Resultats de la cerca

Canonitzada per Plotí i el neoplatonisme, la doctrina de l’emanació s’oposa a la de la creació, en el sentit que l’acte d’emanar pressuposa una realitat a partir de la qual és causat el nou ésser En la mesura que no comporta una radical separació entre el diví i l’emanat, l’emanació té una mútua afinitat amb el panteisme, i hom pot dir que, com a sistema, tendeix a suprimir en el real la historicitat i la llibertat pròpiament dites

En la psicologia metafísica clàssica hom parla d’emanatisme en referir-se a l’ànima individual com a produïda per emanació de la intelligència divina nous En aquest sentit, l’emanatisme s’oposa al creacionisme

Plató en fonamentà l’existència partint de l’harmonia del cosmos i de les seves lleis immutables Entre els gnòstics hom en feia una emanació de l’ésser diví, independent d’ell, o bé un geni malèfic afrontat a l’ésser suprem Darrerament, el terme ha estat emprat en el sentit d’una suprema intelligència

L'estoïcisme el considerà panteísticament l’ànima del món, alhora material ígnia i eterna l’ànima humana, emanació del pneuma universal, participava de la seva llum, atenuada només per la matèria corporal Per als grecs de la koiné indicà la part més alta de l’ànima i per als primers escriptors cristians designava indistintament l’Esperit Sant i l’esperit humà d’aquí ve la tricotomia πνευμα, ψυκἠ i σϖμα ‘esperit’, ‘ànima’ i ‘cos’ que portà a la distinció gnòstica gnosticisme entre home pneumàtic, psíquic i hilètic pneumàtic

Estudià a Irlanda, i dirigí l’escola palatina de Carles el Calb, per al qual traduí el Pseudo-Dionís Les seves obres, De divisione naturae i De divina praedestinatione , foren condemnades Suscitada per la dogmàtica cristiana, la seva obra fou el primer gran intent medieval de fer-ne una sistematització d’estructura neoplatònica El principi organitzador és la Natura, absoluta i única, alhora causa eficient i final de tot, car tot en procedeix per emanació i tot hi retorna per exigència ontològica d’allò que és creat i, més encara, redimit Entre els pols de la Natura increada i…

Membre de l’Oratori 1660, intentà de conciliar i de sintetitzar el cartesianisme i l’augustinisme La seva primera obra, De la recherche de la vérité 1674-78, suscità objeccions teològiques per part d’Antoine Arnauld, al qual respongué Malebranche amb el Traité de la nature et de la grâce 1680 Deixeble molt lliure de Descartes, intentà de relacionar la raó i la fe, que Descartes havia separat Segons ell, així, la raó humana, emanació de la raó divina, és constantment aclarida per aquesta, i la veritable filosofia s’identifica amb la religió Sostingué la teoria de la visió de les…

El concepte de bellesa té, des d’un punt de vista filosòfic, un origen bipolar emanació o manifestació de la transcendència, d’una banda, o resultat de la praxi, de l’altra, però que coincideix en l’objecte produït Tanmateix, com a transcendent, el concepte de bellesa és aplicat també als objectes naturals i a les accions morals, en aquestes darreres especialment per analogia La noció de transcendència arrenca, en les filosofies occidentals, de l’obra de Plató, que considerava la bellesa com quelcom unívoc amb l’ésser, amb la veritat i amb la bondat els escolàstics ho expressaren dient que…

Bé que el terme és molt recent s XVIII, el contingut per ell significat pot ésser trobat en concepcions filosoficoteològiques antigues, tant orientals sobretot a l’Índia com occidentals tanmateix aquest panteisme antic no és identificable del tot amb el panteisme pròpiament dit, típicament modern, car més que identificar Déu i el món pressuposa una unitat prèvia a l’un i a l’altre presocràtics, neoplatonisme, etc El panteisme estricte, que és una modalitat del monisme, pot ésser de dos tipus l’un concep Déu com a única realitat veritable a la qual redueix el món, simple manifestació, …

Visqué sobretot a Roma, on fundà un cercle de filosofia Els únics escrits conservats són notes o assaigs en grec adreçats als deixebles, de caràcter asistemàtic i exhortatiu Porfiri n'aplegà 54, que dividí en sis grups de nou Ennèades Hom el considera fundador del neoplatonisme, malgrat que les seves intuïcions fonamentals es troben ja en els platònics i neopitagòrics anteriors L Apuleu, Moderat de Gades, Numeni d’Apamea i que el seu ensenyament fou alterat pels seus seguidors amb aportacions teosòfiques i esotèriques El seu pensament s’articula entorn del concepte de la dualitat de l’ànima…