Resultats de la cerca

Es llicencià a la Universitat de Jerusalem i es doctorà a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley El 1969 guanyà una càtedra a la Universitat de Princeton i es traslladà a la Universitat de Califòrnia, a Santa Barbara, per dirigir el Kavli Institute for Theoretical Physics Gross, juntament amb HDPolitzer i FWilczek, obtingué el premi Nobel de física el 2004 per les seves contribucions a l’estudi de les interaccions fortes i, en particular, pel descobriment de la propietat de la llibertat asimptòtica

Professor a la Universitat de Cornell, a Ithaca Nova York des del 1966, on fou collaborador de David M Lee i Douglas D Osheroff al laboratori de física atòmica i de l’estat sòlid El 1996 rebé, junt amb aquests, el premi Nobel de física pel descobriment de la superfluïdesa de l’heli-3

Estudià els fenòmens superficials dels sòlids i les descàrregues gasoses El 1937 inventà el microscopi electrònic d’emissió de camp i el 1951 el de camp iònic, que pot ampliar fins a un milió d’augments Visqué inicialment a Alemanya, on fou deixeble de Gustav Hertz, però el 1952 se n'anà als EUA Fou professor de l’institut Kaiser-Wilhelm 1947-52 i a la Universitat de Pennsilvània 1952-76

Féu importants recerques en el camp de l’electromagnetisme, sobre l’autoinducció i els extracorrents El 1826 perfeccionà l’electroimant

Professor a la Universitat de Stanford Califòrnia Mentre treballava al laboratori de física atòmica i de l’estat sòlid de la Universitat de Cornell Ithaca, Nova York descobrí, amb DLee i RRichardson, la superfluïdesa de l’heli-3, motiu pel qual foren guardonats amb el premi Nobel de física 1996

Es dedicà a la docència i a la recerca a les universitats de Columbia 1942-47 i Harvard des del 1947, i ocupà alts càrrecs d’assessoria en organismes militars Laboratori de Los Alamos, 1943-45 exèrcit de l’aire, 1947-50 OTAN 1958-59, etc El 1989 li fou atorgat el premi Nobel de física per la invenció de la tècnica de separació per camps oscillatoris, destinada a desplaçar els àtoms d’un nivell d’energia a un altre

Graduat al Massachusetts Institute of Technology 1992 i doctorat per la Universitat de Harvard el 1996 Després d’uns quants anys a la Universitat de Berkeley, l’any 1999 passà a l’Space Telescope Science Institute de la Johns Hopkins University Forma part del High-Z SN Search Program liderat per Brian Schmidt i per ell, el qual el 1998 publicà l’estudi que constatava una acceleració en l’expansió de l’univers Per aquest descobriment li fou atorgat el premi Nobel de física l’any 2011, que compartí amb Schmidt i Saul Perlmutter , el qual, al front del Supernova Cosmology Project, féu el mateix…

Es doctorà en química i física a la Universitat de Yale 1942 El 1948 entrà al Brookhaven National Laboratory, on treballà fins a la seva jubilació Al final de la dècada del 1950 emprengué un projecte per a detectar els neutrins solars Aconseguí capturar un total de 2000 neutrins procedents del Sol, i demostrà així que l’energia solar prové de la seva fusió Els resultats de Davis foren confirmats anys després pel grup de Koshiba Per aquestes investigacions rebé el premi Nobel de física el 2002, compartit amb M Koshiba i R Giacconi

Preocupat per la dificultat que representava la reproducció de texts i dibuixos, treballà durant molts anys en l’obtenció d’un sistema per a conseguir còpies en sec fàcilment En lloc dels procediments fotogràfics o químics fins aleshores emprats en proposà un d’electroestàtic la xerografia , esdevingut després d’ús universal El 1940 obtingué la primera patent, que desenvolupà més tard, fins que el 1947 fou comercialitzada per la Haloid Co, que després esdevingué Xerox Corporation Carlson es féu multimilionari amb aquest procediment

Treballà en la identificació dels productes de fissió de l’urani i el 1940 descobrí, juntament amb EM McMillan, l’element 93 neptuni Suggerí que la difusió tèrmica de l’hexafluorur d’urani permetria d’obtenir mostres enriquides d’urani 235, d’importància cabdal en els processos nuclears Proposà l’ús de radioisòtops en biofísica 1946 i trobà aminoàcids i àcids grassos 1956 en fòssils i roques, respectivament, de més de 1 000 milions d’anys