Resultats de la cerca

La cua presentava quatre grans espines Atenyien uns nou metres de llargària i unes deu tones de pes Caminaven sobre quatre potes, però llurs antecessors eren bípedes Llur dentició era molt poc desenvolupada o en mancava totalment Formen part del grup dels dinosaures, i visqueren des del Juràssic inferior fins al Cretaci Els estegosaures es caracteritzen per presentar una sèrie d’espines protectores al llarg del llom, com en el cas del gènere Dacentrurus a Europa i el Kentrosaurus a l’Àfrica El gènere Stegosaurus , que dóna nom al grup, presenta unes espines que han estat transformades en…

Tenien la part anterior del cos ampla i la posterior estilitzada Habitaven les aigües dolces, eren bentònics, mals nedadors i tenien el cos cobert de plaques dures

En realitat, els talatosúquids foren cocodrils adaptats a la vida de la mar A diferència dels cocodrils actuals, els talatosúquids presentaven extremitats transformades en aletes natatòries i el seu cos era desproveït de plaques dèrmiques El crani era allargat, amb un musell estret, ben adaptat per a una dieta fonamentalment piscívora La cua tenia forma d’aleta caudal amb dos lòbuls verticals similars a la dels ictiosaures Únicament se n'han trobat restes en el Juràssic de Terol pertanyents a la família dels metriorínquids

El cap era massís, pla i ample, i tant a les mandíbules com a la volta bucal tenia moltes dents El tronc era gros i deprimit, la cua curta però ampla a la base i acabada en una punta afilada Els membres eren curts, però grossos i molt forts Tenien el cos recobert per unes plaques òssies com una cuirassa incompleta Hom creu que visqueren sempre dins l’aigua, bé que devien fer incursions a les vores per alimentar-se, semblants a les que fan els actuals cocodrils

Eren de cos curt, massís i recobert per espesses plaques dèrmiques que els servien de protecció contra els seus depredadors Algunes espècies presentaven apèndixs defensius, com poden ser espines dorsals gruixudes en algunes parts del dors i una massa que culminava a l’extrem de la cua i que utilitzaven com a element dissuasiu Les evidències de restes d’ancilosaures a la península Ibèrica són més aviat escasses A Mas Romeu Maestrat s’han trobat restes fòssils del gènere Polacanthus , del Cretaci inferior, i a Salas de los Infantes Burgos una espina dorsal atribuïda al gènere Hylaeosaurus

El crani, molt desenvolupat, era proveït d’unes mandíbules que, o bé presentaven dents molt punxegudes o bé un bec molt fort i comprimit Al voltant dels ulls duien una anella de plaques escleròtiques La grandària d’aquests animals variava des de la d’un pardal fins a una amplada alar d’uns 8 m de punta a punta La presència d’ales i el fet de tenir el cos estret i els ossos buits i lleugers els permetien d’assolir una gran velocitat i agafar les preses al vol El coll era llarg i flexible Les principals famílies eren la dels pterodàctils , amb el gènere Pterodactylus pterodàctil, i la dels…

Ordinàriament, hom tracta d’identificar la composició biòtica de les diferents regions en els diferents temps geològics i de cercar les raons d’aquesta distribució dels organismes La distribució depèn del lloc d’origen dels diversos tàxons, de llurs capacitats migratòries, dels condicionaments geogràfics per a la dispersió, ja siguin favorables o inhibidors barreres, i també dels paràmetres que defineixen el medi en què viuen o poden viure els organismes El desenvolupament recent de la teoria de la tectònica global o de plaques permet d’arribar a una visió unitària de la paleobiogeografia…

Eren de dimensions relativament reduïdes per a un sauròpode entre 15 m i 20 m de llargària, però només 8 m en alguns casos El coll no era tan llarg com el d’altres sauròpodes i, per contra, la seva cua, que es mantenia erecta durant la marxa, era relativament més llarga Alguns titanosaures tenien plaques protectores al llom L’àmbit de distribució dels titanosaures al Cretaci superior estava bàsicament restringit als continents del sud de la mar de Tetis, on foren molt abundants El seu límit de distribució septentrional a Europa es troba a les conques prepirinenques A Catalunya hom n’ha trobat…

Les úniques restes postcranials trobades a la península Ibèrica s’han localitzat als jaciments del Triàsic mitjà de Mont-ral i Alcover Alt Camp amb el gènere Placodus , gènere que dóna nom al grup

Invertebrats fòssils Espècimen de Dickinsonia , un enigmàtic però icònic component de la fauna precambriana de l’Ediacarià exhibit al Museu de Paleontologia de Munic Alemanya © Albert Prieto-Márquez Els organismes de cos tou de la fauna de l’Ediacarià Precambrià superior han estat interpretats variablement com a formes marines ancestrals dels animals, líquens terrestres, o bé colònies microbianes Nous fòssils trobats en calcàries marines 551-541 milions d’anys del sud de la Xina constaten que es tracta d’organismes marins Entre el material trobat hi ha una nova espècie, Wutubus annularis ,…