Resultats de la cerca

Des del punt de vista de la significació, el determinant aporta sempre alguna nota nova al determinat

Aquesta nova funció subordinada pot ésser indicada per la posició del nou element respecte a la unitat conjunta o mitjançant alguna partícula de lligam una casa / una casa gran, la pista / la pista de patinatge, escriu / escriu molt malament, treballa / treballa sense ganes Una modalitat de subordinació es dóna en l’oració composta, quan l’anomenada oració o proposició principal —que equival estructuralment a una oració simple— té per expansió, com un dels seus elements integrants, una altra oració o proposició, anomenada subordinada, que en depèn lògicament i gramaticalment Així, atès que l…

L’oració dubitativa forma part d’una classificació feta segons un criteri que analitza el contingut significatiu d’un enunciat, i no pas d’acord amb punts de vista estrictament gramaticals Així, la frase Potser no vindrà és dubitativa, perquè manifesta un dubte Per a atribuir el caràcter dubitatiu a una frase, la llengua empra formes adverbials, el significat de les quals condiciona l’existència del dubte adverbis dubitatius a la frase anterior, potser n'és un De vegades, el període dubitatiu va interrelacionat amb un altre període, del qual depèn sintàcticament aleshores, l’articulació d’…

L’adjectiu qualificatiu clara , a la frase vàrem beure l’aigua clara d’aquell riu , és una forma d’epítet, perquè no funciona com a especificador respecte al substantiu aigua , el qual, en canvi, és especificat pel sintagma preposicional d’aquell riu La mateixa unitat qualificativa, en una expressió com l’aigua clara deixa veure la terra al fons l’aigua tèrbola no , té una funció especificativa i, per tant, no és epítet respecte a aigua

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…

Aplicat a la cosa designada pel substantiu que completa, expressa una qualitat, o bé determina o limita l’extensió d’aquest substantiu precisa amb una nota la significació del substantiu i es caracteritza per la seva dependència respecte a aquest La funció de l’adjectiu és d’ésser incident a un substantiu en conseqüència, es referirà a un accident que no és en si, sinó que és dependent és a dir, que expressa conceptes dependents, referits als conceptes independents expressats pels substantius D’aquesta manera es fa més clara la diferència de perspectiva entre el substantiu i l’adjectiu, i…

La componen dues parts, l’una dita curts , variable de divuit a quaranta compassos, i l’altra llargs , de cinquanta-cinc a vuitanta-cinc habitualment, sense, però, cap límit exprés Ambdues parts són anomenades tirada , i l’ordre en què s’executen figura en organigrama És de rigor en la sardana un preludi de flabiol el mateix instrument fa el contrapunt a l’inici de la cinquena i de la sisena tirades de llargs les dites sonades són per fer atenció, i hom no les balla Els balladors, agafades les mans i formant rotllana, de cara al centre, movent-se de costat, marquen puntejant amb els peus els…

Els primers jocs De vegades es diu que un nen o una nena juguen quan comparteixen la seva estona de lleure amb altres companys o quan manipulen una nina de drap o quan corren o salten al darrere d’una pilota, etc Però, l’infant juga ja des del moment del seu naixement Hi ha diferents estudis que consideren que no hi ha joc fins que no existeix la possibilitat que es pugui consensuar un sistema de regles Altres, per contra, diuen que algú juga quan té la consciència que ho està fent C Garvey, en el seu llibre El juego infantil 1978, diu que “la idea de si es juga o no depèn del contrast Només…

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries Tradicionarius 2006 Centre Artesà Tradicionàrius/Festival Folk Internacional 2006 - Sara Manzano La música popular no es distingeix d’altres músiques per unes determinades característiques sonores o d’origen, sinó pel fet que és la que fan, viuen i recreen els sectors populars de qualsevol societat estratificada Les classes benestants del Romanticisme del segle XIX, però, van imaginar una cultura popular o tradicional provinent d’un passat comunitari i d’un esperit nacional, anònima i rural, diferent de la música elitista i amb un toc d’exotisme…