Resultats de la cerca

Com a concepte nuclear de la metafísica occidental hom en troba les arrels en Parmènides, la concepció del qual l’ésser com a realitat única és el que és, l’inamovible i etern, el compacte i invariable determina i condiciona tot el pensament posterior, bé que, per exemple, a l’aristotelisme sigui present també la problemàtica heraclitiana i a l’escolàstica actuï decisivament la correcció cristiana Ambdós elements —heraclitià i cristià— essent ben contraris a la concepció parmenidiana, en ésser purament afegits a ella no aconsegueixen de corregir la comprensió estàtica i fatalista de l’ésser A…

Predicat originàriament de Déu, com a ésser infinit i omnipresent, el concepte d’ubiqüitat fou emprat també pels ubiqüitaris ubiqüisme amb relació a la presència del Crist en la forma eucarística

Malgrat la similitud fonètica, és més a prop del teisme que no del panteisme Hom l’ha considerat també una forma de deisme

Segons el nombre de substàncies establertes com a fonament del real hom parla, respectivament, de monisme, dualisme i pluralisme Enfront del substancialisme —que no solament arriba a l’escolàstica, sinó que domina àdhuc tot el pensament modern i part del contemporani— hi ha doctrines com la del fenomenisme o la del funcionalisme que cerquen de superar-lo, bé que sovint no fan sinó revestir-lo només d’una aparença diferent

Concebuda sempre la realitat com a unitat radical tant en el sentit de la physis dels presocràtics com en el de l' eínai o esse de la filosofia posterior, el problema metafísic més original ha estat el de la coordinació i l’harmonització de la pluralitat respecte a aquesta unitat radical, primera i darrera, de tot el que és real es tracta d’un problema al qual intenta de respondre típicament l’ενκαìπᾶν, l’"u i tot” de Xenòfanes, que és a la base de tot monisme —sigui panteístic o no— i àdhuc de la mateixa comprensió judeocristiana del món, la qual, tot afirmant la irreductibilitat entre Déu i…

A França es difongué, malgrat el decret del Sant Ofici 1663 i la prohibició reial d’ensenyar-lo 1671, gràcies a la fervent adhesió del pare Mersenne, dels oratorians Bérulle i Malebranche, del nucli de Port-Royal, i de Cordemoy, La Fargue i Régis Trobà una forta oposició en els peripatètics, els atomistes i els empiristes, i també la generalitzada dels jesuïtes, pedagogs de l’època El cartesianisme augustinià de Malebranche és la més vigorosa de les branques indicades Obtingué un èxit semblant als Països Baixos Guellinx, Spinoza, però no tant a Alemanya Clauberg ni a Anglaterra, indrets d’on…

L'estoïcisme el considerà panteísticament l’ànima del món, alhora material ígnia i eterna l’ànima humana, emanació del pneuma universal, participava de la seva llum, atenuada només per la matèria corporal Per als grecs de la koiné indicà la part més alta de l’ànima i per als primers escriptors cristians designava indistintament l’Esperit Sant i l’esperit humà d’aquí ve la tricotomia πνευμα, ψυκἠ i σϖμα ‘esperit’, ‘ànima’ i ‘cos’ que portà a la distinció gnòstica gnosticisme entre home pneumàtic, psíquic i hilètic pneumàtic

En la psicologia metafísica clàssica hom parla d’emanatisme en referir-se a l’ànima individual com a produïda per emanació de la intelligència divina nous En aquest sentit, l’emanatisme s’oposa al creacionisme