Resultats de la cerca

Propugnen adés la irracionalitat del real —en el sentit que en fan quelcom d’inaccessible, totalment o parcialment, a la comprensió racional, o estrany a la raó, com és ara un impuls vital—, adés que l’objecte de la fe no és a l’abast de la raó, adés el refús d’un coneixement conceptual a favor d’una altra potència cognoscitiva, com, per exemple, el sentiment

Bé que hom no pot identificar-los simplement, sentit comú i seny mantenen una innegable relació, probablement no estranya al fet que l’escola escocesa assolí un gran influx als Països Catalans És clara, així mateix, la relació existent entre el sentit comú d’aquesta escola i el també anomenat sentit comú sensus communis naturae de la tradició escolàstica, bé que aquest no fóra entès com a facultat de l’home, sinó com una mena de força cognoscitiva de la pròpia natura humana en general i en virtut de la qual hi ha un acord o coincidència universal per part dels homes pel que fa…

El concepte de necessitat al llarg de la història de la filosofia ha estat entès en molt diversos sentits, segons els quals han estat establerts els més diversos tipus de necessitat com a resultat de la coacció, com a condició del bé i com a impossibilitat que una cosa no sigui com és Aristòtil com a necessitat lògica, física i metafísica, com a necessitat absoluta i condicional hipotètica, com a necessitat formal i material i com a necessitat coactiva i teleològica escolàstica com a necessitat metafísica o absoluta, lògica o matematicogeomètrica, física o hipotètica i moral o teleològica…

Quant a les qüestions filosòfiques que la dimensió motivacional dels actes humans planteja, la més important és el valor i el paper que hom atribueix als motius com a factors integrants i intrínsecs de la mateixa llibertat A aquest respecte les posicions filosòfiques relatives a la importància dels motius que intervenen en tot acte lliure van des de la de l’afirmació que tota elecció segueix el motiu o els motius més forts o millors fins a la d’una reducció dels motius com a simples elements concomitants o àdhuc condicionants, però mai no determinants, de la decisió concreta Cal remarcar, d’…

La potència apetitiva o apetit és pròpia d’aquells éssers que tenen coneixement Com que l’escolàstica distingeix el coneixement sensible i el coneixement intellectual, afirma també l’existència de l' apetit sensible , que té per objecte el bé particular, percebut pels sentits i pot ésser encara apetit irascible o apetit concupiscible, segons que aquest bé presenti o no dificultat, i l' apetit intellectual o voluntat, que té per objecte el bé en ell mateix, aprehès per la intelligència

Fins a tal punt la teoria és inseparable de la pràctica, que, per exemple, les teories relatives al que hom anomena fenòmens humans no sols poden transformar la realitat en elles teoritzades, sinó que àdhuc ho solen fer Així, doncs, la tradicional contraposició entre teoria i pràctica no respon sinó a una caricatura no exempta, però, d’un cert fonament en extrems de pura teorització obrats també al llarg de la història, i en aquest sentit l’equivalent distinció entre interpretació filosòfica del món i transformació pràctica d’aquest ha d’ésser entesa més aviat en el sentit d’una respectiva…

Vida i obra Estudià dret a la Universitat de Barcelona i es doctorà a Madrid amb la tesi  Genealogía ideal del Imperialismo Teoría del Estado Héroe 1905 El 1903 participà en el Primer Congrés Universitari Català, on intervingué amb una ponència que tractava de l’extensió dels ensenyaments especulatius, tot proposant la creació d’una facultat laica de teologia separada de la de filosofia, en una intervenció molt crítica amb la situació dels estudis filosòfics tradicionals dins l’àmbit català Abans havia collaborat publicant poemes, articles de pensament polític i de crítica literària i…

Els filòsofs més importants a Alemanya durant l’edat mitjana foren Albert Magne ~1200-1280 i el mestre Eckart 1260-1327, tots dos frares dominicans El primer ensenyà a les universitats alemanyes de Friburg i de Colònia, però sobretot a París La seva obra fou continuada per l’italià Tomàs d’Aquino El mestre Eckart, continuador de les ensenyances del mestre Dietrich i probablement deixeble d’Albert Magne, defensà, tot oposant-se a l’intellectualisme de Tomàs i a la fragilitat de l’equilibri que aquell establí entre raó i fe, una teologia influïda pel neoplatonisme i la possibilitat de la unió…