Resultats de la cerca

Desenvolupà la seva carrera professional a Catalunya, sobretot en castellà però també en català S’inicià com com a locutor de Ràdio Barcelona i Radio Nacional de España, on de seguida es feu remarcar per la seva veu profunda i ben modulada En televisió tingué un considerable èxit com a presentador i conductor en programes de Televisión Española, Antena 3, Castilla La Mancha Televisión i Telemadrid, entre els quals El tiempo es oro 1987-1992, La parodia nacional 1996-2001 i Alta tensión 1998-2002 Obtingué dos premis TP de Oro al millor presentador per als dos darrers d’aquest programes 1996 i…

Defensà l’art teatral dels atacs dels jesuïtes en Teatro de los teatros de los pasados y presentes siglos, treball publicat fragmentàriament el 1901 El 1722 li foren editades les Obras Líricas, influïdes per Góngora, i les obres dramàtiques, en les quals seguí l’escola de Calderón i entre les quals destaquen La piedra filosofal, derivada de La vida es sueño, El esclavo en grillos de oro i l’acte sacramental El gran químico del mundo

La seva obra reflecteix una realitat transformada per una visió poètica o imaginativa Celos del aire 1950, La venda en los ojos 1954, Nunca es tarde 1964, La puerta del Angel 1986 Després de la guerra civil, anà a Hollywood i fou guionista cinematogràfic Al seu retorn, dirigí alguns films i escriví, també, una novella Roque Six 1928 Li foren atorgats, entre altres guardons, el Premio Nacional de Teatro i la Medalla de Oro de las Bellas Artes 1994 El 1982 ingressà a la Real Academia Española

Estudià dansa clàssica i debutà com a ballarina El 1954 es donà a conèixer en el teatre i el cinema, on protagonitzà preferentment revistes i comèdies, si bé amb freqüència interpreta també papers dramàtics Intervingué, entre d’altres, en els films, La fierecilla domada 1955 d’A Román, Las chicas de la Cruz Roja 1958 de RJ Salvia, Muchachas en vacaciones 1958, de José María Elorrieta, No encontré rosas para mi madre 1972 de Fd’A Rovira-Beleta, El love feroz 1973 de JL García Sánchez, Tormento 1974 de P Olea, que li valgué un premi Fotogramas de Plata, Las largas vacaciones del 36 1976 de J…

Dirigí la companyia Koyaanisqatsi amb la qual muntà els seus espectacles, com ara Cabaret de la memoria 1987, La edad de oro de los perros 1989, Amor mortal 1990, Sin maldita esperanza 1994, caracteritzats per la cruesa, l’exacerbat realisme i el sentiment tràgic, i presentats en sales alternatives madrilenyes com el Teatro Alfil o la Cuarta Pared En la mateixa línia realista i tràgica, la Compañía Agerre Teatroa, dirigida per Maite Agirre, estrenà Los niños no pueden hacer nada por los muertos 2003 També ha publicat el llibre de viatges España de sol a sol 2001

Debutà el 1945 amb Vestida de tul , de Carmen de Icaza El 1951 ingressà en la companyia de Catalina Bárcena Es féu popular amb Los derechos del hombre , d’APaso 1963, i el 1969 formà la seva pròpia companyia de teatre, que dirigí JLAlonso Interpretà obres de Mihura El caso de la mujer asesinadita i tocà tots els gèneres, bé que s’especialitzà en els papers de caràcter dramàtic Obtingué, entre altres guardons, l’Antena de Oro, el Premio Nacional de Teatro i el Premio María Guerrero Actuà en televisió i cinema sota la direcció de Fernando Fernán Gómez o Mario Camus, entre molts altres

Finalitzats els estudis a l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual el 1973, s’installà a Madrid, on debutà en l’escena amb el musical Gospell 1974 Participà en diverses sèries televisives com ara Ese señor de negro Antonio Mercero i La trastienda , totes dues del 1975, i en el telefilm El retrato de Dorian Gray 1976, Jaime Chávarri El 1976 feu quatre papers secundaris i continuà alternant l’escena amb el cinema, amb cintes notables com La muchacha de las bragas de oro 1979, Vicente Aranda i La noche más hermosa 1984, Manuel Gutiérrez Aragón, i amb la televisió el serial Anillos de oro , 1983,…

De primer formaren part de la companyia d’Eduardo Scarpetta El 1932 constituïren la companyia de teatre humorístic I De Filippo, que dirigí Eduardo Representaren comèdies i farses escrites per ells i també obres de Pirandello i d’altres autors Peppino formà una companyia pròpia 1945, i Eduardo rebatejà la seva amb el nom de Teatro di Eduardo Tant l’una com l’altra actuaren moltes vegades a l’estranger Eduardo escriví comèdies i farses on revelà una gran fantasia i un humor malenconiós, típicament napolità Ditegli sempre di sì 1932, Natale in casa Cupiello 1931 Tractà també temes de gran…

A Roma estudià arquitectura, pintura i cinema, però de seguida centrà l’interès en el llenguatge teatral Debutà el 1959 amb Aspettando Godot , de Beckett, i d’aleshores ençà dirigí nombrosos muntatges d’autors com Ionesco, Majakovskij o Pirandello, tots ells amb la voluntat explícita de defugir les impostacions naturalistes Fruit d’aquesta actitud estètica avantguardista, el 1972, juntament amb la seva companya Carla Tatò, creà Camion, grup teatral obert a altres llenguatges artístics Resultat del treball amb Camion fou la trilogia teatral i cinematogràfica Opera 1980 En una…

A tretze anys començà a actuar en una companyia teatral, i, tres anys després, s’incorporà a la companyia de Matías Colsada com a professional El 1956 féu el seu primer paper protagonista i adoptà el pseudònim pel qual fou coneguda A partir de la segona meitat dels anys cinquanta aconseguí una gran popularitat en el teatre de Madrid com a intèrpret de papers còmics en comèdies i revistes de la companyia de Colsada, sobretot els anys vuitanta en obres com  Vaya par de gemelas , El último tranvía per la qual aconseguí el premi Fotogramas de Plata el 1987 o Celeste no es un color En el cinema,…