Resultats de la cerca

Segons ell, el món no fou fet per cap home ni per cap déu és etern i té per principi el foc vivent, que és també lógos , del qual procedeixen totes les coses primerament la mar, i d’aquesta, la terra camí cap avall, de la qual torna a sortir l’aigua, que torna al foc camí cap amunt Tot flueix, doncs, en un procés cíclic, però el flux universal té una llei que pocs, només els savis, coneixen D’altra banda, el lógos , etern, no és simple, sinó contrarietat interna i secreta harmonia que engendra el moviment “la guerra és el pare de totes les coses” Caracteritzat per l’esforç destinat a…

Deixeble d’Heràclit, inicià Plató en la filosofia

Hi pertanyen els pensadors presocràtics, considerats com els pares de la filosofia grega i occidental Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit i Anaxàgores El tret comú subjacent a les diferències específiques de cada pensador és un esforç d’interpretació racional del món, del qual cerquen el principi primordial αρχή, en oposició a la mitologia que impregna les cosmogonies religioses i epicopopulars

Explicà la constitució de l’Univers a través de quatre substàncies fonamentals terra, foc, aigua i aire, les quals es barregen i se separen per mitjà de moviments d’unificació i de diversificació, impulsades, respectivament, per l’amor i l’odi, que s’alternen cíclicament El seu pensament constitueix una síntesi d’Heràclit i els eleates, tot i que veu l’esdevenir com un fenomen regular i automàtic, prenunci del pensament mecanicista

La doctrina de l’etern retorn té un precedent en el pensament hindú, i fou adoptada posteriorment pels grecs especialment per Heràclit i els pitagòrics Posteriorment fou formulada de manera explícita per Friedrich Nietzsche Procura elaborar una explicació sintètica del problema clàssic de l’ésser i l’esdevenir Amb el propòsit de pensar el problema de l’esdevenir des de l’esdevenir mateix, es postula un model mitjançant el qual s’explica el desenvolupament del món, l’ésser del qual esdevé, com un retornar A més d’ésser una doctrina fisicocosmològica, posseeix un correlat en l’…

En la tradició escolàstica, d’acord amb l’axioma que el pensar és consegüent a l’ésser, constituí en primer principi ontològic és impossible que una cosa sigui i no sigui al mateix temps i sota el mateix aspecteEn la lògica moderna hom l’entén com el teorema del càlcul proposicional no pot ésser cert alhora A i no A ~A~A La tradició del principi lògic i metafísic parteix de la filosofia de la immutabilitat de l’ésser de Parmènides i, amb preponderància de l’un o l’altre sentit, ha estat constant al llarg de la història Modernament, tant Hegel en sentit idealista com Feuerbach i Marx en sentit…

Hom distingeix tres períodes dins l’estoïcisme l’estoïcisme primitiu segle III aC, representat per Zenó de Cítium, Cleantes i Crisip, que consisteix en una doctrina de base materialista que combina les línies generals dels cínics i d’Heràclit, tracta sobretot de física i lògica i es caracteritza pel dogmatisme, representat bàsicament per Crisip l’estoïcisme mitjà segle II-I aC, representat per Paneci i Posidoni, que incorpora elements platònics, abandona gradualment el materialisme i aborda preferentment temes morals i l’estoïcisme nou s I, representat per Sèneca, Epictet i Marc…

Sovint ha estat interpretada l’aportació grega sobre el logos com a expressió del trànsit d’un estadi de pensament mític a un altre de veritable racionalitat Per a Heràclit, el logos és la proporció raonable que és llei del món i fa possibles l’equilibri i la justícia Represa aquesta concepció pels estoics, aquests feren del logos la divinitat que penetra l’univers com a principi vivent, i el platonisme alexandrí avançà un pas en aquesta personificació del logos, concebent-lo com un intermediari entre Déu i el món Filó d’Alexandria segle I dC conjuminà aquesta idea amb la…

El problema de l’esdevenir, estretament lligat al de l’ésser, fou plantejat per la filosofia presocràtica per tal de fonamentar i explicar la possibilitat del canvi, sobretot el de tipus substancial, i es polaritzà entorn d’Heràclit, que explicà la realitat com a pur esdevenir, i de Parmènides, per a qui l’ésser resta sempre immòbil i inalterable i l’esdevenir no és sinó aparença Aristòtil cercà de reconciliar ambdues posicions mitjançant els dos parells conceptuals de matèria i forma i de potència i acte L’escolàstica recollí la doctrina aristotèlica i donà per resolt el…

Influït pel monisme religiós de Xenòfanes de Colofó , el seu poema Sobre la Natura ~500 aC, del qual són coneguts 154 fragments, a diferència dels físics jònics i dels pitagòrics, accedeix al nivell ‘ontològic’ tot admetent un principi constitutiu de la realitat, en defuig la caracterització com aigua o aire, etc per descriure'n els trets més generals i profunds, descoberts apriorísticament per la sola raó Influït per la Teogonia d’Hesíode, en la introducció —allegòrica— la veritat hi és encara presentada més aviat com una revelació divina que com el fruit d’un esforç personal Immediatament,…