Resultats de la cerca

Fundada pel director Giorgio Strehler i per Paolo Grassi al 1947, els seus espectacles abasten una àmplia panoràmica de la dramatúrgia mundial, gairebé sempre sota la direcció de Strehler, però també de Costa, Enríquez, Lodovici, Eduardo de Filippo, Jacobbi, Chéreau, D’Amato, Vitez i Damiani La transcendència del Piccolo ha estat molt gran com a model d’associació artística per altres companyies teatrals, com la del Teatre Lliure a Catalunya Des de la mort de Paolo Grassi, el 1972, Giorgio Strehler assumí la direcció de la companyia El 1991, passà a formar part de l’associació dels teatres d’…

Considerada una llegenda del cinema italià, la seva interpretació és de gran ductilitat Debutà el 1958 amb  I soliti ignoti  1958, de Mario Monicelli, al costat de Marcello Mastroianni i Vittorio Gassman Entre el quasi centenar de films que interpretà es destaquen Il bell’Antonio 1960 i La Viaccia  1961, de Mauro Bolognini, Rocco e i suoi fratelli  1960, Il gattopardo 1963 i  Vaghe Stelle dell’Orsa 1965, de Luchino Visconti, La ragazza con la valigia  1961, de Valerio Zurlini, 8½ Otto e mezzo , 1963, de Federico Fellini,  L’udienza 1971 de Marco Ferreri, Fitzcarraldo 1982 i el documental…

Aportà al teatre una nova forma d’interpretació, oposada a la de les actrius del seu temps, com és ara Sarah Bernhardt Mantingué una turbulenta relació amb el compositor, llibretista, poeta i crític italià  Arrigo Boito  

La seva obra és d’un surrealisme molt personal Les seves teles, la tècnica de les quals deu molt a la pintura del s XV, són immergides en un món eminentment femení d’una fantàstica bellesa La pastora d’esfinxs 1941, coll Guggenheim, Venècia i Festa secreta aquarella, 1965 Dissenyà decoracions i vestuaris per al teatre, com Bérénice , per a la companyia Renaud-Barrault, i per al cinema, com el Satyricon de F Fellini 1969

Debutà en cinema el 1934, amb La cieca di Sorrento, i la seva primera pellícula relativament important fou Teresa Venerdì 1941, però donà la seva dimensió artística amb motiu de la desclosa del neorealisme Roma, città aperta 1945, Il bandito 1946, L’amore 1947, L’onorevole Angelina 1947, premiada a Venècia, Bellissima 1951, Siamo donne 1953, Nella città l’inferno 1959 Rebé l’Oscar a la millor interpretació femenina per The Rose Tattoo 1955, i treballà a Le carrosse d’or 1952, Mamma Roma 1962 i The Secret of Santa Vittoria 1968 Personificà un tipus de dona popular —amb l’accent i el caràcter…

Filla de Roberto Rossellini, prengué part en els treballs d’antropologia teatral de l’IRAA Istituto di Ricerca Antropologica sull’Attore di Roma, 1978-87, els muntatges del qual s’han definit com a teatro del rimosso , és a dir, d’allò que és submergit en el subconscient La seva recerca ha basculat entre teatre i dansa, tradicions orientals i pràctiques rituals, entre cos en trànsit i cos quotidià urbà o no, entre gest humà i gest animal Un treball que s’ha concretat en la pràctica escènica i en llibres com La liquidazione del corpo 1989 El 1982 actuà a Sitges XV…

Josep Lucini 1770-1845, juntament amb Cèsar Carnevali, pintà, el 1806, el teló de boca i moltes decoracions per al Teatre de la Santa Creu de Barcelona durant l’ocupació napoleònica fou professor de Llotja aportà a l’escenografia catalana la novetat de la perspectiva obliqua, i hi ha projectes seus a la Biblioteca Museu de l’Institut del Teatre de Barcelona Francesc Lucini Reggio, Calàbria 1789 — Madrid 1846, germà i deixeble de Josep, anà a València 1837 i després a Madrid, on s’establí, i esdevingué acadèmic de mèrit de San Fernando El seu fill Eusebi Lucini i Biderman Barcelona 1814 —…

La tendència a l’èmfasi i la importància que dóna al muntatge escenogràfic l’adscriuen al cicle calderonià La pobresa de la seva imaginació creadora i el barroquisme excessiu no afavoriren la perfecció formal Escriví unes cinquanta comèdies, que ell mateix edità en dues etapes, el 1670 i el 1674 El 1650 li havien publicat El honrador de su padre , obra que, inspirada en la vida del Cid, palesa influències de Guillem de Castro i de Corneille Altres obres seves són El cerco de Zamora, El Hércules de Ocaña i uns quants autos

Derivat directament del Pedrolino de la Commedia dell’Arte, el seu nom i la seva indumentària foren divulgats i adquiriren celebritat gràcies a GGiaratoni a París el 1673 Després de la supressió del teatre italià de París, Pierrot, amb el mateix vestuari casaca blanca llarga amb botons blancs o negres, pantalons de vellut llargs, amb una gorra de vellut al cap i amb el rostre emblanquinat, passà a la pantomima francesa, on adquirí el caràcter trist d’enamorat patètic i infortunat Més modernament, i com a rèplica, fou creada Pierrette , la seva antítesi femenina, coqueta i vivaç Als Països…

Obres seves són The Jealous Wife 1761, adaptació de Tom Jones , de Henry Fielding, i The Clandestine Marriage 1764, en collaboració amb David Garrick Domenico Cimarosa posà música a la seva versió italiana Il matrimonio segreto , 1792