Resultats de la cerca

És autor del Ta'riḥ muluk al-Andalus ‘Història dels emirs d’Al-Andalus’, d’una part del qual la descripció geogràfica de la península Ibèrica s’ha conservat la traducció castellana, coneguda per Crónica del moro Rasis , feta a partir d’una altra de portuguesa atribuïda a Gil Peres Considerada apòcrifa, Gayangos que l’edità i Sánchez Albornoz la creuen autèntica Darrerament Lévi-Provençal ha intentat de reconstituir el text àrab inclòs molt desfigurat a la Segunda Crónica General , 1344, basant-se en el text portuguès i en les citacions que en feren els geògrafs…

La denominació de crònica i les seves variants tardanes de canònica i corònica ha estat aplicada a texts d’aquesta mena des de la fi de l’edat antiga s IV, amb Eusebi de Cesarea i Jeroni fins ben entrada l’edat moderna Als Països Catalans, ja és denominada crònica la del bisbe de Girona Joan de Bíclarum 592, que és més aviat un cronicó , i també així la Crònica Universal del Principat de Catalunya , de Jeroni Pujades 1609, la Corónica de los moros de España , de Jaume Bleda 1618, i la Crònica universal d’un anònim jesuïta català, closa el 1691 Cal distingir les d’origen erudit de les que hom…

Fou catedràtic de la Universitat de Sevilla de geografia històrica, 1874-80, i d’història, 1880-99 i de la de Madrid de sociologia, 1899-1910, on fundà l’Instituto de Sociología Publicà obres de tema històric, llibres de text i un Tratado de sociología 1889-1904, que el féu cèlebre Fou un dels pocs catalans influïts pel krausisme posteriorment s’inclinà cap a un ideari positivista

Després de residir vint anys a Madrid, fou enviat a Barcelona el 1792 com a agent revolucionari, i més tard fou nomenat professor de l’escola militar de París Publicà diverses obres de text i un llibre d’impressions personals sobre la Revolució Francesa, interessant per les dades que aporta referents a l’emigració francesa al Principat Lettres écrites de Barcelone à un zélateur de la liberté qui voyage en Allemagne 1792

Vida i obra Clergue, mestre en teologia i en arts, el 1435 fou nomenat capellà d’Alfons IV de Catalunya-Aragó Alfons el Magnànim Residí a Nàpols del 1453 al 1466 Se li atribueix la confecció del text que és conegut amb el títol de Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim , d’ençà que el 1932 Sanchis i Sivera l’identifiqués com l’autor d’aquell manuscrit que fins llavors es considerava d’autor anònim en les bibliografies valencianes del segle XVIII després de l’edició de Sanchis i Guarner també hi ha hagut la de VJ Escartí el 1988 i la de MD Cabanes i Pecourt el 1991 Miralles, pel que explica…

Formà part d’Acció Cultural Valenciana i collaborà a Acció , Mirador , El Marí , etc Doctorat el 1940, fou catedràtic d’institut i ha publicat, ultra diversos llibres de text, Estancia en Valencia del rey don José I 1929, Repertori dels gravats de PP Moles 1931, El valencià Jaume Rasquín, governador del Plata al segle XVI 1930, San Vicente Ferrer, apóstol de la paz 1944, València i el mariscal Suchet 1953, València contra Napoleó 1967 i La junta superior gubernativa del Reino de Valencia en 1823 Fou membre del Centre de Cultura Valenciana 1932

Estudià al seminari de Barcelona, on s’ordenà el 1835 Fou beneficiat de la catedral i professor de teologia al seminari de Barcelona i canonge de Tarragona i de Barcelona Es dedicà sobretot a l’hagiografia i publicà molts treballs d’aquesta especialitat a La leyenda de oro , que ell dirigí i revisà Publicà un Eucologio romano 1861, El diamante divino 1864 i Oficio de la Semana Santa 1862, molt reeditats, i altres obres piadoses També és autor d’un tractat de religió i història sagrada que serví de text a molts seminaris Escriví sempre en castellà

Publicà diversos estudis d’història monàstica, especialment catalana, així com texts catalans Llibre Vermell de Montserrat , texts llatins Miracula Beatae Mariae Virginis de Monteserrato , comentaris de Joaquim de Fiore, l’estudi Santa Maria del Miracle 1972 i les obres completes de García Jiménez de Cisneros, i reedità, anotant-la, l’obra de Brutails La coutume d’Andorre 1965 Fou fundador 1976 i director de d’“Urgellia” 1978 i de “Quaderns d’Estudis Andorrans” 1979 L’any 2000 identificà, amb Josep Moran, un fragment del Liber iudiciorum conservat a la Seu d’Urgell, com el text conegut més…

Professor a Greifswald 1872, les polèmiques suscitades per la seva exegesi veterotestamentària li feren abandonar la càtedra 1882 Ensenyà llengües semítiques a Halle 1882, a Marburg 1885 i a Göttingen 1892 Seguint la línia d’EReuss, estudià l’evolució religiosa d’Israel a través de l’anàlisi literària i establí les quatre fonts del Pentateuc Quant al Nou Testament, insistí en un primitiu text arameu de Marc i preparà les bases de la posterior Formgeschichte Escriptor prolífic, és autor de Die Geschichte Israels ‘La història d’Israel’, 1878, Die Komposition des…

Estudià medicina a les universitats de València i d’Osca, i es llicencià a Cervera 1783 Exercí a Bràfim i després a Sabadell 1787, d’on fou, al mateix temps, arxiver i secretari municipal Intervingué directament en els rebomboris del pa i en la protecció dels eclesiàstics francesos fugitius durant la Revolució Francesa Com a arxiver, ordenà la documentació municipal sabadellenca i redactà el resum de les resolucions del consell de la vila 1548-1716, amb anotacions fins el 1747 És autor d’ Idea del partido del Vallés, Resum històric de la casa Bosc i Vives de Bràfim , Memòria de les coses…