Resultats de la cerca

La doctrina d’aquesta mútua correspondència discernible ja en els Upaniṣad , on hom identifica Brahman , el cosmos, i Atman , el jo humà és pròpia de corrents filosòfics ocultistes i màgics, i es repeteix en diversos autors renaixentistes Paracels, Campanella, Giordano Bruno, Pico della Mirandola, Leonardo da Vinci, etc

En aquest sentit cal parlar no tant d’una contraposició entre el sentiment i la raó o la voluntat com féu Schleiermacher, com d’una mútua implicació dels àmbits corresponents —la diferència entre els quals potser està en la no-intencionalitat del sentiment—, fins al punt de postular la necessitat d’una metafísica d’aquest

Canonitzada per Plotí i el neoplatonisme, la doctrina de l’emanació s’oposa a la de la creació, en el sentit que l’acte d’emanar pressuposa una realitat a partir de la qual és causat el nou ésser En la mesura que no comporta una radical separació entre el diví i l’emanat, l’emanació té una mútua afinitat amb el panteisme, i hom pot dir que, com a sistema, tendeix a suprimir en el real la historicitat i la llibertat pròpiament dites

Fins a tal punt la teoria és inseparable de la pràctica, que, per exemple, les teories relatives al que hom anomena fenòmens humans no sols poden transformar la realitat en elles teoritzades, sinó que àdhuc ho solen fer Així, doncs, la tradicional contraposició entre teoria i pràctica no respon sinó a una caricatura no exempta, però, d’un cert fonament en extrems de pura teorització obrats també al llarg de la història, i en aquest sentit l’equivalent distinció entre interpretació filosòfica del món i transformació pràctica d’aquest ha d’ésser entesa més aviat en el sentit d’una respectiva…

Com a moment primari del procés cognoscitiu, diferent del de la percepció, bé que sovint identificat amb ell, la sensació mai no es dóna en l’home independentment d’aquesta percepció i és alhora ordenat a la mateixa aprehensió intellectual coneixement 2 2 Objecte, en Kant, de l’anomenada estètica transcendental entès el terme estètica en el seu sentit etimològic d' aisthánomai , ‘sentir’, el fet que aquesta sigui una part de la Crítica de la raó pura i, a més, tingui en el temps com a forma pura de la intuïció un vincle inqüestionable amb l' analítica transcendental o exposició de les…

Aquest tema constitueix la segona part de l’obra Identität und Differenz 1957 Ontologia i teologia comparteixen per Heidegger un caràcter comú que les diferencia de totes les altres ciències mentre que les altres “logies” disciplines es refereixen a un conjunt d’enunciacions, l’ontologia i la teologia només ho són en la mesura que profunditzen en l’ens com a tal i el fonamenten en la totalitat, amb la qual cosa es constitueixen en la lògica de tot discurs entenent lògica en un sentit hegelià, que identificaria pensament i ésser L’ontologia i la teologia, si bé aparentment són diferents, en…

Clergue des del 1416 Estudià gramàtica a Deventer, filosofia a Heidelberg i dret canònic a Pàdua 1417-23, on es doctorà, alhora que hi estudià matemàtiques i féu amistat amb Toscanelli De Roma passà a Colònia, on en 1425-26 estudià teologia amb l’albertinià Eimeric de Campo, provinent de la facultat d’arts de París És força dubtós que d’allà procedís el lullisme d’Eimeric, només documentat des del 1432 A Colònia, trobà el cardenal Orsini, legat pontifici, interessat en la recerca de còdexs d’autors clàssics Aquell hi collaborà en diferents biblioteques, i descobrí comèdies desconegudes de…

El caràcter genèric i imprecís d’una tal definició és exigit per la complexitat i àdhuc disparitat de significacions que el concepte de llibertat pot tenir i que de fet ha tingut al llarg de la història de la humanitat i del pensament filosòfic Així, la llibertat fou entesa inicialment, a Grècia, com després també a Roma, en contraposició a l’esclavitud era lliure l’home no esclau a l’hora, però, de cercar una comprensió intrínseca del sentit i de l’abast del concepte, el seu significat resta condicionat per la diversa perspectiva des de la qual hom el contempla còsmica, política o personal…

Com a composició literària, en prosa o en vers, l’alternança de les intervencions hi afavoreix l’amenitat i el contrast Hom l’empra amb finalitat expositiva, com en el Coloquio de los perros de Cervantes, o amb efectes purament literaris, com en certes composicions de San Juan de la Cruz En escrits filosòfics i religiosos el diàleg és utilitzat per tal d’arribar a un enriquiment mutu i, si és possible, a una nova i més amplia comprensió de tema en qüestió, que sintetitzi les posicions anteriors Per la seva mateixa forma, el diàleg estableix una comunicació interpersonal i un reconeixement de…