Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
Maurice Merleau-Ponty
Filosofia
Filòsof francès.
Professor a Lió 1945-49 i a la Sorbona 1949-52, succeí Louis Lavelle al Collège de France Dedicat de primer a la fenomenologia Structure du comportement, 1941, i Phénoménologie de la perception , 1945, participà amb JP Sartre i Simone de Beauvoir en la fundació de la revista “Les Temps Modernes” 1945 i definí la moral política de l’existencialisme a Humanisme et terreur 1947 Distanciat de Sartre 1953, cercà les vies d’una esquerra no comunista i criticà el marxisme escolàstic a Les aventures de la dialectique 1955
Ernst Cassirer
Filosofia
Filòsof alemany.
Professor a les universitats de Berlín i Hamburg, abandonà Alemanya el 1933 i professà a les universitats d’Oxford, Göteborg, Yale i Colúmbia Dins la direcció neokantiana de l’escola de Marburg, s’interessà pels problemes epistemològics a Das Erkenntnisproblem in der Philosophie und Wissenschaft der neueren Zeit ‘El problema del coneixement en la filosofia i la ciència modernes’, 1906-20 descobrí la importància del símbol numèric i de la funció a Substanzbegriff und Funktionbegriff ‘Concepte de substància i concepte de funció’, 1910, que li obriren el camí a una interpretació de…
biologisme
Filosofia
Tendència o doctrina que interpreta la realitat des del punt de vista biològic, considerant els fenòmens físics o culturals com a manifestacions o formes de la vida.
Hom pot considerar com a variants diverses del biologisme l’animisme, l’hilozoisme, el panpsiquisme, el panvitalisme i algunes formes de naturalisme El tema més constant en les doctrines biologistes és el de l' ànima del món , principi universal de vida i d’unitat, que concep el món material com a individuacions de la vida en diversos graus de diferenciació Aquesta doctrina és present especialment en els presocràtics i els estoics, que veuen el món com un gran organisme viu, i reapareix en el Renaixement Paracels, Giordano Bruno i en el Romanticisme Schelling, èpoques en què sovint s’aferma…
substància
Filosofia
Concepte que designa allò que resta sota, que és suport, dels accidents i que, com a contraposat a aquests, subsisteix en si mateix.
És un concepte fonamental de la filosofia aristotelicoescolàstica i àdhuc d’una bona part de les filosofies modernes i contemporànies Traducció del terme grec ousía , el mot substància té una certa relació no sols amb el d’essència, sinó també, i sobretot, amb els de subsistència, substrat i supòsit, i àdhuc amb els de subjecte i persona Si l’oposició substància-accidents permet d’explicar el moviment i el canvi accidental, el problema del canvi substancial fou explicat a partir de l’afirmació que la substància és composta de matèria i forma —com a “coprincipis” metafísics i…
filosofia italiana
Filosofia
Filosofia produïda dins l’àmbit cultural italià.
L’aparició de l’italià com a llengua filosòfica està estretament unida al sorgiment de les actituds de pensament que hom acostuma a designar com a modernes És tant la llengua emprada per Maquiavel 1469-1527 com la que generalment utilitza Galileu alilei 1564-1642 en les obres divulgatòries de la seva tasca científica En tots dos casos la tria de l’italià com a mitjà d’expressió era determinada per propòsits polítics i estratègics Maquiavel és un propagandista de la unitat italiana i Galileu vol alliberar-se de les barreres que imposava la influéncia eclesiàstica En aquest sentit, cal recordar…
modernitat
Filosofia
Conjunt d’idees i actituds oposades a les de l’antiguitat, l’edat mitjana o el període clàssic.
Si bé pot ésser fàcil constatar que hi ha un conjunt d’“idees modernes”, és molt més difícil fixar-ne els límits de l’aparició Les referències historiogràfiques caiguda de Bizanci i Revolució Francesa semblen massa convencionals hom pot trobar molts dels trets que caracteritzen el pensament modern en autors molt anteriors a aquesta data així, hom ha considerat l’any 1000 com el començament de la modernitat Aquesta tendència es contraposa a la dels que prenen la Illustració i la Revolució Francesa com a projecte pròpiament modern, amb la qual cosa els autors del segle XVII serien…
Jean-Paul Sartre
Filosofia
Literatura francesa
Filòsof i escriptor francès.
Orfe de pare, la seva infància fou presidida pel seu avi matern parent d’ASchweitzer, la influència del qual i les paradoxals conseqüències d’aquesta en l’infant han estat descrites, breument però molt penetrantment, per Sartre mateix a Les mots 1963, obra decisiva per a comprendre el seu pensament Professor de filosofia 1931-39 estudià a Berlín 1933-34 Husserl i Heidegger, publicà diversos assaigs filosòfics L’imagination , 1936 Esquisse d’une théorie des émotions , 1939 L’imaginaire Psychologie phénoménologique de l’imagination , 1940 i es donà a conèixer sobretot per la novella La nausée…
ateisme
Filosofia
Religió
Doctrina, que en la teoria, o actitud, que en la pràctica, neguen l’existència de Déu.
Cal distingir l’ateisme pròpiament dit, que afirma positivament la no-existència de Déu, de l’indiferentisme, de l’agnosticisme, i de l’escepticisme En la història de les religions hi ha hagut sempre persones o doctrines atees En contraposició als pobles primitius, en els pobles de civilitzacions més avançades l’ateisme així com la no-creença en els déus tradicionals és un fenomen que es donà sovint així, a Pèrsia el zoroastrisme acusava d’ateu el zervanisme a la Xina es donà un universisme sense creador, l’ateisme pràctic de Yang Chu, i l’ateisme de després de la caiguda de la dinastia manxú…
filosofia catalana
Façana de la Universitat de Cervera, important centre de la filosofia catalana dels segles XVIII i XIX
© Arxiu Fototeca.cat
Filosofia
Línia de pensament desenvolupada pels filòsofs dels Països Catalans.
La filosofia catalana mostrà, des dels seus primers passos, una clara vocació europea, que l’ha duta, d’una banda, a experimentar una gran sensibilitat pels corrents ideològics universals, i, d’altra banda, a projectar-hi, en els moments més puixants, el fruit de la seva labor creadora És ben natural que ambdós aspectes s’hagin manifestat diversament, al llarg del temps, d’acord amb les vicissituds històriques Hi ha, però, uns trets constants que, malgrat les excepcions, caracteritzen el pensament filosòfic català i que consisteixen, més que en l’adopció d’unes determinades posicions…