Resultats de la cerca
Es mostren 44 resultats
substància
Filosofia
Concepte que designa allò que resta sota, que és suport, dels accidents i que, com a contraposat a aquests, subsisteix en si mateix.
És un concepte fonamental de la filosofia aristotelicoescolàstica i àdhuc d’una bona part de les filosofies modernes i contemporànies Traducció del terme grec ousía , el mot substància té una certa relació no sols amb el d’essència, sinó també, i sobretot, amb els de subsistència, substrat i supòsit, i àdhuc amb els de subjecte i persona Si l’oposició substància-accidents permet d’explicar el moviment i el canvi accidental, el problema del canvi substancial fou explicat a partir de l’afirmació que la substància és composta de matèria i forma —com a “…
funció
Filosofia
Manera com es capté una realitat formada per relacions.
Sovint hom contraposa funció a substància, en el sentit que la primera comporta un caràcter dinàmic intrínsec, mentre que la segona és més aviat estàtica Tanmateix, hom ha afirmat també que el concepte de funció és el fonament del concepte de substància, i viceversa així, hom considera la funció com a funció d’una substància i la substància com a fruit de conceptualitzar una funció determinada
Baruch de Spinoza
Baruch de Spinoza
© Fototeca.cat
Filosofia
Filòsof holandès de família jueva originària de la península Ibèrica, d’on havia hagut d’exiliar-se.
Educat a la sinagoga d’Amsterdam, en fou expulsat per les seves idees Zelós de la seva independència ideològica, es marginà de totes les confessions religioses i també dels medis universitaris, vivint pobrament de la seva professió de rellotger i sovint de la caritat d’alguns amics Imbuït de l’exigència matematicoracionalista, que tant l’impressionà en Descartes, perseguí tot rastre d’arbitrarietat en la concepció de la realitat res no pot no ésser necessari, determinat Aquesta convicció és la raó fonamental de la seva hostilitat a tot el sobrenatural i el lliure entès com a quelcom que…
mode d’ésser
Filosofia
Determinació entitativa mancada de consistència en ella mateixa, dependent sempre d’una altra entitat i amb un grau de realitat menor encara que el de l’accident.
Els modes poden ésser substancials, accidentals, d’inherència, etc, segons que siguin determinacions d’una substància, d’un accident, de la manera com un accident o una qualitat és inherent a un subjecte, etc Bé que pràcticament exclusiva de l’anomenada darrera escolàstica sobretot, Francisco Suárez, el concepte del mode ha perviscut —molt diversament interpretat— en la filosofia moderna Descartes modes de l’extensió i del pensament, Spinoza modes com a afeccions de la substància, Locke i Leibniz modes com a idees —espai, duració, nombre, infinitud— i complexos de…
Berenguer de Tours
Filosofia
Cristianisme
Teòleg i filòsof francès que volgué aplicar la dialèctica a la teologia.
En la doctrina de l’Eucaristia sostingué que en la transsubstanciació no desapareixia la substància del pa i del vi
paral·lelisme psicofísic
Filosofia
Doctrina que, tot negant tota interrelació causal entre matèria i esperit, afirma alhora la independència i coincidència dels fenòmens propis de la realitat física i dels que pertanyen a l’àmbit psíquic.
Modalitats diferents d’aquesta doctrina són l’ocasionalisme de Malebranche, la teoria spinoziana que l’extensió i el pensament són dos modes finits de l’única substància existent, la infinita, i l’harmonia preestablerta de Leibniz
pneumatologia
Filosofia
Cristianisme
Ciència de l’esperit.
El seu significat varia d’acord amb els diversos significats de pneuma En teologia designa la doctrina sobre l'Esperit Sant D’ençà de GWLeibniz i de ChWolff indica la part superior de la psicologia en tant que doctrina de l’esperit Més rarament, donada l’analogia entre pneuma i psique , és sinònim de psicologia Per a IKant és la psicologia metafísica, en què l’ànima és considerada una substància espiritual En la ciència de les religions hom utilitza el terme per a designar la ciència que s’ocupa de la natura dels esperits àngels i dimonis, éssers existents entre l’esfera divina i…
antinòmia
Filosofia
Contradicció entre dues proposicions que, considerades separadament, tenen tantes raons justificadores l’una com l’altra.
Kant, en la dialèctica transcendental, segona secció de la primera part de la Crítica de la raó pura , dóna el nom d’antinòmies de la raó pura a les contradiccions en què aquesta es troba en la cosmologia racional, quan usa les idees transcendents per tal d’assolir coneixements relatius al món cosmos Kant formula quatre antinòmies, que impliquen la crítica a la metafísica tradicional La primera es refereix a l’eternitat i a la infinitud del món la segona, a la natura de la substància la tercera, a l’existència d’un determinisme universal, i la quarta, a l’existència d’un ésser…