Resultats de la cerca

Es llicencià en filosofia a la Universitat de Barcelona Posteriorment amplià els estudis a París, on era quan esclataren els  fets de Maig Fou professor ajudant a la Universitat de Barcelona 1970-71 i director de la Fundació Jaume Bofill 1972-2001, i en el període 2000-09 fou nomenat síndic de greuges de la Universitat Autònoma de Barcelona Fou president d’Opinió Catalana, a més de membre del consell consultiu del Patronat Català pro Europa , de la junta de govern del Centre UNESCO de Catalunya UNESCOCAT i del patronat de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya Cristià crític amb…

Malgrat la incertesa de les notícies que hom en té, sembla que s’establí, procedent de l’Àsia Menor, a Crotona ~530 aC, on fundà una comunitat ascètica centrada en l’estudi de les matemàtiques i activa en els afers polítics de la ciutat, i d’on, ja vell, hagué de fugir a la veïna Metapont arran d’una rebellió que hi tingué lloc La saviesa del mestre no fou divulgada pels seus deixebles, tal com establien els preceptes de la comunitat, motiu pel qual és difícil de destriar la part de les creences del pitagorisme que correspon a Pitàgores mateix i no a aportacions dels seus deixebles Sembla,…

La idea, segons l’idealisme absolut, el Jo, segons Fichte, o l’Esperit, segons Hegel, constitueixen un Absolut en el qual subjecte i objecte, fenomen i cosa en si, i en general tots els moments parcials de la realitat, resten reabsorbits Per al pensament científic i empirista, no hi ha res que sigui independent i incondicionat

Fou un dels primers divulgadors de l’hellenisme a la Itàlia prerenaixentista, en introduir manuscrits de Plató, Xenofont i Píndar, entre d’altres que portà de Constantinoble

Hom coneix poques dades de la seva vida, bé que hi ha qui l’ha situat a la cort d’Innocenci III El seu pensament davidisme el portà a considerar l’ésser com a unitat indivisible i indiferenciada Aquest panteisme fou rebutjat per Albert Magne i Tomàs d’Aquino

Considerat el seguidor de Confuci més destacat, difongué una ètica social basada en la benevolència i en la rectitud i que defuig l’excessiu utilitarisme de Confuci L’home, bo per natura, ha de conrear fins a llur perfecció les quatre virtuts fonamentals benevolència, rectitud, decòrum i coneixement Un dels “Quatre llibres” del confucianisme porta el seu nom

Legitimista partidari dels omeies, la seva activitat política el portà repetidament a la presó i a l’exili Almeria, Xàtiva, Mallorca, etc Conegut sobretot pel Ṭawq al-ḥamāma , sobre l’amor i els amants, on es revela com a excellent psicòleg, és també autor de nombrosos tractats de filosofia, de dret —on es palesa partidari del zaharisme— i d’història el Naqt al-'arūs i una història crítica de les religions, sectes i escoles

Anterior a Sòcrates, ensenyà principalment a l’Atenes democràtica i és l’exponent més significat de la sofística La motivació de la seva activitat filosoficopedagògica era l’ensenyament de la virtut Enfront de l’especulació física anterior, sosté un relativisme epistemològic “l’home és la mesura de totes les coses” que invalida tota ontologia i tot dogmatisme i porta a una actitud escèptica que afecta tots els camps del pensament excepte la moral Hom en conserva breus fragments

Hom l’anomena natural quan és espontani i ametòdic, i filosòfic quan és deliberat i metòdic Aquest darrer és qualificat d' escèptic quan es converteix en una actitud definitiva escepticisme que sosté la impossibilitat de la certesa sobre res, i d’específicament metòdic quan és exercit d’una manera provisional i voluntària com a mitjà per a descobrir la veritat El dubte metòdic per antonomàsia, el cartesià, consisteix a prendre com a fals tot allò que pugui ésser objecte del més petit dubte, fins a trobar alguna cosa d’absolutament indubtable

Entre les seves obres destaquen Les étapes de la philosophie mathématique 1913, L’expérience humaine et la causalité physique 1922, Le progrès de la conscience dans la philosophie occidentale 1927 i De la connaissance de soi 1931 Manifestà un intellectualisme criticista i matemàtic, ampliat, però, per una anàlisi de les condicions de l’esperit, que el portà a definir la realitat espiritual com a realitat creadora, en un intent de superació de les implicacions que comporten tant l’espiritualisme acrític com l’empirisme o el positivisme