Resultats de la cerca

Molt sovint hom contraposa la creença a la certesa, en el sentit de simple opinió no verificada o no verificable En contexts religiosos i teològics, els termes fe 1 i creença són utilitzats de forma equivalent i, de fet, així s’esdevingué en tota la filosofia medieval, en la qual la creença era referida quasi exclusivament a Déu i les veritats de la revelació No fou fins a l’època moderna que hom desproveí aquest terme de connotacions teològiques, utilitzant-lo com més va més en contexts exclusivament filosòfics Així, per als racionalistes la …

En la filosofia clàssica el terme es contraposa al concepte de veritat, de certesa, etc, i designa el caràcter relatiu o deficient del coneixement humà ordinari

Sant Agustí defensà que el coneixement implica sempre la creença, però no a l’inrevés Aquesta manera d’entendre la fe s’oposa a la idea que la creença es fonamenta en l’absurd

Aquesta creença, molt antiga, és encara especialment corrent entre els pobles primitius també pot ésser trobada en alguns malalts mentals En general, tots els pobles primitius, sense documents escrits, cregueren en l’existència d’éssers immaterials i pensaren que era a la presència d’aquests éssers que la natura deu la seva vitalitat Els primitius, tanmateix, atribuïren la mort a l’abandó que l’ànima fa dels cossos on habita La independència que mantenen els esperits respecte als cossos determina que siguin incorporis i que es puguin manifestar fora d’aquests Aquesta és una de les raons a…

Hom considera també que aquest judici ha d’ésser vertader veritat Objectivament hom parla de certesa referint-se al judici mateix i al seu caràcter de cert La filosofia tradicional sol distingir tres tipus de certesa física sobre fets d’experiència, metafísica sobre enunciats que no poden ésser negats sense contradicció i moral Hom qualifica de moral la certesa que té per objecte judicis que són tan probables que no fóra raonable de negar-los l’assentiment, o són considerats amb fonament suficient per a regular la vida pràctica, o són condicionats per certes disposicions morals …

Oposat a l'ateisme, es diferencia així mateix del deisme, per tal com aquest fonamenta la creença en el diví en el sentiment i la vivència personals —bases corresponents de la religió i la moral— i exclou de la divinitat la tasca de govern del món creat i rebutja així tant la providència com la revelació divines Però el teisme es diferencia també del panteisme, per tal com aquest suposa una despersonalització de Déu, inversa de la que és pròpia de l’ateisme que redueix el diví a la natura, en reduir la natura al diví És per això que el teisme dels dos darrers segles ha combatut…

Segons les diferents concepcions gnoseològiques, les idees són interpretades com a corresponents a l’essència mateixa de les coses Aristòtil, escolàstica, realisme crític, com a simples noms que designen un nombre indefinit de coses nominalisme o com a representació fins i tot sensible sensualisme El criticisme kantià, d’altra banda, distingeix la idea, en sentit tradicional, i l’anomenada idea transcendental , concepte exigit per la raó, sense, però, cap objecte és a dir, sense terme cognoscible que hi correspongui en el món de la sensibilitat Com a elements psicològics, les idees han estat…

La influència del pensament pitagòric fou notable a Roma durant el sI aC Hom pot reconèixer elements pitagòrics, barrejats amb altres tendències, a l’obra de Varró i, possiblement, a la de Nigidi Fígul Durant el sI dC el seu representant més important fou Apollini de Tíana Al s III dC hom troba l’obra del Pseudo-Hermes Trismegist hermetisme Es relacionen amb el neopitagorisme les posicions platonitzants de Plutarc de Queronea sI dC, d’Apuleu i de Numeni d’Apamea s II dC aquest últim és considerat un precursor dels neoplatònics Les característiques principals del neopitagorisme són la …

Pertanyent a una família illustre, estudià humanitats a Nàpols A Mallorca fou deixeble de Pere Daguí, a qui succeí en la càtedra de filosofia lulliana el 1500 Hom el situa a la cort de Joan II, on mantingué una notable correspondència en llatí i en català amb altres humanistes, com ara Bernat Boïl —amic seu al qual introduí en la doctrina lulliana—, Esperandéu Espanyol, regent de la càtedra lulliana de Palma des del 1481, i  Jeroni Pau  Aquest epistolari constitueix un dels corpus més reeixits quant a erudició clàssica i bíblica  Defensor de la creença en la Immaculada Concepció…