideix en corrents ben diversos, i àdhuc contraposats, i en etapes ben diferenciables En un principi arrelava fonamentalment en la filosofia, d’…

La influència de la filosofia de Plató ha estat tan considerable que hom pot dir, no pas sense raó, que el platonisme abasta tota la història del pensament occidental i àdhuc d’una part de l’oriental tradicions bizantina i àrab El platonisme, per exemple, és discernible en Aristòtil i en l’estoïcisme, és inseparable del neoplatonisme —amb el qual ve com a confondre's en endavant—, té una particular ascendència en la tradició filosoficoteològica llatina dels segles IV-V —sobretot en Calcidi i el seu comentari al Timeu , Macrobi In Somnium Scipionis , Victorí Adversus Arium i De generatione…

La influència d’Aristòtil ha estat considerable al llarg de la història, tant des del punt de vista filosòfic com del científic S’exercí primer sobre el Liceu, on es formà una escola entorn del mestre i donà pensadors com Teofrast, Eudem de Rodes i Estrató de Làmpsac És el que hom anomena escola peripatètica peripatetisme D’ençà de la recopilació del Corpus aristotèlic , feta per Andrònic de Rodes el segle I aC, l’aristotelisme renasqué sobretot a Alexandria Aristó d’Alexandria, Nicolau de Damasc, Aristocles de Messina i, sobretot, Alexandre d’Afrodisia segle III dC Sovint els comentaris a…