Resultats de la cerca

Fou deixeble dels sofistes i de Sòcrates, i a la mort d’aquest fundà l’escola cirenaica Considerà que el coneixement es limita a l’àmbit del sensible i que té valor purament individual Com els cínics, donà importància fonamental a les qüestions morals, però afirmà que el bé suprem de l’home és el plaer, entès com a individual i present La possibilitat de viure plenament l’instant present representava la realització de la llibertat humana, és a dir, el domini absolut de si mateix, sense deplorar el passat, ja inexistent, ni desitjar el futur problemàtic El plaer…

Bé que tradicionalment hom ha referit sovint l’utilitarisme a l’hedonisme d’Aristip, a l’eudemonisme antic i àdhuc a la teoria de Hobbes, convé restringir l’aplicació del terme al corrent aparegut a Anglaterra a la darreria del s XVIII i desenvolupat al s XIX i que té com a màxims representants JBentham, JMill, JStuart Mill i HSpencer Bentham fonamentà la seva moral en una aritmètica dels plaers l’objecte de tota moral és la felicitat, entesa simplement com a augment de plaer i disminució de dolor atenent només a llurs aspectes quantitatius intensitat, durada, etc, sense establir cap…

La font, o punt d’origen, pot ésser de natura individual o collectiva, i en aquest cas es produeix en un pla d’organització i en nom d’aquesta, tot i que hom l’exterioritzi mitjançant una acció humana individual El missatge, que conté l’objecte de la comunicació, i a través del qual hom cerca la consecució d’una finalitat concreta, es compon de signes signe o símbols símbol La comunicació es materialitza en el missatge servint-se, ordinàriament, de mitjans de comunicació auditius, visuals siguin escrits o no o tàctils i, en general, per qualsevol forma, senyal o…

En la psicologia metafísica clàssica hom parla d’emanatisme en referir-se a l’ànima individual com a produïda per emanació de la intelligència divina nous En aquest sentit, l’emanatisme s’oposa al creacionisme

Anomenades també ciències de l’home , inclouen no solament les ciències socials , sino també altres disciplines més clàssiques com la filosofia o la història —les humanitats—, així com la psicologia individual, que manca d’una dimensió social

Ocupà, entre 198 i 211, la càtedra peripatètica d’Atenes Destacà pels seus comentaris a Aristòtil, que influïren fins al Renaixement i foren l’origen d’un corrent dins l’aristotelisme l' alexandrisme , segons el qual només l’enteniment actiu és separat i immortal, a diferència del passiu l’ànima individual

Són caracteritzables per un comú antiracionalisme i per l’afirmació del paper central que la vida individual humana té en el món Pensadors tan diversos com FNietzsche, Dilthey i H Bergson en són els representants més destacats L’anomenat raciovitalisme d’Ortega y Gasset hi pot ésser també inclòs d’alguna manera

Deixeble de Lotze, a Göttingen 1885-1914, capitanejà al seu país, des de la fi del s XIX, un moviment idealista d’inspiració hegeliana Professor a Harvard 1885-1914, afirmà que l’objecte de les idees no és extern a la consciència, ans és la plenitud que interiorment persegueixen i que les duu vers una totalització la consciència absoluta, Déu, comprèn tots els significats de les consciències finites i els processos temporals en què es realitzen La seva obra The Philosophy of Loyalty 1908 palesa l’orientació moral de tot el seu pensament Altres obres seves són The Religious Aspect of…

En el matrimoni comporta la configuració de la sexualitat segons una integració plena i personal del subjecte envers l’altre cònjuge Fora del matrimoni significa la renúncia conscient a l’acte sexual i a aquelles accions que s’hi orienten intrínsecament Les diverses religions i cultures han motivat diferents valoracions i pràctiques d’aquest hàbit moral la castedat fou ja en el món antic un valor social i religiós Però fou en el cristianisme on cristallitzà amb força i arribà a ésser objecte de vot per motius religiosos exemple de Jesús, dedicació apostòlica, contemplació, etc En…

Professor de filosofia a la facultat d’arts de París, en oposició a Tomàs d’Aquino defensà —bé que no pas com a “veritats”, sinó com a dotades de “necessitat racional"— tesis aristotelicoaverroistes i neoplatòniques que escandalitzaren els seus contemporanis, com ara les de l’eternitat del món, de la causació immediata per Déu només d’una “primera intelligència” i, per tant, del desconeixement diví dels éssers i fets singulars, de l’existència d’un únic intellecte agent per a tots els homes la immortalitat individual dels quals restava així problematitzada, etc Condemnades 1270 i…